De tornada

Doncs això, ja estic aquí, ja he tornat a Barcelona, o no... perquè tinc la sensació que el meu cos està aquí, a casa, però que el meu cap encara volta per Alemanya, que no vol deixar enrera el que ha sigut una aventura meravellosa, massa curta, com totes les coses bones d'aquest mon. I es nega a acceptar que ara ha de seguir amb la vida d'abans, que això només ha sigut un parèntesi. I és que estic trista, però una tristesa rara, molt nostàlgica, molt de trobar a faltar gent, coses i llocs. I de tant en tant sento que no en puc parlar obertament, perquè faig mal als que tinc al meu voltant, perquè es senten menys importants que els que he deixat a Tübingen, però no és així. M'agradaria tenir-vos a tots a la vegada, fusionar la ciutat que ara se'm fa gran amb el poblet que potser es feia una mica petit. M'agradaria poder arribar a Tübingen amb el metro, anar a saludar, donar una abraçada molt forta als meus alemanys i tornar cap aquí, a poder ser amb ells, per a ensenyar-los aquesta ciutat meravellosa que ara és la meva. Però no és tant senzill i per tant m'haig de desfogar d'alguna manera, o sigui que aquí em teniu, sincerant-me un cop més amb tots vosaltres. No sé si ara que ja no estic lluny algú seguirà entrant en aquest blog, no sé ni tan sols si hi escriuré gaire, ara que el parèntesi s'ha acabat. Deixe'm que et temps ens mostri com aniran les coses...

Us estimo molt a tots, ens llegim, però ara també ens veiem ;-)

Últim post des d'Alemanya

Ahir vaig fer la meva festa de comiat, va ser genial!!!! I la veritat és que poca cosa més puc dir, va ser genial. Va ser massa emocionant com per a que us ho pugui explicar aquí i en capte l'essència. O sigui que ja ho faré en persona, perquè bueno, en poc més d'una setmana em teniu per allà. Bueno arribo a Spain el 2 de novembre però em passaré uns dies per casa dels papis, que em ve de gust que em cuidin, i la veritat necessito uns dies de no fer res, que porto 7 mesos que no he parat ni un segon. Ja sé que hauria d'escriure més, que després de tant de temps us debeu esperar un dels meus posts infinits. Ja sé que hauria de parlar de la visita del Jose a Tübingen, que s'ho mereix. Us hauria d'explicar moltes coses, però ara no puc, em posaria a plorar davant de l'ordinador i llavors no sabria el que escric. Però no patiu que quan arribi a Barna us cansareu de sentir les meves aventures, us ho garantitzo.

Un petó molt fort, ens veiem aviat

12 d'octubre

Avui és 12 d'octubre, divendres i aquesta nit m'arriben visites. La veritat és que m'importa bastant poc quin dia sigui, a mi el 12 d'octubre només m'interessa a Spain perquè és festa, a veure, haig de confessar que sóc una folclorica empedernida i que al Pilar li trobo la seva gràcia. Però bueno, aquest no és el cas... la qüestió és que és divendres i tinc visites, em moro de ganes d'anar a casa i esperar a que arribi la Mònica i el Jose, però estic al laboratori davant de l'ordinador intentant posar ordre a centenars de números, que en algun moment han d'esdevenir una taula meravellosa amb les meves dades de l'Ebre. I és que avui és l'últim dia (tot i ser festa) per a entregar-li el que serà un dels fantàstics (moooooolt irònic) deliverables d'Aquaterra a la Mira. I mira, la inspiració deu estar en un altre lloc, perquè us asseguro que jo no la tinc. Porto tot el dia donant-li voltes a les taules de l'Excel i no avanso... i he pensat que seria més productiu escriure al blog, jijiji. Almenys així comparteixo les penes. Dilluns us passo la crònica del finde i a poder ser poso les fotos de la meravellosa excursió a Munchen, que tot i que el post estava centrat en la pèrdua de la meva fantàstica (aquest cop no és irònic) motxil.la, un punt important és que vaig veure cervesa, molta cervesa, tot i que segueix sense agradar-me i us ho vull demostrar.

Ens llegim.

La pitjor setmana de la meva estada

Tot i que la setmana va comensar i acabar fantàsticament, si pogués m'agradaria esborrar-la perquè tot el que ha passat aquests dies m'ha fet patir molt. Tot va comensar amb la foto del post anterior, en el que anava a ser un dia de relax de 4 amics a l'Oktoberfest a Munic. I tot va ser perfecte fins a les 4 de la tarda. Hi havia una gentada increible, la meitat dels quals anaven vestits amb el tratge típic, era una imatge magnífica (ja em direu quanta gent va vestida de catalanet per les festes de la Mercè). Em van entrar tantes ganes de tenir un vestit d'aquests amb el davantalet, les trenes i les tetes apretades... I és clar, a l'Oktoberfest s'hi va a v(b)eure l'ambient i la cervesa, o sigui que, després de molts intents, vam aconseguir trobar 4 llocs lliures en una de les carpes de la festa. I vam demanar les respectives 4 gerres d'un litre de cervesa, sí, jo també em vaig demanar un litre de cervesa. No es que la cervesa sigui molt forta alcoholicament parlant, però és clar un litre de cervesa per cap en mitja hora té molt més efecte del que us pogueu imaginar. Va ser divertidíssim, tota la gent cantant, ballant i brindant a sobre de les taules i les cambreres (perquè quasi tot són dones) vinga a portar gerres i gerres, que pesen una barbaritat. M'ho vaig passar molt, molt bé, i de seguida que els meus acompanyants em passin les fotos us les poso per a que veieu que de veritat em vaig veure un litre de cervesa (Jose, no me lo tengas en cuenta, pero es que en la Oktoberfest no se puede hacer otra cosa, pero que quede claro que sigue sin gustarme).

El problema va venir quan després d'un petit moment de despiste vaig descobrir que la meva motxil.la no estava on l'havia deixat. La vam buscar desesperadament fins que va ser evident que ens l'havien robat. I això era un gran desastre, perquè entre tot el que hi havia a la motxil.la estaven les claus del cotxe, i per tant no podíem tornar a casa amb ell. Després de donar mil voltes per Munic per a denunciar el robatori i de demanar a la policia què podíem fer amb el cotxe i que passessin olímpicament de nosaltres, vam decidir trucar a la grua, que va obrir el cotxe i vam poder agafar tot el que hi havia a dins i el va moure a una plasa de parquing on no calia pagar. Vam tornar a casa amb el tren en un viatge etern de més de 7 hores i a partir de llavors no em va quedar altre remei que esperar a que arribés la 2a clau del cotxe que el Jordi em va enviar des de Barcelona. Durant tota la setmana només feia que pensar que hi havia algú a Munic buscant un Hyundai espanyol i que segur que el trobaven. Però per fi divendres la vaig rebre i me'n vaig anar a recollir a Kit, que per sort estava al mateix lloc. També vaig anar a l'oficina d'objectes perduts a veure si els lladres havien llensat algo de la motxil.la i alguna ànima caritativa l'havia recollit, però no hi va haver sort. M'han robat la càmera, tota la documentació i absolutament totes les meves claus...almenys el cotxe segueix amb mi, sinó ja em veia a Alemanya per molt de temps...

El bon final de la setmana és que per fi, i quasi de sorpresa, el Jordi em va venir a visitar. Em va fer moltíssima il.lusió i a més a més així ell s'ha escapat d'una mort segura. Van ser dos dies, massa curts, però molt intensos, amb guitarreta i xerrera fins a les dues del matí, visites a un castell (per descomptat) i a la ciutat d'Strasbourg, que tot i que estar a Fransa sembla que sigui alemanya però que val moltíssim la pena. La part més positiva per al Jordi va ser que per anar a Strasbourg haviem de travessar la Selva Negra i de tornada vam aturar-nos a menjar-nos un tros del pastís més famos de la zona, boníssim. I bueno... el matalàs de convidats encara està a la meva habitació perquè aquest cap de setmana torno a tenir visites!!!!

Ens llegim

Una imatge val més que mil paraules

Diumenge em van fer aquesta foto...

Vista germanil

És dissabte al matí i haig d'anar al laboratori, però no em ve de gust, com podeu suposar. O sigui que he decidit que primer us posava al corrent d'aquesta última setmana. El meu germà i la nòvia van arribar dissabte i tot i anar mig resacosa per una festa del divendres els vaig anar a buscar a l'aeroport. Mai m'hagués pensat que em faria tanta il.lusió veure el meu germanet!! I és clar, jo ja tenia un programa turístic ben atapeït per a que no s'avorrissin, i la veritat és que tot i només van estar 4 dies per aquí, vam fer de tot. Però em penso que algunes de les coses us sonaran repetides, i és que hi ha certs llocs i activitats que són fixes en el meu programa, jeje. Per començar, a que ja us ho imagineu???? Doncs si, vam anar en stocherkahn, i és que jo ja li estic agafant el truquillo a conduir la barqueta aquesta i la veritat és que el meu germà en només una horeta ja es va tornar un expert. Però aquest cop no vam fer barbacoa, que ara al vespre ja comença a fer fresca, sinó que vam fer un passeig a mitja tarda, per a després seguir amb la visita turística pel poble, que els va encantar. Inclòs el cementiri, que encara no li havia ensenyat a ningú i és una monada (Su, a ti seguro que te gustaría)

Diumenge va ser el dia llarg, i és que, tot i no aixecar-nos gaie aviat perquè dissabte vam anar a fer un cocktail, vam agafar el cotxe i ens vam plantar a dos castells a tres hores de Tübingen, el Schloss Linderhof i el Schloss Neuswanstein, dos dels castells De Ludwig II, el que li diuen el rei de conte de fades, i és que els seus castells són preciosos, tant per dins com per fora, i la veritat val la pena fer el viatge. Però al segon vam arribar bastant tard i de fet no el vam poder veure per dins... un pena, però ja coneixeu els horaris dels alemanys. De fet vam creuar fins i tot a Austria perquè el camí era més curt que anar per Alemanya, coses de la vida. I el paisatge per allà baix la veritat és que és molt més impressionant que per aquí, clar, estan als Alps, encara que només sigui al principi.

Dilluns tocava currar, estic molt enfeinada amb els meus experiments, o sigui que els vaig deixar sols per a que anessin a voltar i de pas compressin tot el necessari per a la paella multitudinaria que tenia organitzada per a la nit. Van fer una gran compra, no es van deixar res, els ha costat menys descobrir com van els supermercats alemanys que a mi :-( Però abans de fer la paella encara vam tenir temps per a visitar un poblet preciós que hi ha relativament aprop de Tübingen. Tot i que temps no en vam tenir gaire i lo de relativament... doncs això, que és relatiu. Ens va costar un munt arribar fins al poble i vam haver de sortir corrents perquè feiem tard per a preparar la paella. El pobre Kit va patir lo seu per a portar-nos fins a casa, però bueno, ha estat tota la setmana descansant. Però bueno, vam arribar a temps i el sopar va ser un exit de participació (12!!!!!!!!!). Sort que van fallar 3 perquè a la taula no hi havia més lloc i per suposat la paella també va ser un èxit :-). I després cerveseta al Neckarmüller (per a mi vi) amb molta més gent. Per tant aquí els dos visitants van conèixer tots els meus amics i van parlar un anglès fantàstic, ho haig de reconèixer. Felicitats!!!

Que em queda??? Ah sí, dimarts al matí bicicletada a Bebenhausen tot un clàssic, on els nens s'ho van passar teta, si us puc penjar el video riureu una estona. I mira que va ser difícil aconseguir bicis de la nostra mida, al pobre del meu germà li va tocar la del Dietmar, que és bastant alt i arribava als pedals pels pèls, però es que no podíem baixar el seient. I jo, doncs vaig haver de deixar la meva a la Vero perquè l'altra bici que teniem, del Prasesh, no te frens!!!! i sempre és preferible que és mati l'amfitriona abans que la convidada. Però vam arribar sencers, encara em pregunto com. I a més a més vam visitar el monestir per dins, que és una monada. I per la tarda un altre classic: Schloss Lichtenstein. Juro aquí, davant de molts testimonis que no tornaré a aquest castell, que ja hi he anat 5 vegades i me'l se de memòria, que és bonic però ja cansa. I per acabar la jornada que millor que un berenar (tot i que els alemanys no saben que és això) a base de pastissos típics alemanys??

I fins aquí la crònica de la setmaneta, la resta de dies treballant moooooolt, però bueno també vaig tenir sessió de guitarra :-))))) Que ara li estic ensenyant cançons en castellà, Ismael Serrano, concretament. I ara al laboratori, que les meves mostres m'estan esperant.

Ens llegim.

I aquesta nit... paella

Si senyors... com a part de les activitats de la visita del meu estimat germanet :-) a les terres germàniques he organitzat un sopar "tipical spanish" amb paella, sangria i crema catalana jejejeje. I de moment ha tingut una acceptació bestial, de moment som 15 comensals... deu meu, per que em ficaré en aquests embolics. Total que em passaré mitja tarda cuinant per alimentar tantes boques, però segur que serà divertit, tinc ganes de veure el meu germà practicant l'anglès, a veure que tal se li dona.

De moment, però, estic al laboratori, m'he aixecat ben aviat per a poder posar en marxa un dels meus experiments i així tinc la tarda lliure per a una visiteta turística i cuinar per a la nit. Però bueno, mn'haig d'esperar 20 minuts per a les meves mostres i he pensat que seria un bon moment per a escriure, encara que sigui només una miqueta. Quan els meus visitants tornin a casa ja us faré la crònica sencera, que segur que no tindrà desperdici.

Ens llegim

Fastiguejada... al principi

Avui era un dia trist, estic fins a dalt de feina, de fet ja m'ha començat aquell estrés de merdaqueaixòjas'acabaiencaranohefettotelquevolia però bueno, amb una mica de sort encara en traurem alguna cosa. El cas és que m'he passat el dia al laboratori, fins que tenia el cap a punt d'explotar. A més aquesta nit tenia una cita amb el meu guitarrista però m'ha abandonat per la Champion League, que trist. I la veritat estava una mica decepcionada... m'ha dit que demà però bueno, jo ja no em faig il.lusions, si ve guay, i sinó em faré un sopar fantàstic. Quan m'he quedat sense plan he pensat que seria molt bona idea quedar amb la Roberta, que marxa d'aquí a poc i vull passar temps amb ella, però la cosa pintava molt malament. A més a més el Prakash m'ha demanat que li expliqués com quantificar al GC/MS i després no m'ha fet ni cas. En resum... que estava bastant fastiguejada, cansada psicologicament i avorrida de mirar el mail i el blog i veure que no tenia res nou. Total que he decidit que avui aniria a dormir aviat i que la millor manera seria si estava cansada, o sigui que he agafat la bici i he donat una volta enorme per Tübingen i he arribat a casa vermella com un tomàquet i suant com una mala cosa. I fixa't tu que ha sigut entrar a casa i veure un mail del Prasesh, rebre una trucada de la Roberta convidant-me a sopar, la Carola m'ha dit que em seguia a través del blog i el Jose que em ve a visitar i mira... m'ha marxat la tristesa. Gràcies a tots. Mua.

Per cert, no us fa llàstima que el post anterior s'ha quedat sense cap comentari, algun voluntari que comenti les fotos plis ;-)

Napoli, un cap de setmana de contrastos

I ara que ja he reprès l'activitat com a escriptora de blogs, no podia deixar de passar-vos la crònica del meu estrany cap de setmana a Napoli. Crec que la majoria sabeu part de la història, però per si de cas us en faig un resum. El (meu) nepalí anava a una escola d'estiu i em va convidar a anar el cap de setmana per a visitar la ciutat. Jo, que no havia estat mai a la ciutat italiana i que, a més a més, diguem que tinc certa predilecció per aquest noi no m'ho vaig pensar dues vegades i em vaig comprar els vols. En el temps que va passar entre la compra dels vols i el viatge definitiu vaig canviar d'idea sobre anar unes quantes vegades, però això és una història per a un altre post, el cas és que al final hi vaig anar.

La ciutat és una autèntica bogeria: el tràfic és infernal i és una sort que no morís atropellada per una de les milers de motos o cotxes que passen a tota velocitat a menys de 20 cm de la gent i tocant el claxon a tothora. Jo crec que la gent està tant habituada al claxon que simplement l'ignora, però a mi em va arribar a posar molt nerviosa, serà que m'estic acostumat a la tranquil.litat alemanya.

L'arquitectura és impressionant en algunes zones i un autèntic caos en altres, les esglésies són com les farmàcies a Barna, des d'una pots veure la següent (n'hi ha més de 400) i de castells en tenen uns quants, autèntiques fortaleses laberíntiques, un d'ells a la part més alta de la ciutat, amb unes vistes genials però molt, molt, molt lluny.

Des d'allà es pot anar a Pompeia, les ruines romanes més impressionants que hagi vist mai, val la pena anar a Napoli només per visitar Pompeia, per on jo em vaig passejar com una autèntica turista imaginant com la pobre gent fugia quan el Vesubi va entrar en erupció. La veritat és que aquell dia vaig quedar feta pols de tant caminar, és una ciutat enorme.

La gastronomia és fantàstica, crec que no tornaré a menjar pizza mentre recordi el sabor de la del restaurant més famós de la ciutat i, és clar, els gelats són fabulosos, però bueno, de gelats si que en menjaré, però ara cada cop que vagi a la gelateria italiana de Gràcia em vindrà a la ment aquest viatge.

Tenen una extranya tradició de lligar cadenats (ei quina parauleta, i jo que em pensava que es deia candau) als fanals per a assegurar-se l'amor etern. I mentre la gent es dedicava a això, jo passejava el meu no-amor amb el Prasesh en companyia d'una amic de la Mònica, que és de Chile, però viu a Leipzig i que vaig conèixer en la meva primera visita a l'Alemanya de l'est, si és que el món és un mocador, i d'altra gent de l'escola d'estiu. La veritat és que potser el cap de setmana no va ser exactament com jo hauria volgut... però tot i això va tenir els seus molt bons moments, que ara mateix no em dedicaré a explicar ja que no tinc fotos que els il.lustrin ;-), si algú vol més detalls que contacti amb mi (i ja veurem si us els dono ;-) De moment us deixo aquesta foto, en la que estem molt macos.

Ens llegim.

La rentadora

Que trist que és adonar-te, que després de 5 mesos vivint a un lloc, no poses bé la rentadora. I és que no és un aparell fàcil, almenys el que tenim a Geigerle. Té bastants botons amb unes maravelloses explicacions en alemanys (sense opció a traducció) i la veritat és que jo a l'únic que li faig cas és al que diu la temperatura i al START. A partir d'aquí mai havia tingut cap problema, a part de l'incident del primer dia de no saber obrir la porta. De fet, sempre he passat bastant de la rentadora, la poso i me'n desentenc fins que arriba l'hora de treure-la. Però avui és tard, demà haig de matinar per anar a l'aeroport (això és història per a un altre post) i he baixat a estendre la roba 10 minuts abans que acabés la rentadora. Em feia molt de pal tornar a marxar per tant poca estona, o sigui que he agafat la cadira i m'he assegut al davant a observar. En aquell moment l'Anna m'ha vingut al cap, he pensat que segurament ella estaria filosofant entre les voltes que dona la rentadora al centrifugar i les voltes que dona la vida, però que hi farem, jo tinc una ment més científica i m'ha donat per calcular l'aigua que expulsava la rentadora mentre centrifugava: ha fet tres cicles d'un minut aproximadament i segons el cabal que sortia per la manguera... en fi. El cas és que quan de sobte s'ha aturat i s'han apagat totes les llums, que en té unes quantes, a mi se m'ha encès una al cap i he obert ràpidament el compartiment del suavitzant perquè em semblava que no l'havia agafat. I, evidentment, allà estava, de color verd perfumat i surant al compartiment antigament blanc, enlloc d'estar a la meva roba acabada de rentar. Però quan jo arribo a posar la rentadora mai hi ha suavitzant, de forma que hi ha algú que ha estat utilitzant el meu suavitzant al trobar-se'l ja posat a la rentadora, algú que deu entendre alemany a la perfecció i no té problemes per a saber en quina posició cal posar el botó. He intentat trobar la paraula suavitzant a la meva ampolla, per a comparar-la amb el que apareix escrit a la rentadora, però no hi ha hagut manera, finalment he desistit i he deixat allà el suavitzant, podriem dir que aquesta és la meva bona acció a Geigerle, perquè ja he gastat una ampolla sencera. Que hi farem... hauré d'aprendre alemany o deixar de comprar suavitzant, total, el resultat a la meva roba és el mateix.

Bimbotown

A petició de la Mònica i perquè a més a més va ser una experiència... diguem... diferent... aquí teniu la crònica del meu últim cap de setmana a Leipzig, que aniria encabit entre la visita de la Txell i l'Abenteuerpark. Doncs bé, si no em surten malament els comptes, per 4a vegada en 5 mesos em vaig dirigir cap a l'Alemanya de l'est, perquè volia veure a la Mònica, volia visitar Dresden i, sobretot, volia anar a Bimbotown. La veritat és que va ser un cap de setmana d'allò més mogut (com quasi tots els meus caps de setmana): dissabte vam estar tot el dia a Dresden, és una ciutat preciosa que per la imbecilitat humana van quasi destruir just al final de la 2a Guerra Mundial, però tot i així no deixa de ser preciosa. La veritat és que tenia moltes ganes de veure-la i no em va decepcionar gens, a més a més portava unes guies excepcionals que es coneixien tots els racons bonics i per sort el temps va acompanyar. Diumenge vam anar a una mena de llac d'1 m de profunditat en el que feien una carrera de barques que cadascú havia fet. No va estar malament, però hagués sigut més divertit si haguessin caigut més a l'aigua, però els alemanys són massa apanyats, i després dinar i sessió de guitarra a casa del Tobias, el xicot de la Ilka, que fins i tot vaig gravar amb el mp3.

Però el plat fort d'aquest cap de setmana va ser Bimbotown. No sé gaire bé com definir-ho, seria una mena de discoteca-pub-club, barrejat amb un parc d'atraccions o una Fura dels Baus i amb concerts i actuacions vàries. La cosa és un invent d'un britànic i només obre un cop al mes, però és algo especial que s'ha de viure un cop a la vida. Ja de per si l'aventura va començar quan vam haver de donar mil voltes amb el cotxe fins a trobar-lo, i es que teniem un mapa molt cutre, però a més a més està amagadissim i no hi ha ni un cartell que et digui que és allà, fins i tot vam passar per davant de la porta i no ho vam veure, quin desastre. El lloc en qüestió és una nau industrial decorada de la forma més subrealista que mai he vist, i el que a mi més em va agradar van ser les parts mòvils. Hi havia un llit que es passejava per tot el local (que no és petit) i en el que encara que només podies anar de dos en dos, un alemany ros i grenyut se'ns va acoplar fins que el van fer fora els de seguretat. Els sofàs també es movien, i ens van donar algun que altre susto a més a més de ser els causants de que em tornés una exhibicionista durant cinc minuts, si és que mai vaig vestida per a l'ocasió. Però el millor de tot va ser la cadira que donava bots quan els que s'asseien a la taula de davant pitjaven els botons, no se que em va agradar més si està a sobre la cadira o pitjant els botons. No sé si us feu una idea del que és això, em penso que s'ha de viure...

Ens llegim.

(Des)cansada

Sabeu que fa dies que estic cansada, moooolt cansada, i és que no paro ni un moment. Quan no tinc activitats me les busco i de qualsevol tonteria en faig un gran event, resultat: no puc amb la meva ànima i això bàsicament significa que cada dia m'aixeco una miqueta més tard per anar a treballar, quin desastre. Però per altra banda penso, però si només et queden dos mesos, no els pots desaprofitar, has de fer coses, acabar de descobrir tot el que puguis i passar moltes estones amb els teus amics. I per això mateix dissabte me'n vaig anar a l'Abenteuerpark, és allò d'anar pel bosc però per sobre dels arbres amb cordes i tirolines i coses d'aquestes. M'ho vaig passar de conya, però diumenge no em podia ni moure del mal que em feia tot el cos, i és que vam estar tres hores enfilats al boscos i una ja no està per a tantes alegries. Poso una foto encara que no és meva, només per a que us feu una idea. M'haurieu d'haver vist volant per les altures, haig d'organitzar una cosa d'aquestes per a quan estigui a Barcelona.

Però bueno, aquesta setmana la meitat de la gent del laboratori està a un congrés i l'altra meitat de vacances, incloent a la gent de la residència, o sigui que estic soleta, i així tinc excusa per a no anar gaire lluny amb el cotxe ni muntar sopars o festes. I per tant us puc dedicar, per fi, una estoneta. Bueno, de moment vaig a sopar, a veure si m'animo i demà us explico més cosetes.

Ens llegim.

Mireu les fotos a l'anterior post ;-)

Visites varies

Per a poder posar-me al dia amb aquesta mena de diari d'aventures que he creat haig de resumir en un sol post les últimes dues setmanes per les terres germàniques, que extranya però molt feliçment han estat plenes de visites de gent de Barcelona que per una o altra raó ha vingut a parar a aquest país humit i fred.

Les primeres: l'Anna i la Gemma, que després d'un llarg viatge en avió que quasi les porta a l'altra punta d'Alemanya van estar instal.lades a un raconet de la meva habitació durant 6 dies (crec, fa tant de temps que ja quasi ni ho recordo). Les nenes van aprofitar que havia de treballar durant el matí per a gandulejar com Deu mana quan un està de vacances, no com jo, que normalment després de les vacances necessito uns dies per a descansar. Però tot i això vam fer bastantes coses, inclosa la ja tradicional barbacoa a l'stocherkahn, aquest cop però amb una mica menys d'entusiasme, l'excursioneta en bici (jo perquè ja m'he acostumat però crec que les nenes es sentien com a "Verano Azul"), el típic sopar alemany al Neckarmüller i un parell de visitetes turístiques a Stuttgart i Bamberg, que se suposa que és la ciutat més bonica d'Alemanya i a més va coincidir que estaven de festa major. I a més a més d'això vaig aprofitar per fer un soparet de coneixença amb els meus amics, sense gaire èxit, en el que les nenes vam llansar-se una mica amb l'anglès. Heu de venir més sovint i ja veureu com en 4 dies parleu perfectament en anglès.

(m'ha molat això de no haver acabat el post i ja tenir un comentari ;-) Comentari del comentari: si sabessis com ha millorat el meu anglès des de que estic aquí...)

Bueno, segueixo amb les visites: tot i que tècnicament no era una visita sinó més aviat un congrés la Txell també es va passejar per aquí, bueno, més aviat em vaig passejar jo, perquè la setmana passada vaig anar fins a Koblenz per a visitar-la i de pas vam fer una ruteta pel riu Mosela (que bonic) i, com no podia ser d'una altra manera, vam visitar un castell. Aprofitant que tot plegat no quedava massa lluny d'Idstein vam anar a visitar a la Manuela que ens va preparar un sopar fantàstic acompanyat per dues ampolles de vi per a 3 persones.

I ahir doncs vaig rebre la inmensa sorpresa de saber que la Lina venia a Tübingen per a un minicurset d'extracció amb un home que treballa amb mi al laboratori. O sigui que hem quedat per fer el minicircuit de reconeixement de la city i un fantàstic sopar al restaurant de sempre. De fet acabo de deixar-la a l'hotel, que també és el de sempre, els que mai heu anat a Tübingen ja sabeu quin és.

(si la Txell i la Lina em passen les fotos ja les penjaré)

I entremig de tot això se suposa que he treballat, jeje.

Torno a la càrrega

Us tinc molt abandonats, ho sé. I a més a més l'últim post ha causat una gran preocupació entre tots vosaltres, cosa que haig de confessar que em reconforta molt. Però bueno, fa dos dies que el sol torna a brillar a Tübingen, les coses tornen a poc a poc al seu lloc i jo segueixo tant enfeinadíssima que no trobo cap moment tranquil per a posar-vos al corrent de la meva vida alemanya. Després del terrabastall de fa quasi dues setmanes, buf, tant de temps em vaig prendre uns dies de vacancetes a casa de la Hannah, aprop de Hannover, on a part de relaxar-me una barbaritat, d'avansar moltíssim amb l'últim de Harry Potter i de fer una miqueta de turisme a Bremen i Hamburg, vaig redescobrir la meva passió pel piano amb un llibre de cansons per a nens, però estic molt orgullosa de poder recordar com es tocava després de 10 anys d'abstinència.

I ara, doncs torno a tenir visita catalana, l'Anna i la Gemma estan passant uns dies amb mi i si abans tenia poc temps doncs ara encara menys. Al matí vaig a treballar (de fer ara estic al laboratori esperant que el gasos acabi de punxar una mostra) i a la tarda i a la nit faig de guia turístic, cuinera, taxista i el que faci falta per a tenir a les meves visitants molt contentes. Que després del que els hi va costar arribar fins aquí...

Bueno, intentaré no apalancar-me tant i prometo no tornar-vos a espantar d'aquesta manera. Al proper post, totes les aventures de la companyia catalana, a poder ser amb fotos.

Ens llegim

Crees en los milagros? Hoy no

Què fer quan una de les persones més properes a tu et fa mal? Probablement sense intenció, segur sense intenció, només per fer les coses sense pensar en com poden afectar a l'altra persona, però tot i això et fa mal. I veus en els seus ulls que li sap molt greu, que es va equivocar i es penedeix. Però no saps si prefereixes fugir del seu costat o apropar-te encara més, perquè en contra de tota lògica, és la única persona que et pot consolar. Què fer quan en un instant perds tota esperansa i el món màgic que havies construit al teu voltant es desfà i topes de morros amb una realitat, que tot i saber que era la vertadera, quedava amagada per aquells petits detalls tan importants per a ser una miqueta més felis? Què fer? Oblidar-ho tot? Fer com si diumenge a la nit no hagués existit i seguir en el món màgic que tant t'agrada? No, això no ho puc fer, i no sé si queda temps per a construir un altre món màgic.

.....................-Crees en los milagros?

-Hoy no.

........................................................"Amelie"

Blackmore's night

Com més o menys tots sabeu, m'encanta aquest grup, tant que l'any passat vaig fer la bogeria més gran de la meva vida, vaig agafar a Jordi, a Kit i vam anar rumb a Alemanya només per a veure un concert seu. Quan vaig arribar a Tübingen ara fa uns mesos vaig començar a mirar la pàgina web cada dia per veure si aquest any també feien una gira alemanya i és clar que sí. Des d'aquell moment jo crec que m'he tornat encara més fan i una part molt important de la meva estada aquí ha començat a girar entorn del meu grup preferit. Vaig comprar entrades per a dos concerts, amb possibilitat d'un tercer, que és aquesta nit, però encara estic decidint què fer. El primer concert va ser aprop de Leipzig i amb una gran alegria per part meva la Mònica em va acompanyar (i crec que li va agradar i tot, qui sap, potser tindrem una altra fan, jeje). El concert va estar molt bé però va ploure molt i crec que això va afectar notablement a la meva opinió perquè al final vaig sortir una mica decepcionada. A part de l'inconvenient de la pluja, no quatre gotes, no us penseu, va arribar a ploure moltíssim, el concert va ser una mica raro, perquè tot i que no el van suspendre i van seguir tocant hi va haver un moment, quan ja havia acabat de ploure, que la Candice va dir: gràcies per haver aguantat el xàfec i fins una altra. I així es va acabar el concert, per més que vam cridar i aplaudir no van tornar a sortir. I no sé, em va quedar mal sabor de boca, em va donar la sensació que li va faltar un vertader final, que es van saltar alguna cosa i la veritat es que vaig sortir una mica decepcionada. Però bueno, el posterior robatori d'un cartell, juntament amb la fusta on estava enganxat a l'arbre va animar una mica la tornada cap a Leipzig.

Jo encara tenia una altra entrada, aquest cop per a Burghausen, un castell realment enorme que hi ha a una hora de Munchen. Aquest cop també anunciaven pluja i jo ja m'esperava el pitjor però tot i això em vaig plantar al castell amb el meu vestit medieval, l'mp3 per a intentar gravar alguna cosa i un parell d'entrepans per a no morir de gana. La veritat es que vaig arribar més tard del que volia i això no va permetre que seiés gaire endavant, però no va ploure i el concert va ser fantàstic. Vaig disfrutar molt tot i que els alemanys protestar molt quan m'axecava o em posava a cantar a crits però al final hi va haver un moment d'eufòria general i tothom es va posar dret, aconseguint un munt de bisos. La gravació va resultar mig aprofitable, quasi aconsegueixo un autògraf (hauré d'anar a un altre concert) i vaig sortir carregada de CDs, mocadors i pòsters.

I entre un concert i l'altre vaig anar a Praga amb els meus pares, però això serà per un altre post, i allà vaig anar a un restaurant al que ells hi van molt (això ho va dir la Candice en el primer concert) i al que li han dedicat una de les seves cançons. O sigui que em vaig plantar al famós restaurant amb els meus pares. Quin lloc més màgic, pel lloc, per la música, per l'atmòsfera, per moltes coses va ser un sopar que no oblidaré mai.

Però a part de tot el tema del concerts Blackmore's Night també s'ha convertit en un punt d'unió molt important entre el Prasesh, el noi nepalí, i jo. Descobrir que hi havia més gent a qui també li agradava un grup tan estrany i que a més a més tocava algunes de les cançons amb la guitarra va ser magnífic. Se'm posen els pels de punta cada vegada que el sento tocar Blackmore's night i tot i que no he aconseguit que m'acompanyi a cap dels concerts és genial saber que tinc algú molt aprop amb qui puc parlar d'aquest grup sense que em miri amb cara rara. A veure si li fa il.lusió la meva gravació cutre en mp3.

Ens llegim

VIVINT

Fa molts, molts dies que no escric, i no és que no hi pensi, de veritat, senzillament és que no trobo el moment, la inspiració. I tinc mil coses per explicar, excursions, visites, concerts... tantes coses que podria amplir fulls i fulls i us cansarieu molt abans d'arribar al final. Però també m'he adonat que sempre us parlo del que faig i molt poques vegades del que sento, de sentiments, sensacions o pensaments. Aquest blog està resultant una descripció del fets i no pròpiament una imatge de la meva vida aquí, i us esteu perdent potser la part més important de tota aquesta aventura, que va molt més enllà d'un experiment a un laboratori o del fet d'explorar un país nou.

Aquesta és potser l'experiència més enriquidora que he tingut mai i de la que estic intentant exprimir fins a l'última gota. És fantàstic adonar-me de tot el que estic aprenent, veure que el món no s'acaba als Pirineus, que hi ha mil coses noves per a fer i mil formes de fer les coses que un ja coneix. Però, sense cap mena de dubte, una de les millors coses és conèixer gent, aprendre dels que saben més que tu, fer amics, dels que potser no tornaràs a veure mai més però que deixen el seu petit granet de sorra en tu, dels que segur que et venen a visitar i conservaràs durant molt de temps, tornar-te a enamorar, encara que no sigui un amor del tot correspost, però quina importància té? Conèixer altres realitats, altres cultures, i intentar aprendre una mica de qualsevol situació, de la llengua (quasi impossible), de l'anglès (molt més factible), de química i altres ciències, aprendre a entendre el maleit temps alemany i a preveure quan plourà, cuinar altres plats i tastar-ne encara de més variats...

És una experiència molt més que enriquidora i serà més que satisfàctoria passi el que passi amb la part científica, que per altra banda va bastant bé. Jo li recomanaria sense cap mena de dubte a tothom que conec, una escapada a un món nou que et fa redescobrir-te per a després tornar a casa sabent una mica més del que ets capaç i sobretot, sobretot, sobretot amb la inmensa sensació d'haver aprofitat el temps de la millor manera possible: VIVINT.

Després de molts dies...

Aquí em teniu novament, al cap de més d'una setmana de l'últim post... i és que no dono a l'abast. La setmana passada vaig fer de tot: des d'un sopar nepalí a la llum de les espelmes (jeje, oi que queda suggerent?, doncs tampoc no us feu il.lusions, que sí, el Prasesh va cuinar per a mi (i dues persones més) i vam anar a sopar al parc, per això les espelmes, perquè sinó no veiem res. I va estar molt bé, a més a més vaig portar sangria de la bona i va triumfar, clar, és que la sangria que fan els alemanys és horrible, però si ells són felisos així... Ah, i vam encendre la shisha, que l'ocasió ho mereixia. També hi va haber una sessió intensa de vi, te, shisha i pastes àrabs al balconet de la residència, quin colocón que portava. I com tots més o menys sabeu una excursioneta fugas a la ciutat comptal per a veure la meravellosa presentació de tesi del que ja és el Dr. Amigo (que bé que sona això, algun dia ho aconseguiré????), que em penso que es va emportar una petita sorpreseta en veure'm, bueno, en veure'ns, perquè l'expediciò alemanya va estar al complert, incloent una cistella com les de Nadal de productes típics. Per cert, que ara que ja no estàs tant estressat a veure si retornes al blog, que et trobem a faltar. I de passada em vaig apuntar a la festa d'aniversari de l'Emilio (MOLTES FELICITATS i espero que disfrutis de la cervesa). I en el que portem de setmana una altra festa d'aniversari, una peli de cinema a la fresca (no em vaig enterar de res perquè era en alemany), avui un passeig en bici i la festa de comiat del Petar, per un noi que val la pena a la residència i marxa perquè diu que està fart dels alemanys. I demà si tot va bé i no plou la segona edició del sopar internacional, però això ja serà un altre post.

I entre tantíssima activitat encara tinc temps de treballar, tinc una feinada terrible, però jo crec que ho acabaré tot, siguem optimistes. I també temps per a pensar... fa dies que hi dono voltes i ho volia compartir amb vosaltres: porto una miqueta més de la meitat de la meva estada a Alemanya i tinc una sensació enorme que això s'acaba, que ja estic a la recta final i que d'aquí a quatre dies estaré carregant a Kit per anar una altra vegada cap a casa. I no sé, és molt raro, perquè em fa moltíssima pena marxar d'aquí, però per altra banda també tinc ganes de tornar, que la terra crida, i a més us tinc a tots vosaltres per allà. Algú m'ho pot explicar????? Però bueno, tot i que ja comenci a pensar-hi encara falten quasi tres mesos per a això, però el temps passa tant ràpid, que tot i que no he parat, sembla que no hagi fet ni la meitat del que volia fer. Me'n recordo molt de tots vosaltres, dels que llegiu el blog i dels que no ho fan, un petó molt fort per a cadascú de vosaltres.

Ens llegim

Stadtfest i més

Si senyores (i senyors)!!!! Aquest cap de setmana passat era la Festa Major de Tübingen, o el que més se li assembla a les nostres estimades festes. I a més a més comptava amb la ilustre visita de la Mònica que, per fi, va decidir traslladar-se cap al sud aprofitant a més a més que anunciaven un temps esplèndid. Però com ja sabeu aquests alemanys tenen un estrany concepte de diversió, de forma que la festa major es reduia a les nits de divendres i dissabte (molt curteta, vaja), això sí la city estava a petar. Hi havia un concert cada 100 metres (sense exagerar) i moltes altres actuacions pels carrers (ya se que no es lo mismo, pero vi taekowndo, o como se escriba, y me acordé di ti), acompanyades de paradetes de beguda i menjar on podies tastar plats pràcticament de tot el món i beure només cervesa o aigua amb gas (el tema de les begudes aquí sempre és més limitat). De forma que ja sabeu quin va ser el plan de les nits del cap de setmana, tampoc no us penseu, que a les 12 plegaven veles, no fos cas que algun veí es queixés. Però com que voliem fer altres coses ja ens va estar bé.

A part de la festeta, la primera activitat va ser una excursió en bici a Bebenhausen, un monestir moníssim que hi ha a 5 km de Tübingen, distància bona per a fer en bici. Pobre Mònica, la vaig fer pujar a una bici una mica gran per a ella, però haig de dir que ho va fer de meravella (ueeeeeeee!!!!). La Sofia de la residència ens va acompanyar, per sort, perquè sinó no se se haguessim trobat el camí. I en el famós monestir que millor que fer un picnic amb les famoses cocretes i una truiteta a lo spanisch. Com la tarda pintava calurosa i anar en bici no és pas tant relaxat, després de la visita cultural ens en vam anar de cap a la piscina, a més a més així la Mònica pot corroborar si és tan gran com jo deia. Per cert, que ella també es va dedicar a empènyer nens per a pujar al tobogan.

I per a diumenge al matí, increiblement encara amb sol, ens en vam anar a visitar el Schloss Lichtenstein, que està molt apropet de Tübingen i és com un castell de cinexin, recordeu?, i de pas unes coves enooooooormes que hi ha allà al costat. I per acabar bé un dinar a l'hora espanyola al restaurant que més m'agrada de Tübingen, juntament amb un munt d'alemanys que jo crec que sopàven. Un cap de setmana ben complert que encara vaig allargar amb 4 hores de quantificació de cromatogrames (buf) després de portar la Mònica a l'aeroport, si és que quan una està inspirada...

I ara, com que ja porto moltes hores al laboratori amb les meves ampolles i els meus cromatogrames i a fora segueix fent aproximadament 35 graus... doncs me'n vaig un altre cop a banyar-me, que aquì quan fa sol s'ha d'aprofitar, que mai saps quants dies durarà.

Ens llegim.

(Aquest post serà completat amb imatges quan la Mònica em passi les seves fotos ;-)

Kroketten

Crec que tots sabeu com m'agraden les "cocretes", en podria estar menjant tot el dia. Però és clar, a Alemanya la cosa resulta una miqueta més difícil i aquí no tinc a la mama que me les faci (les de la mama són les millors). La veritat, però, és que tampoc les havia trobat a faltar, simplement perquè no hi pensava... però l'altre dia al menjador necessitava comprar alguna cosa per acompanyar la meva amanida i vaig veure que al menú hi havia una cosa que es deia kroketten. Crec que en aquell moment se'm va il.luminar la cara i vaig anar tota decidida a agafar el bol ple fins dalt del que jo pensava que eren croquetes. La cosa se'm va començar a fer estranya quan em van cobrar 60 centims per 7 o 8, allò em va semblar massa barat, fins i tot per Alemanya. És clar que era barat, ho vaig entendre tot de seguida que les vaig tastar... només era patata triturada i empanada. Que pessats que poden arribar aquesta gent amb la patata, no tenen res que no en porti????

Conclusió, ara que ja m'havia fet il.lusions no podia ser que em quedés sense les meves estimades croquetes, o sigui que vaig telefonar la meva mare per a demanar-li la recepta i em vaig disposar a fer-les per primera vegada a la meva vida... aprofitant a més a més que aquest cap de setmana tinc visita i necessito cuinar alguna cosa ;-) Ara me'n vaig a acabar-les, ja us diré que tal han sortit.

Ens llegim

Cap de setmana llarg

En els últims 4 dies he fet tantes coses, i a més a més us en vull explicar tantes altres que la veritat no dono a l'avast. No tinc dies suficients per a escriure en el blog i explicar-vos les meves experiències, pensaments, curiositats... i la veritat és que tinc moltes idees per a nous posts però no trobo el moment. O sigui que de moment us faré un resum molt resumit dels meus últims 4 dies, i si aquesta setmana les activitats es redueixen una mica doncs ja us explicaré altres cosetes que tinc en ment.

El cap de setmana va començar dijous amb la tant esperada barbacoa a la barca de Tübingen, però la veritat és que no va ser un dia gaire encertat. El temps pintava a fred i plujós, però tot i així ens vam fer els valents i vam agafar l'Stocherkahn. El resultat no va ser magnífic, al final va ploure, feia vent i això es va transformar en bastant de fred per als assistents, als que agraeixo moltíssim que al final es decidissin a venir o sigui que l'haurem de repetir si algun dia torna a fer sol en aquest país.

Divendres hi havia una mena de festa d'aniversari del laboratori, que fa 10 anys que es va traslladar al nou edifici i, és clar, hi havia preparada una barbacoa (aquests alemanys són súper fans de la carn a la brasa) i mooooooolta cervesa. Per sort vaig portar el meu mp3 carregat de la música de la festa de carnaval i després de sopar, o sigui a les 8 de la tarda el vaig enxufar als altaveus. Va costar molt, però al final vaig aconseguir un grup d'uns 5 o 6 que estaven disposats a ballar i allà vam estar fins a les 2 del matí, aguantant gràcies als còctels que va preparar la Renate. Va ser una bona festa, estil alemany, però una bona festa.

Dissabte tocava netejar el parquing del laboratori de la festa de divendres, o sigui que no vaig dormir gaire i a les 9 ja estava allà amb la meva bici, cosa que va fer que després de la neteja, que no va ser gaire llarga, la veritat, el Prasesh i jo anessim a fer una volteta amb la bici a una àrea de Tübingen que la veritat és molt bonica, amb el proper que vingui a visitar-me anirem allà. Per sort vaig fer migdiada perquè a la nit era la festa d'aniversari del Prakash a la seva residència, i allà que vam anar, per sort amb el cotxe del Dietmar. Al principi no hi havia gaire gent però després la cosa es va animar, van arribar la tira de sudamericans amb els que vam ballar molta salsa, barrejada amb la música índia del Prakash, una barreja rara però molt animada. Al final vam quedar 4, però la veritat és que va ser la millor estona, i tenint en compte que em van portar a casa en cotxe... amb la borratxera que duia... jo sola no hagués arribat.

I diumenge, per acabar de rematar el cap de setmana, amb la Sofia, la Hannah i l'Ilka vam anar al Bodensee, més conegut amb el nom de Llac de Constança on vam visitar Konstanz i Meersburg. Konstanz és famós perquè allà va ser escollit el papa que va substituir als 3 que hi havia sobre 1400 i per tant va acabar amb el Gran Cisma, o algo així, però la veritat és que la ciutat em va decepcionar una mica, tot i que el llac és molt bonic, i enooooooorme. Però Meersburg és molt bonic, està a l'altra banda del llac, de forma que vam haber de creuar amb un ferri. És la típica ciutat medieval alemanya i té un castell on vam acabar prenent un vi amb vistes al llac. El dia estava una mica gris i al migdia va ploure però m'ho vaig passar molt bé. Ah, se m'oblidava, diumenge també vaig descobrir una nou mètode de transport alemany, aquí us passo la foto. No, no esteu alucinant, son bicis sobre d'una mena de flotadors amb els que pots anar per l'aigua. El que no s'hagin inventat aquests alemanys no ho ha fet ningú.

Això sí, avui estic destrossada i amb ben poques ganes de treballar, però ho intentaré.

Ens llegim

Avui us explicaré un conte...

Hi havia una vegada una noia a la que no li agradava GENS la cervesa. Alguns podien acusar-la de no haver-la tastat prou i s'escandalitzaven quan ella deia que només amb olorar-la ja li feia fàstig. Però aquesta noia, per coses del destí, va anar a parar al país de la cervesa per excelència. Ella insistia en la seva repugnància cap a tan apreciada beguda i molts li contestaven que en aquell país almenys n'havia de prendre un cop. Amb tot això va arribar un dia en el que en el bar de la residència on la noia vivia van organitzar un Bierprobe (N. de la T. això ve a ser un test de cerveses), una amiga va portar a la noia mig enganyada assegurant que era una festa i que segur que hi hauria alguna cosa més per beure que no només cervesa. I quina va ser la sorpresa de la noia, quan només arribar al bar es va trobar que li posaven al davant un got ple de cervesa i un full amb una llista de noms i una taula amb números. Els nois que organitzaven l'event no paraven de treure gerres de cervesa i anaven cantant els números per a que la gent no es despistés i a l'hora d'endevinar de quina cervesa es tractava no s'equivoqués de número. A més a més d'encertar de quina cervesa es tractava, s'havia d'atorgar una puntuació de l'1 al 6 per a seleccionar la millor i la pitjor cervesa. En total aquella nit van aparèixer 12 cerveses diferents, la noia va beure de totes, tot i que cada vegada la quantitat del got era més petita i va encertar-ne 3, que era pràcticament la mitjana d'encerts. La gent, però, tenia una certa tendència a riure de la noia quan la veien fer unes cares de fàstig bastant expressives i davant la cara d'interrogació ella els dirigia un somriure i amb el seu alemany macarrònic els deia que no li agradava la cervesa. Afirmació que encara desconcertava més als 25 assistents a un acte de culte a la beguda alemanya per excelència. L'experiència li va servir a la noia per a afirmar que, després d'haver tastat 12 cerveses diferents i no haver atorgat més de la meitat dels punts a cap d'elles (podríem dir que la Paulaner va ser l'excepció), segueix pensant que la cervesa és una beguda dolentíssima i que encara li agrada menys que fa dos dies, però almenys ara ja pot dir que n'ha begut un cop i per tant no té cap obligació de tornar-ne a beure mai més en la seva vida, a no ser que en facin una dolça, és clar.

Ens llegim

P.D. Al post anterior he afegit unes quantes fotos ;-)