Bimbotown

A petició de la Mònica i perquè a més a més va ser una experiència... diguem... diferent... aquí teniu la crònica del meu últim cap de setmana a Leipzig, que aniria encabit entre la visita de la Txell i l'Abenteuerpark. Doncs bé, si no em surten malament els comptes, per 4a vegada en 5 mesos em vaig dirigir cap a l'Alemanya de l'est, perquè volia veure a la Mònica, volia visitar Dresden i, sobretot, volia anar a Bimbotown. La veritat és que va ser un cap de setmana d'allò més mogut (com quasi tots els meus caps de setmana): dissabte vam estar tot el dia a Dresden, és una ciutat preciosa que per la imbecilitat humana van quasi destruir just al final de la 2a Guerra Mundial, però tot i així no deixa de ser preciosa. La veritat és que tenia moltes ganes de veure-la i no em va decepcionar gens, a més a més portava unes guies excepcionals que es coneixien tots els racons bonics i per sort el temps va acompanyar. Diumenge vam anar a una mena de llac d'1 m de profunditat en el que feien una carrera de barques que cadascú havia fet. No va estar malament, però hagués sigut més divertit si haguessin caigut més a l'aigua, però els alemanys són massa apanyats, i després dinar i sessió de guitarra a casa del Tobias, el xicot de la Ilka, que fins i tot vaig gravar amb el mp3.

Però el plat fort d'aquest cap de setmana va ser Bimbotown. No sé gaire bé com definir-ho, seria una mena de discoteca-pub-club, barrejat amb un parc d'atraccions o una Fura dels Baus i amb concerts i actuacions vàries. La cosa és un invent d'un britànic i només obre un cop al mes, però és algo especial que s'ha de viure un cop a la vida. Ja de per si l'aventura va començar quan vam haver de donar mil voltes amb el cotxe fins a trobar-lo, i es que teniem un mapa molt cutre, però a més a més està amagadissim i no hi ha ni un cartell que et digui que és allà, fins i tot vam passar per davant de la porta i no ho vam veure, quin desastre. El lloc en qüestió és una nau industrial decorada de la forma més subrealista que mai he vist, i el que a mi més em va agradar van ser les parts mòvils. Hi havia un llit que es passejava per tot el local (que no és petit) i en el que encara que només podies anar de dos en dos, un alemany ros i grenyut se'ns va acoplar fins que el van fer fora els de seguretat. Els sofàs també es movien, i ens van donar algun que altre susto a més a més de ser els causants de que em tornés una exhibicionista durant cinc minuts, si és que mai vaig vestida per a l'ocasió. Però el millor de tot va ser la cadira que donava bots quan els que s'asseien a la taula de davant pitjaven els botons, no se que em va agradar més si està a sobre la cadira o pitjant els botons. No sé si us feu una idea del que és això, em penso que s'ha de viure...

Ens llegim.