De tornada

Doncs això, ja estic aquí, ja he tornat a Barcelona, o no... perquè tinc la sensació que el meu cos està aquí, a casa, però que el meu cap encara volta per Alemanya, que no vol deixar enrera el que ha sigut una aventura meravellosa, massa curta, com totes les coses bones d'aquest mon. I es nega a acceptar que ara ha de seguir amb la vida d'abans, que això només ha sigut un parèntesi. I és que estic trista, però una tristesa rara, molt nostàlgica, molt de trobar a faltar gent, coses i llocs. I de tant en tant sento que no en puc parlar obertament, perquè faig mal als que tinc al meu voltant, perquè es senten menys importants que els que he deixat a Tübingen, però no és així. M'agradaria tenir-vos a tots a la vegada, fusionar la ciutat que ara se'm fa gran amb el poblet que potser es feia una mica petit. M'agradaria poder arribar a Tübingen amb el metro, anar a saludar, donar una abraçada molt forta als meus alemanys i tornar cap aquí, a poder ser amb ells, per a ensenyar-los aquesta ciutat meravellosa que ara és la meva. Però no és tant senzill i per tant m'haig de desfogar d'alguna manera, o sigui que aquí em teniu, sincerant-me un cop més amb tots vosaltres. No sé si ara que ja no estic lluny algú seguirà entrant en aquest blog, no sé ni tan sols si hi escriuré gaire, ara que el parèntesi s'ha acabat. Deixe'm que et temps ens mostri com aniran les coses...

Us estimo molt a tots, ens llegim, però ara també ens veiem ;-)