Primers resultats

Avui, per fi, després de mes i mig (aprox) per aquestes terres he aconseguit els meus primers resultats científics!!!!!! Ueeeeeeee!!!! La veritat és que tampoc és res de l'altre món, no us penseu, però és fantàstic poder dir que ja he fet alguna cosa. A veure si ara que ja he començat en serio la cosa no s'atura i puc fer uns fantàstics experiments de degradació, o sigui que a partir d'ara em tocarà currar molt. Però ja em ve de gust, que m'estava apalancant una mica, en el tema científic, perquè en el tema oci estic amb les piles a tope!!!!!! Ja ho sabeu, oi?

De moment avui anirem a prendre algo amb l'única alemanya que no es queda a casa a les tardes, demà els he convençut per anar de festa, que en tinc unes ganes... dissabte si puc me'n vaig de visita cultureta al jardí botànic de Tübingen i diumenge tinc organitzat un dinar spanish a la residència, els fotré una sangria que hauran de sortir de la cuina arrossegant-se. Ja us explicaré. I moltes altres coses, no fos cas que m'avorrís.

A veure si algú més es decideix a venir a fer-me una visita i així puc compartir tots els meus plans amb vosaltres. A més a més m'estic introduint en els misteris de la cuina alemanya, avui de moment he fet Maultaschen, una mena de ravioli gegant típic de Tübingen, i ha quedat prou bo, almenys millor que el mejar del menjador.

Ens llegim

Mitfahrgegennnnnnneign per anar a escalar

Mitfahrgelegenheit: sistema de nom impronunciable que s'han empescat els alemanys (que organitzats!!!) i que és motiu de riure sempre que intento pronunciar-lo amb el meu alemany de Burgos, és que aquesta parauleta no se l'aprèn ningú. La cosa consisteix en una pàgina web en la que la gent que vol fer un viatge en cotxe s'inscriu dient l'origen, el destí, el dia, l'hora i les places que té lliures al cotxe. D'aquesta manera si algú vol fer el mateix trajecte s'acopla pagant una mòdica quantitat, de manera que per al que condueix el viatge li surt més barat i a més a més té companyia. I vosaltres direu per que coi ens explica això aquesta???? Doncs perquè jo, que sóc molt apanyada, amb la inestimable ajuda de l'Ilka com a traductora, em vaig apuntar a la famosa pàgina i quasi que es barallen per venir amb mi. Tenia 5 persones de les que vaig triar 3, resultat: el viatge em va sortir gratis (i encara em vaig guanyar 10 euros) i vaig estar 6 hores parlant en castellà, perquè resulta que un dels nois havia estat 1 any d'Erasmus a València. Molt bon resultat, no?

Total, que em vaig plantar a Dresden dissabte a la tarda disposada a escalar tot lo escalable. Bueno, ben bé a Dresden no, sinó a un poblet super petit al mig de la Sächsische Schweiz (eign?). És que aquesta gent li posa uns noms a les coses que tela... Allà el club d'escalada del Christian té una cabana on tot acaba sent com una gran família, fent barbacoes tots junts, que els encanten, a les que el sector spanish (com ens deien) va contribuir amb uns quants litres de sangria casolana. Això sí, l'últim dia s'ha de fer neteja, però hi va haber una petita escaquejada, jeje. El cas és que diumenge vam anar a escalar a unes roques tipus les de Montserrat però molt més sorrenques i enmig dels arbres. I allà em veieu a mi, amb els peus de gat a una mà i a l'altra un arnés que em van deixar amb mil trastos penjant, i és que aquests alemanys fan unes coses molt rares per a pujar a les roques. Per als més entesos: les vies no estan equipades, no hi ha ni una xapa, sinó que s'empesquen uns sistemes super raros amb cordes i nusos que fiquen entre les escletxes de la roca i que a mi em donen menys confiança..., almenys a dalt hi ha la reunió, que ja és algo. Però no pugen amb grigri, sinó que el primer que puja assegura des de dalt a la resta, amb un nus molt raro però que funciona, perquè jo vaig caure un cop i no vaig tocar a terra. I quan tothom està a dalt vinga a donar-se les mans i a dir coses rares en alemany abans d'agafar el llibret que hi ha a totes les reunions per a deixar constància de la proesa. I per baixar... doncs fent rappel amb un vuit, cosa que jo no havia fet mai... vaig calcular malament la distància que tenia fins a un forat enorme que hi havia a la paret, se'm van escapar els peus cap a dins del forat i em vaig fer una bonica rascada a la cama esquerra d'un pam de llarg que va deixar en anecdota la resta de rascades de les meves cames. Vaja, que vaig quedar feta un cromo, decididament necessito unes malles llargues si no aniré deixant trossos de pell de les cames repartits per tota la geografia.

I per acabar bé el cap de setmana que millor que una sessió de relaxació a un balneari on l'estrella és una piscina d'aigua salada i molt calenta ambientada amb llums i música, fins i tot a dins de l'aigua, que em va anar de perles per a curar les meves ferides, que encara em couen. I com molts debeu recordar d'un dels primers mails de la Mònica a la part de les saunes i yacuzzi es va en pilotes, però amb molta naturalitat, que per a aquestes coses els alemanys no tenen problemes, i nosaltres dues ja estem totalment integrades. O sigui que deixant la vergonya a la taquilla ens vam endinsar en el meravellos món del nudisme, ja ho diuen no? allà donde fueres haz lo que vieres

Aquest cap de setmana s'ha de repetir, algú s'apunta a venir a escalar amb mi?

Ens llegim.

Lisboa

Com que sembla que se'm van acumulant les històries per explicar, tot i que és tardíssim i acabo d'arribar de prendre algo amb la gent del labo, us faré un resumet de la meva última aventura, congrés i presentació inclosos, a Lisboa, que us la debia des de fa dies.

Diguem que va ser un viatge més aviat accidentat. Clar, que també és veritat que anava una mica adormida pel món, perquè el dia abans hi havia una festeta a la residència, a la qual estava convidada (ueeeeeeeeeeeeeeeeee) i no vaig dormir més de 3 hores, però bueno, de la meitat de les coses que em van passar jo no en tinc la culpa. A que no us imagineu com va començar el dia?, doncs sense els bitllets d'avió, no sé que va passar però quan vaig arribar a l'aeroport em vaig enterar que des del CSIC no m'havien comprat els bitllets i els vaig haver de comprar jo en aquell moment ( 508 euros!!!!!!!!) amb l'estrés que comporta anar corrent d'un lloc a l'altre per a no perdre l'avió, que va anar d'un pel, a més, quina casualitat aquell dia vaig pitar a totes les màquines possibles. També em va estressar el fet que no vaig pensar que feia escala a Zurich, que no és de la UE i no portava el passaport, encara no sé com em van deixar passar. El cas és que un cop a Lisboa estava tant feta pols que vaig fer una migdiada de les llargues. I surto a visitar la ciutat, ja més relaxada i el primer que faig es torçar-me el turmell, us havia dit mai que odio la "calzada portuguesa"??? Culpable de que hagués d'anar a una farmàcia a comprar-me una vena i fotre'm un xute perquè és que no podia caminar. El primer dia de congrés la Chus i jo ens vam perdre perquè ens van dir que el congrés era a un lloc i al final resulta que estava molt més lluny, però al final vam arribar quasi a temps de sentir el principi i tot. I per acabar d'arreglar el viatge vaig l'últim dia i em cauen les ulleres al terra, de tal manera que se'm va trencar un vidre, i a part de que em feia vergonya anar així pel carrer, veia una ratlla al mig de l'ull que despistava moltíssim.

Però a part d'això el viatge va ser genial, la presentació molt bé, vaig conèixer un munt de gent, inclosos dos gallecs que estaven de turisme i que me'ls vaig trobar tres dies, al final vaig anar a sopar amb ells el diumenge y resulta que un d'ells estiuejava al meu poble, si es que el món és un mocador. Vam visitar tota la ciutat, i encara vam tenir temps d'anar a Sintra, però aquest cop vaig portar una llanterna per a visitar la Quinta da Regaleira, i la Paula i jo vam descobrir un munt de passadissos amagats... heu d'anar a aquest lloc, és fantàstic. Vam anar a sentir fados a la Tasca do Chico y a prendre un cóctel al Pavilhao Chines, que són dos llocs que no us podeu perdre sota cap concepte si mai aneu a Lisboa. I per a sopar heu d'anar a la Casa de Indias, un lloc super cutre però on vam sopar de maravella, gracies a la Paula que hi havia anat una vegada.

Ja sé que aquest ha sigut un post una mica desordenat, i la meitat de vosaltres no us haureu enterat de res, però és que són quasi les dues del matí i demà a les 7 sonarà el despertador. Si de cas ja us explicaré el viatge amb més detall.

Gutte nacht. Ens llegim.

Leipzig

A petició popular (gràcies Mònica) aquí teniu la crònica del meu viatget a l'antiga Alemanya de l'est fa dos caps de setmana.

Abans de res cal dir que està súper lluny, entre Leipzig i Tübingen són més de cinc hores conduint, i quan això ho fa un de sol acaba sent una mica de pal, però bueno, tot sigui per a no avorrir-me, jeje. Que va, que no em costa gens, de fet ja estic planejant anar-hi un altre cop, jeje. Bueno, com que va ser un cap de setmana molt intens amb tota la spanish troupe que la Mònica s'ha muntat a Leipzig (i no un cap de setmana íntim, com jo havia pensat) doncs us faré un resumet una mica original per a que no us canseu de llegir les meves peripècies.

- El més impressionant: potser el fet que portés 5 hores conduint només amb una petita parada per a fer una pixadeta va influir, però us juro que quasi em moro del susto quan arribant a Leipzig vaig veure com em passava un avió per sobre. I és que en aquesta city l'aeroport està partit per una carretera, amb la terminal a una banda i les pistes a l'altra, o sigui que els avions han de passar sempre per sobre de la carretera.

- El més bonic: Erfurt va ser l'estrella del viatge. És una ciutat medieval (és clar) molt bonica amb casetes de pedra i fusta i un pont super raro en el que hi ha tantes cases a banda i banda com en un carrer normal que si no et diuen que és un pont ni te n'adones. A l'entrada del pont hi ha una església a la que es pot pujar a dalt des d'on es té una vista magnífica. I a la vora del riu un munt de terrassetes per a prendre la fresca. Tenint en compte que vam estar una estona tirats a la gespa a la vora del riu i van venir uns nois a tocar la guitarra, ja us podeu imaginar com em va agradar el lloc.

- El més pesat: no és que fos lleig, però Weimar és un poble més normalet, ple fins a dalt de referents a Goethe i Schiller, que és veu que són els dos poetes més famosos d'alemanya i quina casualitat, els dos van viure, van estudiar, representar obres de teatre, pixar a una cantonada...a Weimar, i t'ho van recordant cada dues passes. Que pesats!!! Aquí ens teniu davant de l'estatua que hi ha davant del teatre on van presentar alguna de les seves obres, oi que nosaltres som més maques? (per cert, l'altra noia es la Nathalie)

- El més lleig: I que quedi clar que el nom no li he posat jo, que a mi em va agradar, però a Leipzig hi ha una mena de piràmide rara enorme que van construir per a conmemorar que els alemanys van guanyar a Napoleó i des de llavors totes les ideologies l'han utilitzat com a símbol i que els spanish de Leipzig l'han batejat com a "monumento feo"

- El més frustrant: divendres a la nit vam passar al costat d'un museu d'art a Leipzig que tenia un tant de combat a la gespa tot pintat de colors, i la hippie de l'Alícia va pensar que seria molt bonic fer-li una foto amb una margarida al canó. Total, que vaig comprar una margarida diumenge al matí però el tanc ja no hi era, i és veu que ningú tenia ni idea d'on estava, ni qui l'havia posat o tret, que pocs organitzats. És clar, d'això no tinc fotos perquè me'l van treure abans que li pogués fer una, però era molt mono.

- El més freaky: em van fer veure Eurovisión!!!! Quin desastre, i el cas és que al final m'hi vaig enganxar i tot. Però tot va ser com acompanyament d'un fantàstic sopar amb sabor a nostàlgia de la terra (pa amb tomàquet, pernil, llom embutxat (boníssim, per cert), conserves gallegues varies...)

- El més curiós: i ja per acabar, vaig aprendre una nova paraula en alemany, aquesta fantàstica llengua en la que tot té un nom, fins i tot (ADVERTÈNCIA: és una mica guarro, aprensius abstingue-vos de seguir llegint) les boletes mig merda mig paper de water que es fan al cul, especialment quan fa calor, que a Alemanya es diuen Klabusterbeere, que literalment ve a ser algo així com les baies del cul, jeje. Encara ric ara quan recordo a la Mònica fent l'explicació de la parauleta.

I fins aquí la crònica de Leipzig, per a més informació sobre aquesta bonica ciutat contacteu amb la Dra. Rossell, demà us faig la de Lisboa ( i peripècies associades, que n'hi va haver unes quantes).

Ens llegim

Una nit fantàstica

Avui ha sigut una nit genial, de veritat. Per primer cop des de que estic aquí m'he sentit integrada, he sentit com em feien cas i no em deixaven de banda per no parlar alemany. M'he sentit entre amics, i això és una sensació meravellosa. Avui la Nicole feia una festa per a celebrar que s'ha graduat en medicina, i m'ha convidat. No era res especial, només un munt de gent bebent cervesa i intentant cuinar alguna cosa a la barbacoa, però ha sigut realment genial. He parlat amb un munt de gent i fins i tot en algun moment que estava una mica sola, el Micha i l'Andy han vingut a parlar amb mi, i això m'ha fet molt feliç. Fins i tot hem engegat la shisha i encara estaria allà baix fumant, bebent martini (era l'alternativa a la cervesa) i xerrant en una barreja rara de castellà, anglès i alemany si no fos perquè són quasi les dues del matí i demà m'haig d'aixecar abans de les cinc per agafar l'avió que em portarà a Lisboa. Ha sigut una nit fantàstica, realment m'he sentit com a casa.

Bona nit a tothom

Rareses 2: el meravellós món dels transports

Que fort, que fort, que fort!!!!!! Després d'això costarà molt que alguna cosa em torni a sorprendre... mira que són raros aquests alemanys.

I jo que em pensava que en cuestions de transports ja ho havia vist tot, però es veu que no, i qui sap, potser encara em queden moltes rareses per descobrir, però després d'aquest cap de setmana crec que ja en tinc per uns quants dies. Jo sempre em fixo en tot el que em vaig trobant pel carrer i la veritat és que he vist de tot en quan a mitjans de transport es refereix. Com tots sabeu aquí el cotxe no és gaire popular i en canvi la meitat de la població té una bici, les hi ha de tots els tamanys i colors, d'aquestes plegables de rodes minúscules, però també de vellíssimes amb rodes enormes, d'aquestes que vas com estirat, que a Barna se'n veu alguna de tant en tant però aquí n'hi ha moltes més i és molt graciós perquè si plou es posen un plàstic per sobre de les cames, com si fos una manteta. Hi ha tàndems i una mena de tàndem desmuntable en el que la bici del darrera va enganxada amb una barra a la del davant i amb la roda de davant aixecada, de forma que el de darrera, normalment un nen, no ha de treballar gaire, no sé si us feu una idea del que vull dir.

I parlant de nens, la varietat de formes de transportar-los també és bestial, porten cadiretes a la part de darrera de la bici, o a la de davant, també una mena de carro enganxat a la bici, tipus els de dinamarca, però també hi ha una mena de bicis-carro en el que està tot integrat. Fins i tot un dia vaig veure una mena de bicis d'aquestes xineses que porten terradet i tot. Motos la veritat no n'hi ha gaires, i les poques que hi ha son de les grans, o motos de tres rodes, o de 4, bueno, no sé si son motos, però és que no sé on classificar aquests trastos. També hi ha molts sidecars i quads i coses d'aquestes subrealistes. He vist un munt de bicis d'aquestes d'una roda (monocicles??), mil classes de patinets i un munt de gent que va en patins a treballar i porta les sabates normals a la mà.

Però el que mai, mai de la vida m'hagués imaginat veure és el que em vaig trobar aquest cap de setmana, anant cap a Leipzig (el post de Leipzig s'haurà d'esperar una mica) per l'autopista. Vaig veure una moto, vale, era una moto molt gran, però no deixava de ser una moto, doncs això, que vaig veure una moto... arrossegant una caravana!!!!!!!! Quasi em foto una òstia de la impressió que em va fer veure que davant de la caravana que estava avançant hi havia un senyor tot espatarrat i amb la melena al vent assegut en una d'aquestes motos que semblen el sofà de casa. Fins i tot vaig reduir la velocitat per a tornar-ho a veure, perquè no m'ho acabava de creure. I encara no m'havia recuperat de la impressió, que vaig i em trobo una altra caravana, aquest cop arrossegada per un tractor!!!! Però si arribarien abans arrossegant-la a peu!!!! En resum, que es podria escriure una tesi només amb els transports a Alemany, però com que jo em dedico més aviat a la química, doncs li hauré de deixar a algú altre, però aquí hi ha tot un món per descobrir.

Ens llegim

Un dia a les cavernes

(Per problemes tècnics amb internet, sí una altra vegada, aquest post el penjo avui des del labo, però és d'ahir)

Avui he descendit a les cavernes del laboratori. Sembla mentida que a sota de l'edifici de Hölderlinstrasse hi hagi tot un món subterrani on la gent hi treballa, però és cert, uns passadissos llarguíssims amb molt poqueta llum i amb un munt d'habitacionetes des d'on pots veure una escletxa de llum arran de sostre, i quan estàs allà et preguntes, serà això un antic búnquer?, perquè la veritat és que en té tota la pinta. La qüestió és que en una d'aquestes habitacions, envoltada de mil mostres de roques i terra i per tamissos de totes les mides imaginables, hi ha la pulveritzadora. I vosaltres us preguntareu, i això què és? Doncs un trasto súper antic que pulveritza les mostres de sols i sediments, bueno, de fet se suposa que si hi poses una roca també te la pulveritza, però això no ho vaig probar. A dins té una mena de morters amb tapa i amb unes boles que pesen una barbaritat i s'ha d'obrir a cops de martell, rudimentari però eficaç. Pobre del que es torni a quexar del soroll que fa la mufla o dels cops raros de la centrífuga, fins que no sentiu la pulveritzadora no sabreu el que és soroll de veritat. I allà em teniu a mi, amb les meves mostres de l'Ebre, la música a tota òstia (cantant i ballant, és clar) tota feliç de començar la feina dura de laboratori. Vaig acabar de pols fins a les celles, però tan contenta amb les meves mostres pulveritzades... Ha sigut un bonic dia a les cavernes.

Ens llegim

Blackmore's Night a Alemanya

Bueno, això més que un post de com em va la vida a Alemanya és una notícia: Blackmore's Night, aquell grup raro mig medieval, mig folk, mig no se sap què, per fi han anunciat les dates dels concerts a Alemanya!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Si és que no podia ser que estant jo aquí no vinguessin a fer algun concertillo.

Ja sé que a la gran majoria de gent que llegeix aquest blog se li rebufa que vinguin a Alemanya, de fet amb que li interessi al Jordi em dono per satisfeta, però és que jo estic mooooooooolt contenta i no volia deixar de compartir la meva alegria amb vosaltres. Suposo que amb això deduireu que aniré a algun concert, sinó a més d'un ;-), l'únic inconvenient és que cap dels concerts es fa aprop de Tübingen, però n'hi ha molts que són majoritàriament a les rodalies de Leipzig, potser això ja no és un inconvenient ;-)

Cap de setmana medieval

A petició popular, aquí teniu un post del meu cap de setmana medieval.

Aquest cap de setmana passat es celebrava una fira medieval a Bacharach, que jo pronunciava com a Bacarac i que resulta que es diu més aviat Bajaraj, nom gairebé impronunciable pels alemanys mateixos que se'n fotien i tot, suposo que els que no eren del poble. Doncs bé, allà que hi vaig anar, amb la Manuela (records d'ella per a tothom), tot el dia fira amunt, fira avall, que enlloc d'estar pels carrers del poble, que és un d'aquells medievals, amb carrers estrets de pedra i castell a dalt de tot, la van fer a un parc vallat on havies de pagar una entrada, més aviat simbòlica, però entrada al cap i a la fi.

Però la veritat és que estava molt bé, hi havia moltes paradetes d'artesania i sobretot moltes d'espases, escuts, arcs i armadures, vaja que podies sortir d'allí equipat totalment per a una batalla medieval. Et llegien el futur, en alemany, és clar, hi havia un munt de vestits xulíssim i fins i tot una paradeta de música on vaig conèixer 4 dels grups dels que tenien CDs, algú em sap dir el nom d'algun dels grups, jeje. I entre tanta paradeta no podien faltar les de beguda i menjar, beguda fàcil, no? Bier!!!! Doncs sí, heu encertat, però és incomplert, també tenien un licor dolcet que es diu MET i que és clar, a mi em va encantar. I com a bons medievals i alemanys doncs t'ho servien tot en uns gots de ceràmica de moltes mides diferents per als que havies de pagar una fiança que et retornaven quan tornaves el got, molt ecologistes ells, pero després llençaven els papers al terra. I per menjar doncs coses molt rares: una mena de pizza amb patates, amanida de patates ( i que us penseu, per molt medievals que siguin segueixen sent alemanys), salsitxes i una cosa boníssima que es una mena de pa d'all fregit al que li posen una salsa com de iogurt i tu a sobre et pots posar el que vulguis, tipo kebab. Estava boníssim i tenia dues variants: el knobibrot (ai nens, que us volia posar una foto pero no he trobat cap que li faci justicia, això és el que més s'hi assembla) que està fet amb all i el brauchbrot (o algo així) que es el mateix però fet amb un parent proper de l'all que es veu que no es repeteix, si és que els alemanys se les inventen totes.

Després hi havia el tema de les actuacions, que és clar, eren en alemany i no m'enterava ni de la meitat, però us puc assegurar que mostrava molt més entusiasme que la majoria dels alemanys presents. Hi havia llegendes, malabars, lluita d'espases, foc, i, sobretot, música. I entre els 5 o 6 grups de música hi havia els Duivelspack, cantaven molt bé però és que a més a més segur que si arribo a entendre el que diuen encara estic rient, i es que només amb les cares que posaven mentre cantaven jo ja em pixava, a veure si els puc tornar a veure.

En el que són aplaudiments he arribat a la conclusió que els alemanys són uns sosos, em feien una pena els que actuaven, perquè ningú els aplaudia, i jo allà amb totes les meves forces i cridant i tot. I clar, de ballar ja no us dic res, a mi em miraven raro, saltant i ballant com una boja... Això sí com a públic són súper educats, cada vegada que el cantant en qüestió deia danke (gràcies), tots responien a la vegada: bitte (de res).

I com podeu suposar em vaig posar el meu vestit medieval, és clar (sí, estic tant boja que l'he portat a Alemanya, jeje), i no era precisament jo qui desentonava, sinó més aviat la Manuela, que anava vestida normal. Perquè allà hi havia des de reis a monjos, passant per cavallers i per un geperut genial. Fins i tot vaig veure uns iaios, iaios amb els seus vestits medievals, més monos!!!

I fins aquí la crònica de la meva primera fira medieval a alemanya, que segur que n'hi ha més.

Ens llegim.

La cortina de colors

Ahir va ser un dia gris, en tots els sentits en que un dia pot ser d'aquest color. Després de molts dies de sol inexplicable, ahir el dia es va aixecar ennuvolat, feia vent i fred i va començar a ploure. I ahir els meus ànims estaven com el temps, grisos, sabeu d'aquells dies que més val no aixecar-se, que tot et surt malament durant el dia i això fa que encara ho vegis pitjor del que és?

Abans de sortir de casa ja vaig començar a veure que la cosa no aniria bé, no tenia res per esmorzar, i això, en la meva persona, pot ser molt traumàtic. Al laboratori vaig començar a fer experimental, però em posen trabes per tot arreu, no els semblen bé els meus/nostres mètodes per mil raons i ho volen refer tot, però jo no tinc temps ni ganes de fer-ho, jo he vingut a fer adsorció i no mètodes d'extracció, però el jefe de laboratori m'ha de donar permís per a treballar d'una manera o una altra i aquí és on comencen els problemes. Hi ha tants jefes per a tot, està tot tant organitzat, que et perds en la immensitat de les persones a les que has de preguntar abans de poder moure un dit. Resultat, només vaig fer unes dilucions. I vaig optar per posar-me a quantificar, quin error més gran, perquè llavors te n'adones del que has fet malament abans de venir a Alemanya i que no pots solucionar perquè la solució està a més de 1000 kilòmetres. I després tens classe d'alemany i és clar, era un dia gris, per tant la classe va ser horrible, no vaig entendre res i a més a més m'havia deixat la llibreta a casa, quin desastre. I en un dia així els ànims estan cada moment pitjor i et preguntes que fas aquí, i per què no estàs aprofitant res. I penses en les mil coses que tens per a fer i les poques ganes de fer-les. I t'adones que fa molts dies que no parles amb la gent que més estimes, potser per coses del destí, potser perquè a més a més no tens internet a l'habitació perquè has de tornar a parlar amb el noi de la residència per a que et reconfiguri l'ordinador. Ahir tenia un dia gris, molt gris, i per això em vaig comprar una cortina de colors.

I avui és divendres

Bon dia a tothom!!

Ahir vaig tenir un petit inconvenient amb internet al laboratori, resulta que m´havien de fer una cosa a l´ordinador per a poder fer còpies de seguretat automàticament i van veure que tenia l´emule conectat i me l´han prohibit, vaja, i de pas em van desconfigurar internet a la residència... Jo em pensava que això d´internet era més fàcil, que només calia enxufar el cable i ja està, però es veu que no, total que fins que no torni a trobar al raro de l´informàtic de la residència, doncs no tindré internet. Per això us estic escrivint des del laboratori i a més a més des d´un ordinador que no és el meu i que té un teclat molt raro on al lloc dels accents hi ha les lletres amb dièresi i algunes lletres estan canviades de lloc, però tot i això crec que m´estic apanyant molt bé, perquè he trobat una tecla que posa accents i amb la mateixa faig els apòstrofs, jeje.

La gran notícia d´avui és que comenso (bueno, demanar una c trencada ja era massa) la feina al laboratori, a veure que tal, perquè em penso que aquí funcionen molt diferent de Barcelona, de fet em dóna la impressió que hi ha coses que no les deixen fer als estudiants, a veure si m´entero bé com va tot i no em prenen gaire el pel. La veritat és que ja tinc ganes d´engegar en sèrio, perquè això d´estar tot el dia davant de l´ordinador és una mica avorrit.

I a més a més avui és divendres, això té una cosa negativa i una positiva, la negativa és que toca seminari i són un avorriment, però últimament em porto coses a fer i així se´m passa l´estona més ràpid. La positiva és que comensa el cap de setmana i he quedat amb la Manuela a casa seva, des d´on anirem a una fira medieval que fan en un poble molt bonic a la vora del Rin, ja escriure un post sobre això, és clar, i a veure si us puc posar algunes fotos, perquè em posaré la meva disfressa medieval, jeje, pot ser tot un espectacle.

I ja per acabar, una petita anèctoda de la residència, resulta que feia dies que hi havia un cartell penjat, però com que n´hi ha tants i a més són en alemany, doncs no els hi presto gaire atenció. Però es veu que aquest era important, resulta que un cop al semestre es fa neteja general a la cuina i el labavo i cal que cadascú faci una cosa. Sort que Micha es va dedicar a traduir el que deia, perquè sinó m´haguessin pres per poc col.laboradora, i de pas va ser tan amable de baixar la llista de coses pendents, perquè és clar, la posen a l´alsada alemanya, que queda com dos caps per sobre del meu. I ja em veieu ahir a la tarda netejant una de les dutxes, vaig acabar xopa de dalt a baix, però ara ja he complert. I com que em veuen tan disposada a tot, doncs cada cop parlen més amb mi, tot i que el meu alemany segueix deixant bastant que desitjar.

Bueno xiquets, me´n vaig a treballar, que ja us he donat prou la tabarra.

Ens llegim

De turisme (i altres coses) per Alemanya

Després d'un parèntesi bastant llarg aquí em torneu a tenir, i és que aquest cap de setmana, amb pont inclòs, he tingut la primera visita oficial des de Barcelona, ueeeeeeeee! La Paula i la Maria han estat quatre dies a Tübingen(-r) compartint la meva meravellosa habitació, i no va estar tant malament, oi noies? Explicar aquí tot el que hem fet aquest cap de setmana pot ser horriblement llarg i com que no vull que deixeu de llegir el meu blog per avorriment, deixaré que elles us expliquin les aventures (als del CSIC, és clar) mentre us ensenyen les mil fotos que van fer entre les dues, semblaven com aquests japonesos que ho veuen tot a través de l'objectiu. Per part meva, només un petit resum(molt, molt petit, ho prometo) d'algunes de les coses que vam fer amb alguna que altra foto, a veure si així us faig venir dentetes. I bueno, alguna curiositat també us explicaré.

Una petita sorpreseta que tenia preparada va ser un passeig en Stocherkahn, que és una barca típica de Tübingen que enlloc de rems té un pal molt llarg i pesat que cal clavar al terra i empènyer. Aquesta és la de la residència (sí és que tenim de tot) i ens va portar el Dietmar, que és un amic de la feina i de fet el que sabia com fer anar la barca aquesta. Cal dir, però que totes vam provar a empènyer una mica amb el pal, que no és gens fàcil encara que ho sembli. Pel que fa a visites, a part de fer una volteta per la residència i per Tübingen, és clar, vam anar un dia a la selva negra on vam veure alguns poblets d'aquests típics alemanys amb casetes de fusta i la ciutat de Freiburg, molt recomanable, a mi em va encantar. Com no podia ser d'una altra manera també vam visitar un castell, aquest cop el Schloss Neuschwanstein, i vosaltres direu, i aquesta castell quin és, doncs segons la guia és el més famós de món, segur que a la foto el reconeixeu.

I és clar, també vam tenir temps per a tastar la meravellosa gatronomia alemanya, apfelstrudel inclòs, alguns bars més o menys típics i fins i tot vam sortir de festa dues nits, a una mena de mini discoteques subterrànies. En el primer lloc, Schlosscafe, hi havia una sessió de música llatina a la que vam ser formalment convidades pel Dj, i és clar tots els assisstents eren spanish, però no ho vam buscar, que quedi clar que ens hi vam trobar de rebot. I la segona nit vam anar a un lloc més autòcton, Jazz Keller, literalment "bodega del jazz", al que penso repetir seguríssim. És un lloc superpetit, de fet és una bodega, on fan molts concerts i una cosa que en diuen Aperitivo, que encara haig de descobrir que és, però també s'hi pot anar de festa (a partir de les 21:30, jeje) i a més a més amb música molt variada, incloses algunes cançons alemanyes que feien que la gent es tornés boja, uns cubates petits però barats i uns quants alemanys guapos que vam conèixer, espero que el destí estigui de la meva part i me'ls torni a trobar en una propera sortideta nocturna ;-)

Total que després d'aquests 4 dies tan intensos, de no parar de voltar amunt i avall, d'aixecar-nos aviat per aprofitar el dia i anar a dormir tard, o millor dit aviat, per aprofitar la nit, doncs que estic feta pols, i m'estava quedant adormida mentre llegia un interessantíssim article sobre adsorció. De forma que he decidit fer un parèntesi per a saludar-vos i veure si així m'espavilava una mica, però no sé si ha funcionat. I ara marxo a classe d'alemany, a dir-li al profe el "Maisingen", una cosa que ens havia recomanat de veure la nit del 30 d'abril a l'1 de maig, i que se suposava que era super tradicional, doncs que va ser un fisco, perquè no va passar res, ja us ho explicaran les nenes, perquè és una cosa una mica rara, amb molts policies pel mig, gent cantant i altres que no deixen cantar... Sort que vam arreglar la nit al Jazz Keller!!

Ens llegim.