Scheisse (versió millorada del post anterior)

Òstres merda, acabo d'esborrar una parrafada enorme que tenia escrita per a vosaltres, ara em fa molt de pal tornar-la a escriure, amb lo bé que m'havia quedat... i això no és com el word, que pots tornar endarrera. Bueno va, ho intento, però perquè sou vosaltres, eh! A veure, com havia començat...

Avui per fi, després de moltes deliveracions interiors he decidit que l'alemany és massa difícil i que si em vull integrar haig de fer un curs. I ja em teniu boli en mà disposada a fer el test de nivell per a veure en quin dels tres grups de principiants em toca, i és que mira que són organitzats aquesta gent, que tenen el nivell de principiants del que no tenen ni papa de res, el grup dels que poden arribar a demanar una cervesa en un bar i el grup dels principiants avançats, quina contradicció, no?, en el que se suposa que la classe és integrament en alemany. Jo espero sincerament estar en el grup del mig, perquè si tot és en alemany m'estressaré una mica, però bueno, el test ho dirà, ja us informaré de com acaba la història.

Ara us vull demanar una mica d'imaginació, heu de crear una imatge mental. Els que sou del CSIC imagineu-vos el Damià i els que no doncs penseu en el/la vostre/a jefe/a amb el camal dret del pantaló arromangat, un casc (al cap, és clar) i diposat a enfilar-se a una bici... Doncs així és com m'he trobat aquesta tarda el meu jefe alemany, i m'ha donat tal atac de riure allà al mig del carrer d'imaginar-me el Damià amb aquestes pintes... Això sí, el bon home em saludava molt efusivament, sí és que és maco i tot.

Per cert, que avui he tornat al súper, amb tota la calma del món, disposada a descobrir tots els productes secrets d'aquest gent. I, a part de trobar l'arròs, en el racó més amagat i en paquets de mig kilo, perquè és clar com que és per a fer arròs amb llet, doncs tampoc cal gaire quantitat, he fet un estudi de les diferents formes d'anar a comprar dels alemanys que donaria per a escriure una tesi. M'explico, com ja sabeu als súpers alemanys no donen bosses, en tot cas les venen, però la gent no tira gaire cap a aquesta opció i se les ingenien de formes vàries per a arribar amb la compra fins a casa. Hi ha qui es porta la bossa de plàstic de casa, però també hi ha qui porta una d'aquestes bosses de roba que alguns utilitzem per a portar el dinar, de fet es veu que les mares sempre en porten una d'aquestes al bolso per si de cas. Després tenim els que van amb la motxil.la i carreguen tot el que poden, jo estaria inclosa en aquest grup, o els que ho encabeixen tot al bolso, que un dia els rebentarà. També hi ha gent que va a pel, sense cap contenidor adient i per tant surt carregat del súper fent equilibrisme amb el paquet de galetes, els iogurts i l'ampolla de cervesa, un dia els hi caurà algo i tindran un disgust. També he vist alguns que van amb una mena de cistell modern que té tota la pinta de ser plegable, el que no he vist són els típics carros de la compra, ja m'hi fixaré més. Això sí, el que mai m'hagués imaginat seria trobar-me a un alemanot de metre noranta i grenyes rosses, que per cert és un dels meus companys de cuina a la residència (es diu Micha i em treu tres caps), amb un cistell com el de la caputxeta vermella. Estava tant graciós...

Ah, se m'oblidava, ahir vaig fer de MacGyver (que fort, he buscat al google per a veure com s'escrivia i la primera entrada era de Wikipedia, i de pas he trobat això, i és tant bo que no m'he pogut reprimir). Doncs això, que ahir vaig fer de MacGyver amb la nevera, perquè resulta que un altre dels meus companys de cuina em va fer fora molt amablement de l'estanteria de la nevera que jo tenia assignada i em va desplaçar fins a la de baix de tot, que és on més merda s'acumula. Primer vaig pensar que tenia bastant de morro, perquè a més a més a baix de tot és on hi ha aquells calaixos típics amb un tros de vidre a sobre que fa d'estanteria, però el vidre deu fer segles que es va trencar i el calaix estava ple d'ampolles perquè el seu lloc estàndar, o sigui la porta de la nevera també estava trencat. Total que ja em teniu amb un cartró, unes tisores i un rotllo de precinte apanyant l'estanteria de la porta i fabricant una repisa per a substituir el vidre trencat. I com a resultat ara tinc una estanteria sencera i el calaix de baix de tot, o sigui que encara he sortit guanyant, si és que no hi ha res com ser apanyada, jeje.

I fins aquí la crònica d'avui. Ens llegim