Vista germanil

És dissabte al matí i haig d'anar al laboratori, però no em ve de gust, com podeu suposar. O sigui que he decidit que primer us posava al corrent d'aquesta última setmana. El meu germà i la nòvia van arribar dissabte i tot i anar mig resacosa per una festa del divendres els vaig anar a buscar a l'aeroport. Mai m'hagués pensat que em faria tanta il.lusió veure el meu germanet!! I és clar, jo ja tenia un programa turístic ben atapeït per a que no s'avorrissin, i la veritat és que tot i només van estar 4 dies per aquí, vam fer de tot. Però em penso que algunes de les coses us sonaran repetides, i és que hi ha certs llocs i activitats que són fixes en el meu programa, jeje. Per començar, a que ja us ho imagineu???? Doncs si, vam anar en stocherkahn, i és que jo ja li estic agafant el truquillo a conduir la barqueta aquesta i la veritat és que el meu germà en només una horeta ja es va tornar un expert. Però aquest cop no vam fer barbacoa, que ara al vespre ja comença a fer fresca, sinó que vam fer un passeig a mitja tarda, per a després seguir amb la visita turística pel poble, que els va encantar. Inclòs el cementiri, que encara no li havia ensenyat a ningú i és una monada (Su, a ti seguro que te gustaría)

Diumenge va ser el dia llarg, i és que, tot i no aixecar-nos gaie aviat perquè dissabte vam anar a fer un cocktail, vam agafar el cotxe i ens vam plantar a dos castells a tres hores de Tübingen, el Schloss Linderhof i el Schloss Neuswanstein, dos dels castells De Ludwig II, el que li diuen el rei de conte de fades, i és que els seus castells són preciosos, tant per dins com per fora, i la veritat val la pena fer el viatge. Però al segon vam arribar bastant tard i de fet no el vam poder veure per dins... un pena, però ja coneixeu els horaris dels alemanys. De fet vam creuar fins i tot a Austria perquè el camí era més curt que anar per Alemanya, coses de la vida. I el paisatge per allà baix la veritat és que és molt més impressionant que per aquí, clar, estan als Alps, encara que només sigui al principi.

Dilluns tocava currar, estic molt enfeinada amb els meus experiments, o sigui que els vaig deixar sols per a que anessin a voltar i de pas compressin tot el necessari per a la paella multitudinaria que tenia organitzada per a la nit. Van fer una gran compra, no es van deixar res, els ha costat menys descobrir com van els supermercats alemanys que a mi :-( Però abans de fer la paella encara vam tenir temps per a visitar un poblet preciós que hi ha relativament aprop de Tübingen. Tot i que temps no en vam tenir gaire i lo de relativament... doncs això, que és relatiu. Ens va costar un munt arribar fins al poble i vam haver de sortir corrents perquè feiem tard per a preparar la paella. El pobre Kit va patir lo seu per a portar-nos fins a casa, però bueno, ha estat tota la setmana descansant. Però bueno, vam arribar a temps i el sopar va ser un exit de participació (12!!!!!!!!!). Sort que van fallar 3 perquè a la taula no hi havia més lloc i per suposat la paella també va ser un èxit :-). I després cerveseta al Neckarmüller (per a mi vi) amb molta més gent. Per tant aquí els dos visitants van conèixer tots els meus amics i van parlar un anglès fantàstic, ho haig de reconèixer. Felicitats!!!

Que em queda??? Ah sí, dimarts al matí bicicletada a Bebenhausen tot un clàssic, on els nens s'ho van passar teta, si us puc penjar el video riureu una estona. I mira que va ser difícil aconseguir bicis de la nostra mida, al pobre del meu germà li va tocar la del Dietmar, que és bastant alt i arribava als pedals pels pèls, però es que no podíem baixar el seient. I jo, doncs vaig haver de deixar la meva a la Vero perquè l'altra bici que teniem, del Prasesh, no te frens!!!! i sempre és preferible que és mati l'amfitriona abans que la convidada. Però vam arribar sencers, encara em pregunto com. I a més a més vam visitar el monestir per dins, que és una monada. I per la tarda un altre classic: Schloss Lichtenstein. Juro aquí, davant de molts testimonis que no tornaré a aquest castell, que ja hi he anat 5 vegades i me'l se de memòria, que és bonic però ja cansa. I per acabar la jornada que millor que un berenar (tot i que els alemanys no saben que és això) a base de pastissos típics alemanys??

I fins aquí la crònica de la setmaneta, la resta de dies treballant moooooolt, però bueno també vaig tenir sessió de guitarra :-))))) Que ara li estic ensenyant cançons en castellà, Ismael Serrano, concretament. I ara al laboratori, que les meves mostres m'estan esperant.

Ens llegim.

I aquesta nit... paella

Si senyors... com a part de les activitats de la visita del meu estimat germanet :-) a les terres germàniques he organitzat un sopar "tipical spanish" amb paella, sangria i crema catalana jejejeje. I de moment ha tingut una acceptació bestial, de moment som 15 comensals... deu meu, per que em ficaré en aquests embolics. Total que em passaré mitja tarda cuinant per alimentar tantes boques, però segur que serà divertit, tinc ganes de veure el meu germà practicant l'anglès, a veure que tal se li dona.

De moment, però, estic al laboratori, m'he aixecat ben aviat per a poder posar en marxa un dels meus experiments i així tinc la tarda lliure per a una visiteta turística i cuinar per a la nit. Però bueno, mn'haig d'esperar 20 minuts per a les meves mostres i he pensat que seria un bon moment per a escriure, encara que sigui només una miqueta. Quan els meus visitants tornin a casa ja us faré la crònica sencera, que segur que no tindrà desperdici.

Ens llegim

Fastiguejada... al principi

Avui era un dia trist, estic fins a dalt de feina, de fet ja m'ha començat aquell estrés de merdaqueaixòjas'acabaiencaranohefettotelquevolia però bueno, amb una mica de sort encara en traurem alguna cosa. El cas és que m'he passat el dia al laboratori, fins que tenia el cap a punt d'explotar. A més aquesta nit tenia una cita amb el meu guitarrista però m'ha abandonat per la Champion League, que trist. I la veritat estava una mica decepcionada... m'ha dit que demà però bueno, jo ja no em faig il.lusions, si ve guay, i sinó em faré un sopar fantàstic. Quan m'he quedat sense plan he pensat que seria molt bona idea quedar amb la Roberta, que marxa d'aquí a poc i vull passar temps amb ella, però la cosa pintava molt malament. A més a més el Prakash m'ha demanat que li expliqués com quantificar al GC/MS i després no m'ha fet ni cas. En resum... que estava bastant fastiguejada, cansada psicologicament i avorrida de mirar el mail i el blog i veure que no tenia res nou. Total que he decidit que avui aniria a dormir aviat i que la millor manera seria si estava cansada, o sigui que he agafat la bici i he donat una volta enorme per Tübingen i he arribat a casa vermella com un tomàquet i suant com una mala cosa. I fixa't tu que ha sigut entrar a casa i veure un mail del Prasesh, rebre una trucada de la Roberta convidant-me a sopar, la Carola m'ha dit que em seguia a través del blog i el Jose que em ve a visitar i mira... m'ha marxat la tristesa. Gràcies a tots. Mua.

Per cert, no us fa llàstima que el post anterior s'ha quedat sense cap comentari, algun voluntari que comenti les fotos plis ;-)

Napoli, un cap de setmana de contrastos

I ara que ja he reprès l'activitat com a escriptora de blogs, no podia deixar de passar-vos la crònica del meu estrany cap de setmana a Napoli. Crec que la majoria sabeu part de la història, però per si de cas us en faig un resum. El (meu) nepalí anava a una escola d'estiu i em va convidar a anar el cap de setmana per a visitar la ciutat. Jo, que no havia estat mai a la ciutat italiana i que, a més a més, diguem que tinc certa predilecció per aquest noi no m'ho vaig pensar dues vegades i em vaig comprar els vols. En el temps que va passar entre la compra dels vols i el viatge definitiu vaig canviar d'idea sobre anar unes quantes vegades, però això és una història per a un altre post, el cas és que al final hi vaig anar.

La ciutat és una autèntica bogeria: el tràfic és infernal i és una sort que no morís atropellada per una de les milers de motos o cotxes que passen a tota velocitat a menys de 20 cm de la gent i tocant el claxon a tothora. Jo crec que la gent està tant habituada al claxon que simplement l'ignora, però a mi em va arribar a posar molt nerviosa, serà que m'estic acostumat a la tranquil.litat alemanya.

L'arquitectura és impressionant en algunes zones i un autèntic caos en altres, les esglésies són com les farmàcies a Barna, des d'una pots veure la següent (n'hi ha més de 400) i de castells en tenen uns quants, autèntiques fortaleses laberíntiques, un d'ells a la part més alta de la ciutat, amb unes vistes genials però molt, molt, molt lluny.

Des d'allà es pot anar a Pompeia, les ruines romanes més impressionants que hagi vist mai, val la pena anar a Napoli només per visitar Pompeia, per on jo em vaig passejar com una autèntica turista imaginant com la pobre gent fugia quan el Vesubi va entrar en erupció. La veritat és que aquell dia vaig quedar feta pols de tant caminar, és una ciutat enorme.

La gastronomia és fantàstica, crec que no tornaré a menjar pizza mentre recordi el sabor de la del restaurant més famós de la ciutat i, és clar, els gelats són fabulosos, però bueno, de gelats si que en menjaré, però ara cada cop que vagi a la gelateria italiana de Gràcia em vindrà a la ment aquest viatge.

Tenen una extranya tradició de lligar cadenats (ei quina parauleta, i jo que em pensava que es deia candau) als fanals per a assegurar-se l'amor etern. I mentre la gent es dedicava a això, jo passejava el meu no-amor amb el Prasesh en companyia d'una amic de la Mònica, que és de Chile, però viu a Leipzig i que vaig conèixer en la meva primera visita a l'Alemanya de l'est, si és que el món és un mocador, i d'altra gent de l'escola d'estiu. La veritat és que potser el cap de setmana no va ser exactament com jo hauria volgut... però tot i això va tenir els seus molt bons moments, que ara mateix no em dedicaré a explicar ja que no tinc fotos que els il.lustrin ;-), si algú vol més detalls que contacti amb mi (i ja veurem si us els dono ;-) De moment us deixo aquesta foto, en la que estem molt macos.

Ens llegim.

La rentadora

Que trist que és adonar-te, que després de 5 mesos vivint a un lloc, no poses bé la rentadora. I és que no és un aparell fàcil, almenys el que tenim a Geigerle. Té bastants botons amb unes maravelloses explicacions en alemanys (sense opció a traducció) i la veritat és que jo a l'únic que li faig cas és al que diu la temperatura i al START. A partir d'aquí mai havia tingut cap problema, a part de l'incident del primer dia de no saber obrir la porta. De fet, sempre he passat bastant de la rentadora, la poso i me'n desentenc fins que arriba l'hora de treure-la. Però avui és tard, demà haig de matinar per anar a l'aeroport (això és història per a un altre post) i he baixat a estendre la roba 10 minuts abans que acabés la rentadora. Em feia molt de pal tornar a marxar per tant poca estona, o sigui que he agafat la cadira i m'he assegut al davant a observar. En aquell moment l'Anna m'ha vingut al cap, he pensat que segurament ella estaria filosofant entre les voltes que dona la rentadora al centrifugar i les voltes que dona la vida, però que hi farem, jo tinc una ment més científica i m'ha donat per calcular l'aigua que expulsava la rentadora mentre centrifugava: ha fet tres cicles d'un minut aproximadament i segons el cabal que sortia per la manguera... en fi. El cas és que quan de sobte s'ha aturat i s'han apagat totes les llums, que en té unes quantes, a mi se m'ha encès una al cap i he obert ràpidament el compartiment del suavitzant perquè em semblava que no l'havia agafat. I, evidentment, allà estava, de color verd perfumat i surant al compartiment antigament blanc, enlloc d'estar a la meva roba acabada de rentar. Però quan jo arribo a posar la rentadora mai hi ha suavitzant, de forma que hi ha algú que ha estat utilitzant el meu suavitzant al trobar-se'l ja posat a la rentadora, algú que deu entendre alemany a la perfecció i no té problemes per a saber en quina posició cal posar el botó. He intentat trobar la paraula suavitzant a la meva ampolla, per a comparar-la amb el que apareix escrit a la rentadora, però no hi ha hagut manera, finalment he desistit i he deixat allà el suavitzant, podriem dir que aquesta és la meva bona acció a Geigerle, perquè ja he gastat una ampolla sencera. Que hi farem... hauré d'aprendre alemany o deixar de comprar suavitzant, total, el resultat a la meva roba és el mateix.

Bimbotown

A petició de la Mònica i perquè a més a més va ser una experiència... diguem... diferent... aquí teniu la crònica del meu últim cap de setmana a Leipzig, que aniria encabit entre la visita de la Txell i l'Abenteuerpark. Doncs bé, si no em surten malament els comptes, per 4a vegada en 5 mesos em vaig dirigir cap a l'Alemanya de l'est, perquè volia veure a la Mònica, volia visitar Dresden i, sobretot, volia anar a Bimbotown. La veritat és que va ser un cap de setmana d'allò més mogut (com quasi tots els meus caps de setmana): dissabte vam estar tot el dia a Dresden, és una ciutat preciosa que per la imbecilitat humana van quasi destruir just al final de la 2a Guerra Mundial, però tot i així no deixa de ser preciosa. La veritat és que tenia moltes ganes de veure-la i no em va decepcionar gens, a més a més portava unes guies excepcionals que es coneixien tots els racons bonics i per sort el temps va acompanyar. Diumenge vam anar a una mena de llac d'1 m de profunditat en el que feien una carrera de barques que cadascú havia fet. No va estar malament, però hagués sigut més divertit si haguessin caigut més a l'aigua, però els alemanys són massa apanyats, i després dinar i sessió de guitarra a casa del Tobias, el xicot de la Ilka, que fins i tot vaig gravar amb el mp3.

Però el plat fort d'aquest cap de setmana va ser Bimbotown. No sé gaire bé com definir-ho, seria una mena de discoteca-pub-club, barrejat amb un parc d'atraccions o una Fura dels Baus i amb concerts i actuacions vàries. La cosa és un invent d'un britànic i només obre un cop al mes, però és algo especial que s'ha de viure un cop a la vida. Ja de per si l'aventura va començar quan vam haver de donar mil voltes amb el cotxe fins a trobar-lo, i es que teniem un mapa molt cutre, però a més a més està amagadissim i no hi ha ni un cartell que et digui que és allà, fins i tot vam passar per davant de la porta i no ho vam veure, quin desastre. El lloc en qüestió és una nau industrial decorada de la forma més subrealista que mai he vist, i el que a mi més em va agradar van ser les parts mòvils. Hi havia un llit que es passejava per tot el local (que no és petit) i en el que encara que només podies anar de dos en dos, un alemany ros i grenyut se'ns va acoplar fins que el van fer fora els de seguretat. Els sofàs també es movien, i ens van donar algun que altre susto a més a més de ser els causants de que em tornés una exhibicionista durant cinc minuts, si és que mai vaig vestida per a l'ocasió. Però el millor de tot va ser la cadira que donava bots quan els que s'asseien a la taula de davant pitjaven els botons, no se que em va agradar més si està a sobre la cadira o pitjant els botons. No sé si us feu una idea del que és això, em penso que s'ha de viure...

Ens llegim.

(Des)cansada

Sabeu que fa dies que estic cansada, moooolt cansada, i és que no paro ni un moment. Quan no tinc activitats me les busco i de qualsevol tonteria en faig un gran event, resultat: no puc amb la meva ànima i això bàsicament significa que cada dia m'aixeco una miqueta més tard per anar a treballar, quin desastre. Però per altra banda penso, però si només et queden dos mesos, no els pots desaprofitar, has de fer coses, acabar de descobrir tot el que puguis i passar moltes estones amb els teus amics. I per això mateix dissabte me'n vaig anar a l'Abenteuerpark, és allò d'anar pel bosc però per sobre dels arbres amb cordes i tirolines i coses d'aquestes. M'ho vaig passar de conya, però diumenge no em podia ni moure del mal que em feia tot el cos, i és que vam estar tres hores enfilats al boscos i una ja no està per a tantes alegries. Poso una foto encara que no és meva, només per a que us feu una idea. M'haurieu d'haver vist volant per les altures, haig d'organitzar una cosa d'aquestes per a quan estigui a Barcelona.

Però bueno, aquesta setmana la meitat de la gent del laboratori està a un congrés i l'altra meitat de vacances, incloent a la gent de la residència, o sigui que estic soleta, i així tinc excusa per a no anar gaire lluny amb el cotxe ni muntar sopars o festes. I per tant us puc dedicar, per fi, una estoneta. Bueno, de moment vaig a sopar, a veure si m'animo i demà us explico més cosetes.

Ens llegim.

Mireu les fotos a l'anterior post ;-)