miércoles, 25 de julio de 2007

Després de molts dies...

Aquí em teniu novament, al cap de més d'una setmana de l'últim post... i és que no dono a l'abast. La setmana passada vaig fer de tot: des d'un sopar nepalí a la llum de les espelmes (jeje, oi que queda suggerent?, doncs tampoc no us feu il.lusions, que sí, el Prasesh va cuinar per a mi (i dues persones més) i vam anar a sopar al parc, per això les espelmes, perquè sinó no veiem res. I va estar molt bé, a més a més vaig portar sangria de la bona i va triumfar, clar, és que la sangria que fan els alemanys és horrible, però si ells són felisos així... Ah, i vam encendre la shisha, que l'ocasió ho mereixia. També hi va haber una sessió intensa de vi, te, shisha i pastes àrabs al balconet de la residència, quin colocón que portava. I com tots més o menys sabeu una excursioneta fugas a la ciutat comptal per a veure la meravellosa presentació de tesi del que ja és el Dr. Amigo (que bé que sona això, algun dia ho aconseguiré????), que em penso que es va emportar una petita sorpreseta en veure'm, bueno, en veure'ns, perquè l'expediciò alemanya va estar al complert, incloent una cistella com les de Nadal de productes típics. Per cert, que ara que ja no estàs tant estressat a veure si retornes al blog, que et trobem a faltar. I de passada em vaig apuntar a la festa d'aniversari de l'Emilio (MOLTES FELICITATS i espero que disfrutis de la cervesa). I en el que portem de setmana una altra festa d'aniversari, una peli de cinema a la fresca (no em vaig enterar de res perquè era en alemany), avui un passeig en bici i la festa de comiat del Petar, per un noi que val la pena a la residència i marxa perquè diu que està fart dels alemanys. I demà si tot va bé i no plou la segona edició del sopar internacional, però això ja serà un altre post.

I entre tantíssima activitat encara tinc temps de treballar, tinc una feinada terrible, però jo crec que ho acabaré tot, siguem optimistes. I també temps per a pensar... fa dies que hi dono voltes i ho volia compartir amb vosaltres: porto una miqueta més de la meitat de la meva estada a Alemanya i tinc una sensació enorme que això s'acaba, que ja estic a la recta final i que d'aquí a quatre dies estaré carregant a Kit per anar una altra vegada cap a casa. I no sé, és molt raro, perquè em fa moltíssima pena marxar d'aquí, però per altra banda també tinc ganes de tornar, que la terra crida, i a més us tinc a tots vosaltres per allà. Algú m'ho pot explicar????? Però bueno, tot i que ja comenci a pensar-hi encara falten quasi tres mesos per a això, però el temps passa tant ràpid, que tot i que no he parat, sembla que no hagi fet ni la meitat del que volia fer. Me'n recordo molt de tots vosaltres, dels que llegiu el blog i dels que no ho fan, un petó molt fort per a cadascú de vosaltres.

Ens llegim

lunes, 16 de julio de 2007

Stadtfest i més

Si senyores (i senyors)!!!! Aquest cap de setmana passat era la Festa Major de Tübingen, o el que més se li assembla a les nostres estimades festes. I a més a més comptava amb la ilustre visita de la Mònica que, per fi, va decidir traslladar-se cap al sud aprofitant a més a més que anunciaven un temps esplèndid. Però com ja sabeu aquests alemanys tenen un estrany concepte de diversió, de forma que la festa major es reduia a les nits de divendres i dissabte (molt curteta, vaja), això sí la city estava a petar. Hi havia un concert cada 100 metres (sense exagerar) i moltes altres actuacions pels carrers (ya se que no es lo mismo, pero vi taekowndo, o como se escriba, y me acordé di ti), acompanyades de paradetes de beguda i menjar on podies tastar plats pràcticament de tot el món i beure només cervesa o aigua amb gas (el tema de les begudes aquí sempre és més limitat). De forma que ja sabeu quin va ser el plan de les nits del cap de setmana, tampoc no us penseu, que a les 12 plegaven veles, no fos cas que algun veí es queixés. Però com que voliem fer altres coses ja ens va estar bé.

A part de la festeta, la primera activitat va ser una excursió en bici a Bebenhausen, un monestir moníssim que hi ha a 5 km de Tübingen, distància bona per a fer en bici. Pobre Mònica, la vaig fer pujar a una bici una mica gran per a ella, però haig de dir que ho va fer de meravella (ueeeeeeee!!!!). La Sofia de la residència ens va acompanyar, per sort, perquè sinó no se se haguessim trobat el camí. I en el famós monestir que millor que fer un picnic amb les famoses cocretes i una truiteta a lo spanisch. Com la tarda pintava calurosa i anar en bici no és pas tant relaxat, després de la visita cultural ens en vam anar de cap a la piscina, a més a més així la Mònica pot corroborar si és tan gran com jo deia. Per cert, que ella també es va dedicar a empènyer nens per a pujar al tobogan.

I per a diumenge al matí, increiblement encara amb sol, ens en vam anar a visitar el Schloss Lichtenstein, que està molt apropet de Tübingen i és com un castell de cinexin, recordeu?, i de pas unes coves enooooooormes que hi ha allà al costat. I per acabar bé un dinar a l'hora espanyola al restaurant que més m'agrada de Tübingen, juntament amb un munt d'alemanys que jo crec que sopàven. Un cap de setmana ben complert que encara vaig allargar amb 4 hores de quantificació de cromatogrames (buf) després de portar la Mònica a l'aeroport, si és que quan una està inspirada...

I ara, com que ja porto moltes hores al laboratori amb les meves ampolles i els meus cromatogrames i a fora segueix fent aproximadament 35 graus... doncs me'n vaig un altre cop a banyar-me, que aquì quan fa sol s'ha d'aprofitar, que mai saps quants dies durarà.


Ens llegim.

(Aquest post serà completat amb imatges quan la Mònica em passi les seves fotos ;-)

miércoles, 11 de julio de 2007

Kroketten

Crec que tots sabeu com m'agraden les "cocretes", en podria estar menjant tot el dia. Però és clar, a Alemanya la cosa resulta una miqueta més difícil i aquí no tinc a la mama que me les faci (les de la mama són les millors). La veritat, però, és que tampoc les havia trobat a faltar, simplement perquè no hi pensava... però l'altre dia al menjador necessitava comprar alguna cosa per acompanyar la meva amanida i vaig veure que al menú hi havia una cosa que es deia kroketten. Crec que en aquell moment se'm va il.luminar la cara i vaig anar tota decidida a agafar el bol ple fins dalt del que jo pensava que eren croquetes. La cosa se'm va començar a fer estranya quan em van cobrar 60 centims per 7 o 8, allò em va semblar massa barat, fins i tot per Alemanya. És clar que era barat, ho vaig entendre tot de seguida que les vaig tastar... només era patata triturada i empanada. Que pessats que poden arribar aquesta gent amb la patata, no tenen res que no en porti????

Conclusió, ara que ja m'havia fet il.lusions no podia ser que em quedés sense les meves estimades croquetes, o sigui que vaig telefonar la meva mare per a demanar-li la recepta i em vaig disposar a fer-les per primera vegada a la meva vida... aprofitant a més a més que aquest cap de setmana tinc visita i necessito cuinar alguna cosa ;-) Ara me'n vaig a acabar-les, ja us diré que tal han sortit.

Ens llegim

lunes, 9 de julio de 2007

Cap de setmana llarg

En els últims 4 dies he fet tantes coses, i a més a més us en vull explicar tantes altres que la veritat no dono a l'avast. No tinc dies suficients per a escriure en el blog i explicar-vos les meves experiències, pensaments, curiositats... i la veritat és que tinc moltes idees per a nous posts però no trobo el moment. O sigui que de moment us faré un resum molt resumit dels meus últims 4 dies, i si aquesta setmana les activitats es redueixen una mica doncs ja us explicaré altres cosetes que tinc en ment.

El cap de setmana va començar dijous amb la tant esperada barbacoa a la barca de Tübingen, però la veritat és que no va ser un dia gaire encertat. El temps pintava a fred i plujós, però tot i així ens vam fer els valents i vam agafar l'Stocherkahn. El resultat no va ser magnífic, al final va ploure, feia vent i això es va transformar en bastant de fred per als assistents, als que agraeixo moltíssim que al final es decidissin a venir o sigui que l'haurem de repetir si algun dia torna a fer sol en aquest país.

Divendres hi havia una mena de festa d'aniversari del laboratori, que fa 10 anys que es va traslladar al nou edifici i, és clar, hi havia preparada una barbacoa (aquests alemanys són súper fans de la carn a la brasa) i mooooooolta cervesa. Per sort vaig portar el meu mp3 carregat de la música de la festa de carnaval i després de sopar, o sigui a les 8 de la tarda el vaig enxufar als altaveus. Va costar molt, però al final vaig aconseguir un grup d'uns 5 o 6 que estaven disposats a ballar i allà vam estar fins a les 2 del matí, aguantant gràcies als còctels que va preparar la Renate. Va ser una bona festa, estil alemany, però una bona festa.

Dissabte tocava netejar el parquing del laboratori de la festa de divendres, o sigui que no vaig dormir gaire i a les 9 ja estava allà amb la meva bici, cosa que va fer que després de la neteja, que no va ser gaire llarga, la veritat, el Prasesh i jo anessim a fer una volteta amb la bici a una àrea de Tübingen que la veritat és molt bonica, amb el proper que vingui a visitar-me anirem allà. Per sort vaig fer migdiada perquè a la nit era la festa d'aniversari del Prakash a la seva residència, i allà que vam anar, per sort amb el cotxe del Dietmar. Al principi no hi havia gaire gent però després la cosa es va animar, van arribar la tira de sudamericans amb els que vam ballar molta salsa, barrejada amb la música índia del Prakash, una barreja rara però molt animada. Al final vam quedar 4, però la veritat és que va ser la millor estona, i tenint en compte que em van portar a casa en cotxe... amb la borratxera que duia... jo sola no hagués arribat.

I diumenge, per acabar de rematar el cap de setmana, amb la Sofia, la Hannah i l'Ilka vam anar al Bodensee, més conegut amb el nom de Llac de Constança on vam visitar Konstanz i Meersburg. Konstanz és famós perquè allà va ser escollit el papa que va substituir als 3 que hi havia sobre 1400 i per tant va acabar amb el Gran Cisma, o algo així, però la veritat és que la ciutat em va decepcionar una mica, tot i que el llac és molt bonic, i enooooooorme. Però Meersburg és molt bonic, està a l'altra banda del llac, de forma que vam haber de creuar amb un ferri. És la típica ciutat medieval alemanya i té un castell on vam acabar prenent un vi amb vistes al llac. El dia estava una mica gris i al migdia va ploure però m'ho vaig passar molt bé. Ah, se m'oblidava, diumenge també vaig descobrir una nou mètode de transport alemany, aquí us passo la foto. No, no esteu alucinant, son bicis sobre d'una mena de flotadors amb els que pots anar per l'aigua. El que no s'hagin inventat aquests alemanys no ho ha fet ningú.


Això sí, avui estic destrossada i amb ben poques ganes de treballar, però ho intentaré.

Ens llegim

jueves, 5 de julio de 2007

Avui us explicaré un conte...

Hi havia una vegada una noia a la que no li agradava GENS la cervesa. Alguns podien acusar-la de no haver-la tastat prou i s'escandalitzaven quan ella deia que només amb olorar-la ja li feia fàstig. Però aquesta noia, per coses del destí, va anar a parar al país de la cervesa per excelència. Ella insistia en la seva repugnància cap a tan apreciada beguda i molts li contestaven que en aquell país almenys n'havia de prendre un cop. Amb tot això va arribar un dia en el que en el bar de la residència on la noia vivia van organitzar un Bierprobe (N. de la T. això ve a ser un test de cerveses), una amiga va portar a la noia mig enganyada assegurant que era una festa i que segur que hi hauria alguna cosa més per beure que no només cervesa. I quina va ser la sorpresa de la noia, quan només arribar al bar es va trobar que li posaven al davant un got ple de cervesa i un full amb una llista de noms i una taula amb números. Els nois que organitzaven l'event no paraven de treure gerres de cervesa i anaven cantant els números per a que la gent no es despistés i a l'hora d'endevinar de quina cervesa es tractava no s'equivoqués de número. A més a més d'encertar de quina cervesa es tractava, s'havia d'atorgar una puntuació de l'1 al 6 per a seleccionar la millor i la pitjor cervesa. En total aquella nit van aparèixer 12 cerveses diferents, la noia va beure de totes, tot i que cada vegada la quantitat del got era més petita i va encertar-ne 3, que era pràcticament la mitjana d'encerts. La gent, però, tenia una certa tendència a riure de la noia quan la veien fer unes cares de fàstig bastant expressives i davant la cara d'interrogació ella els dirigia un somriure i amb el seu alemany macarrònic els deia que no li agradava la cervesa. Afirmació que encara desconcertava més als 25 assistents a un acte de culte a la beguda alemanya per excelència. L'experiència li va servir a la noia per a afirmar que, després d'haver tastat 12 cerveses diferents i no haver atorgat més de la meitat dels punts a cap d'elles (podríem dir que la Paulaner va ser l'excepció), segueix pensant que la cervesa és una beguda dolentíssima i que encara li agrada menys que fa dos dies, però almenys ara ja pot dir que n'ha begut un cop i per tant no té cap obligació de tornar-ne a beure mai més en la seva vida, a no ser que en facin una dolça, és clar.
Ens llegim
P.D. Al post anterior he afegit unes quantes fotos ;-)

lunes, 2 de julio de 2007

La setmana passada

CAPÍTOL 1: dijous

Va ser un dia de mal temps, com tot el mes de juny, de forma que vam decidir traslladar el nostre pícnic internacional a la meva residència. La cuina de Geigerle és bastant gran, però tot i així quan van aparèixer les 11 persones que participaven en el nostre sopar internacional, cadascuna carretejant menjar del propi país per a un regiment vaig pensar que se'ns quedaria petita. I així va ser, ja que pel camí es van afegir 3 companys de la residència que es disposaven a cuinar mentre nosaltres sopàvem i degut a la meva insistència van decidir abandonar el seu menjar i aprofitar els excedents del nostre. Va ser un sopar del més variat: arròs nepalí, pollastre de Bangladesh, experiment colombià, amanida ucraniana, maultaschen de Tübingen, patates amb quark al més pur estil alemany, una mena de creps xinesos, fideus també xinesos, truita espanyola i postre turc (crec que no em deixo res...). Em va encantar el sopar, m'ho vaig passar molt bé però a més a més passarà a la història perquè el Prasesh, el noi nepalí, va portar la guitarra i ens va amenitzar, juntament amb una altra guitarra que va sorgir i que es va passejar per tota la taula, amb un concert magnífic en el que hi havien incloses dues cançons de Blackmore's Night, quasi em moro del gust allà mateix. Però enlloc d'això quan la gent va començar a marxar em vaig traslladar amb el Dietmar i el Muhit a la festa que feien a la terrassa per acomiadar a la Nicole... vaig arribar al llit a les 2 de la matinada després de recollir la cuina, aquest és el problema de ser l'amfitriona.

CAPÍTOL 2: cap de setmana

Quan te n'has anat a dormir a les dues de la matinada i el despertador sona a les 5 el més probable és que no et despertis. Sort que m'havien de portar a l'aeroport en cotxe que sinó perdo l'avió a Κρήτη (Creta), però bueno, al final el vaig agafar, tot i que una mica més estressada del compte. Arribar a Creta i veure brillar el sol en un cel sense núvols, poder abandonar la jaqueta i posar-te les ulleres de sol perquè sinó no veus res... em penso que mai m'havia fet tanta il.lusió passar calor. Allà tenia a la Mònica i al Nuno esperant-me amb el cotxe de lloguer amb el que vam recórrer la part oest de l'illa. Abans però imprescindible la compra d'un barret (moníííííssim) i l'untació de crema solar a totes les parts visibles del cos, i tot i això ens vam cremar. El cap de setmana va consistir en: una barreja de visites culturals, als palaus minoics de Κνωσός (Knossos) i Φαιστός (Festos); una extensa visita a unes quantes de les millors platges de l'illa, amb bany inclòs, evidentment; un recorregut per les dues ciutats més boniques: Χανιά (Hania) i Ρέθυμνο (Rethymno) i, sobretot, un festí gastronòmic digne dels prínceps dels palaus que vam visitar i on les dues mig alemanyes ens vam dedicar a menjar tot allò que no existeix a Alemanya. És un resum molt resumit en el que no s'aprecia per a res tot el que vam fer i com ens ho vam passar de bé recorrent l'illa i disfrutant de les mini-vacances, però és que és tard i demà toca treballar molt, o sigui que ja us explicaré més quan us ensenyi les fotos, perquè a més a més el blog no em deixa penjar les de la Mònica.

Ens llegim