Napoli, un cap de setmana de contrastos

I ara que ja he reprès l'activitat com a escriptora de blogs, no podia deixar de passar-vos la crònica del meu estrany cap de setmana a Napoli. Crec que la majoria sabeu part de la història, però per si de cas us en faig un resum. El (meu) nepalí anava a una escola d'estiu i em va convidar a anar el cap de setmana per a visitar la ciutat. Jo, que no havia estat mai a la ciutat italiana i que, a més a més, diguem que tinc certa predilecció per aquest noi no m'ho vaig pensar dues vegades i em vaig comprar els vols. En el temps que va passar entre la compra dels vols i el viatge definitiu vaig canviar d'idea sobre anar unes quantes vegades, però això és una història per a un altre post, el cas és que al final hi vaig anar.

La ciutat és una autèntica bogeria: el tràfic és infernal i és una sort que no morís atropellada per una de les milers de motos o cotxes que passen a tota velocitat a menys de 20 cm de la gent i tocant el claxon a tothora. Jo crec que la gent està tant habituada al claxon que simplement l'ignora, però a mi em va arribar a posar molt nerviosa, serà que m'estic acostumat a la tranquil.litat alemanya.

L'arquitectura és impressionant en algunes zones i un autèntic caos en altres, les esglésies són com les farmàcies a Barna, des d'una pots veure la següent (n'hi ha més de 400) i de castells en tenen uns quants, autèntiques fortaleses laberíntiques, un d'ells a la part més alta de la ciutat, amb unes vistes genials però molt, molt, molt lluny.

Des d'allà es pot anar a Pompeia, les ruines romanes més impressionants que hagi vist mai, val la pena anar a Napoli només per visitar Pompeia, per on jo em vaig passejar com una autèntica turista imaginant com la pobre gent fugia quan el Vesubi va entrar en erupció. La veritat és que aquell dia vaig quedar feta pols de tant caminar, és una ciutat enorme.

La gastronomia és fantàstica, crec que no tornaré a menjar pizza mentre recordi el sabor de la del restaurant més famós de la ciutat i, és clar, els gelats són fabulosos, però bueno, de gelats si que en menjaré, però ara cada cop que vagi a la gelateria italiana de Gràcia em vindrà a la ment aquest viatge.

Tenen una extranya tradició de lligar cadenats (ei quina parauleta, i jo que em pensava que es deia candau) als fanals per a assegurar-se l'amor etern. I mentre la gent es dedicava a això, jo passejava el meu no-amor amb el Prasesh en companyia d'una amic de la Mònica, que és de Chile, però viu a Leipzig i que vaig conèixer en la meva primera visita a l'Alemanya de l'est, si és que el món és un mocador, i d'altra gent de l'escola d'estiu. La veritat és que potser el cap de setmana no va ser exactament com jo hauria volgut... però tot i això va tenir els seus molt bons moments, que ara mateix no em dedicaré a explicar ja que no tinc fotos que els il.lustrin ;-), si algú vol més detalls que contacti amb mi (i ja veurem si us els dono ;-) De moment us deixo aquesta foto, en la que estem molt macos.

Ens llegim.