Tranquil.litat

Ahir a la nit, per problemes tècnics, no vaig poder escriure-us un altre post que tenia pensat. I es que Rodolfo II es va posar malaltó, per a qui no el conegui, Rodolfo II és el meu nou-vell ordinador. El pobre va decidir deixar de menjar i clar, és va apagar. Vaja, que el transformador va petar i és clar, quan es va acabar la bateria doncs ja no hi va haver qui l'engegués. Cosa que em va estressar moltíssim, em vaig posar com una boja a gravar al pendrive tota la feina recent per si era irrecuperble, resant per a que fos recuperable, és clar. Però per sort aquest matí, després de més de mitja hora de voltar per Tübingen, i això que és petit, he trobat una botiga on en venien i ara ja està com nou. Buf, quin descans.

Ahir volia fer una mica de repàs del meu primer cap de setmana sola a Tübingen. Del que pensava en principi que seria bastant avorrit perquè no tenia cap plan i que vaig decidir transformar-lo en un cap de setmana de feina, ja que tenia temps de sobres i moltes coses a fer... però al final va resultar que ni una cosa ni l'altra. Resulta que venia el xicot de l'Ilka i em van convidar a anar amb ells tant dissabte com diumenge, i entre això o posar-me a llegir articles... doncs la veritat és que no va ser gaire difícil de triar, jeje. Dissabte vaig fer de guia turístic per Tübingen, sí, sí, ja em conec prou la ciutat com per a preparar una ruta, i diumenge vam anar a la muntanya, bueno, muntanyeta, perquè em penso que no tenia més de 500m, però bueno, tot és començar. Vam anar a la Wurmlinger Kapelle, una capelleta molt petita a dalt d'un turó, la gràcia està en que tot el camí de Tübingen a la capella, forma part del camí de Santiago, en sèrio, no calia mapa, només anar seguint les indicacions. Això és el destí, segur, quan acabi la tesi faré el Camino.

I fent tot això em vaig adonar de com trobava a faltar la tranquil.litat de viure a un lloc petit, de no haver d'agafar metro ni autobús per a anar enlloc, els teus peus ja t'hi porten; de sortir caminant de la ciutat i al cap de mitja hora no sentir ni un cotxe, sinó milers d'ocells que t'anuncien que ja ha arribat la primavera, però és que tampoc cal anar gaire lluny, des de la finestra del laboratori també se senten, i a vegades em quedo com una tonta escoltant atentament, com si mai hagués sentit un ocell; de veure els estels a la nit asseguda a la terrasseta de la residència, feia tant de temps que no els veia, i distingir clarament les constel.lacions que tant esforç li ha costat al meu mestre particular en astronomia ensenyar-me; de passejar per carrers deserts i descobrir aquells detalls que ningú veu en una ciutat que més que ciutat és un poble gran; de fer una volta en barca pel riu per un preu bastant mòdic, la veritat, i agafar un entrepà i anar a la riba a menjar-te'l, sense preses, només pel gust que dóna estar assegut a la gespa dinant tranquil.lament; d'estar envoltada de flors de mil colors, miris on miris, cuidades com si fos el tresor més preuat d'aquesta gent del nord; de veure nens jugant al carrer, perquè passen tants pocs cotxes que no cal patir, dibuixant amb guixos de colors sobre l'asfalt, jo això també ho feia de petita; de respirar aire net, molt net, i sentir l'olor de les flors i del pa acabat de fer i descobrir, a la vegada, que la teva maleïda alèrgia ha desaparegut quasi completament... i tantes altres coses. I que sí, que a Barcelona estic molt bé i a la meva manera la trobo a faltar, però aquest parèntesi s'agraeix moltíssim i et retorna la vida, l'energia que l'estrés et fa perdre, et serveix per a recarregar les piles al màxim i despertar-te cada dia amb la ilusió d'un nou dia per endavant. Només em falteu vosaltres...

No us estresseu, veniu a Tübingen ;-)

Ens llegim