Leipzig

A petició popular (gràcies Mònica) aquí teniu la crònica del meu viatget a l'antiga Alemanya de l'est fa dos caps de setmana.

Abans de res cal dir que està súper lluny, entre Leipzig i Tübingen són més de cinc hores conduint, i quan això ho fa un de sol acaba sent una mica de pal, però bueno, tot sigui per a no avorrir-me, jeje. Que va, que no em costa gens, de fet ja estic planejant anar-hi un altre cop, jeje. Bueno, com que va ser un cap de setmana molt intens amb tota la spanish troupe que la Mònica s'ha muntat a Leipzig (i no un cap de setmana íntim, com jo havia pensat) doncs us faré un resumet una mica original per a que no us canseu de llegir les meves peripècies.

- El més impressionant: potser el fet que portés 5 hores conduint només amb una petita parada per a fer una pixadeta va influir, però us juro que quasi em moro del susto quan arribant a Leipzig vaig veure com em passava un avió per sobre. I és que en aquesta city l'aeroport està partit per una carretera, amb la terminal a una banda i les pistes a l'altra, o sigui que els avions han de passar sempre per sobre de la carretera.

- El més bonic: Erfurt va ser l'estrella del viatge. És una ciutat medieval (és clar) molt bonica amb casetes de pedra i fusta i un pont super raro en el que hi ha tantes cases a banda i banda com en un carrer normal que si no et diuen que és un pont ni te n'adones. A l'entrada del pont hi ha una església a la que es pot pujar a dalt des d'on es té una vista magnífica. I a la vora del riu un munt de terrassetes per a prendre la fresca. Tenint en compte que vam estar una estona tirats a la gespa a la vora del riu i van venir uns nois a tocar la guitarra, ja us podeu imaginar com em va agradar el lloc.

- El més pesat: no és que fos lleig, però Weimar és un poble més normalet, ple fins a dalt de referents a Goethe i Schiller, que és veu que són els dos poetes més famosos d'alemanya i quina casualitat, els dos van viure, van estudiar, representar obres de teatre, pixar a una cantonada...a Weimar, i t'ho van recordant cada dues passes. Que pesats!!! Aquí ens teniu davant de l'estatua que hi ha davant del teatre on van presentar alguna de les seves obres, oi que nosaltres som més maques? (per cert, l'altra noia es la Nathalie)

- El més lleig: I que quedi clar que el nom no li he posat jo, que a mi em va agradar, però a Leipzig hi ha una mena de piràmide rara enorme que van construir per a conmemorar que els alemanys van guanyar a Napoleó i des de llavors totes les ideologies l'han utilitzat com a símbol i que els spanish de Leipzig l'han batejat com a "monumento feo"

- El més frustrant: divendres a la nit vam passar al costat d'un museu d'art a Leipzig que tenia un tant de combat a la gespa tot pintat de colors, i la hippie de l'Alícia va pensar que seria molt bonic fer-li una foto amb una margarida al canó. Total, que vaig comprar una margarida diumenge al matí però el tanc ja no hi era, i és veu que ningú tenia ni idea d'on estava, ni qui l'havia posat o tret, que pocs organitzats. És clar, d'això no tinc fotos perquè me'l van treure abans que li pogués fer una, però era molt mono.

- El més freaky: em van fer veure Eurovisión!!!! Quin desastre, i el cas és que al final m'hi vaig enganxar i tot. Però tot va ser com acompanyament d'un fantàstic sopar amb sabor a nostàlgia de la terra (pa amb tomàquet, pernil, llom embutxat (boníssim, per cert), conserves gallegues varies...)

- El més curiós: i ja per acabar, vaig aprendre una nova paraula en alemany, aquesta fantàstica llengua en la que tot té un nom, fins i tot (ADVERTÈNCIA: és una mica guarro, aprensius abstingue-vos de seguir llegint) les boletes mig merda mig paper de water que es fan al cul, especialment quan fa calor, que a Alemanya es diuen Klabusterbeere, que literalment ve a ser algo així com les baies del cul, jeje. Encara ric ara quan recordo a la Mònica fent l'explicació de la parauleta.

I fins aquí la crònica de Leipzig, per a més informació sobre aquesta bonica ciutat contacteu amb la Dra. Rossell, demà us faig la de Lisboa ( i peripècies associades, que n'hi va haver unes quantes).

Ens llegim