Celebració

La Ilka i jo, que som molt apanyades, vam pensar que no estaria malament fer un pica-pica al més pur estil del CSIC per a donar-nos la benvinguda a nosaltres mateixes i dir hola a tothom del grup, que són uns quants. Total, que aquest matí a les 10h, com sempre dues hores abans que l'horari mediterrani, hem preparat la nostra festeta, com diu ella, amb ensaïmada de menorca, carquinyolis, moscatell i mel i mató per part meva i un pastís de xocolata i un boníssim de cireres per part seva. Ha sigut tot un èxit, la gent súper contenta i agraïda i jo feliç per expandir la cultura catalana a les terres germàniques, tot i que algun que altre italià ja m'ha recordat que això del moscatell i els carquinyolis no només està a Cataluya, oi que si Sabino? I el cas és que amb tot això m'he adonat que aquests alemanys estan molt ben preparats, tenen una cuineta amb tot el que es necessita per dinar, plats, gots i coberts per a un regiment, una cafetera i un munt de termos (és que aquí fan litres i litres de cafè i se'ls emporten allà on van amb els seus termos) fins i tot un rentavaixelles i un munt d'ampolles d'apfelsaft i aigua amb gas per a tot aquell que vulgui, sucre, tasses i tovallons, cerveses,... de tot vaja. Una altra cosa no tindran, però apanyats ho són.

I ja que parlem d'apanyats he descobert una altra cosa que només podia passar a Alemanya, si us plau tots els que en tinguin coneixement que ho corroborin. Al menjador, o mensa com li diuen ells, hi ha un munt de fliers tirats per totes les taules, propaganda de bars, festes, cursets... Jo em pensava que allò estava allà dia rere dia, doncs es veu que no, avui hem anat a dinar tard (o sigui a la 1:15) perquè després dels pastissos no hi havia gaire gana i he descobert que abans de que tanquin el menjadors un exèrcit de nois i noies es dediquen a recollir tots els fliers, cadascú el seu, vaja perquè no els poden deixar allà que sinó no poden netejar les taules. I l'endemà doncs els tornen a repartir per les taules, que curiós, no? Allà segur que s'anirien acumulant a sobre de les taules i podries trobar alguns d'anys anteriors.

Bueno xiquets, que avui no estic gaire inspirada, i tinc una són que no m'aguanto, sí és que quan jo dic que ja estic totalment adaptada és per alguna cosa.

Ens llegim.

Post Menorca

Hola guapos!!!!!!

Després d'estar uns dies tranquils ja va sent hora que us torni a donar la tabarra, o sigui que aquí em teniu, de tornada a les terres germàniques després d'uns dies de feina/relax a Ses Illes, disposada a tornar a explicar-vos les meves aventures. De Menorca poca cosa a dir, el congrés com tots, avorrit, la presentació crec que bastant bé, almenys això diu el Johannes, mentre que el Damià ni va obrir la boca, en el seu estil. I el que vindrien a ser els dos dies de vacances, doncs fantàstics, no vam tenir gaire temps per a visitar l'illa, o sigui que hauré de tornar, quina llàstima, jeje. Això sí, ens vam donar un bany que ni al Carib, hi ha fotos, Alain, ja faràs sessió, i ens vam fotre un arròs negre que encara l'estic digerint. Aquí teniu una foto de la cala on ens vam banyar, entre gavines, crancs i cormorans, sorra blanquíssima i aigua transparent, tota una delícia.

I dels viatge poca cosa més, només que de vegades, quan estàs decaiguda, nostàlgica, en el teu mon, la millor manera de tornar potser no és que algú et pregunti que et passa, sinó el contrari, ser tu el que ajudes a algú verdaderament necessitat, i això és el que m'ha passat a la tornada des de Barcelona. Just arribo a la cua de facturació a germanwings que em trobo un noi carregat fins als topes que el primer que em demana és si parlo alemany. Ha resultat ser un estudiant d'Erasmus que ha passat 8 mesos a Cadiz, i és clar portava bastant més que 20 quilos d'equipatge. Total que he fet la bona acció del dia i he facturat i posat al meu equipatge de mà part de les seves coses, i tot i això el pobre ha hagut de pagar una pasta, és que anava molt carregat!!! En resum, un començament de viatge entretingut, amb uns quants passejos per l'aeroport, conversa agradable durant el vol i una invitació a la pressumiblement bonica ciutat univeristària d'Ausburg per a un sopar alemany, en mostra d'agraïment. La veritat és que no necessito res més que la meravellosa sensació de sentir-me útil, d'haver ajudat a algú, però tot sigui per veure mon.

Avui he començat el curset d'alemany, per sort, tal i com vaig suposar, m'han posat al nivell "saberdemanarunacervesaambdignitat", o sigui al 2. I els primers 10 minuts anava tant, tant, tant perduda..., però per sort després m'he trobat i encara he pogut seguir la classe, ja us aniré explicant com avança el tema, de moment avui he parlat una miqueta amb els de la residència en alemany i crec que m'han entès i tot. Per cert, parlant de la residència, vaig a fer-vos una petita descripció del meus veïns perquè així si alguna vegada dic un nom raro ja sabreu qui és:

• Sofia: la més simpàtica, Ukraniana però com si fos alemanya, aquesta és la que em convida a te dia si, dia també. I avui va i em diu que m'ha trobat a faltar aquests 4 dies, és tan mona!!!!
• Hannah: compi inseparable de Sofia, alemanya de les autèntiques i es veu que és del nord i té una casa que més que una casa és un palau, a veure si un dia em porta. Per cert, que aquestes dues són super religioses i em volen portar a missa, a veure si em puc escaquejar.
• Zoranna: Búlgara o algo així, es passa el dia penjada al telèfon de la cuina, jo creia que trucava al nòvio però avui he pensat que era sa mare. Aquesta és la que pren el sol en bikini a l'Abril!!!!
• Kremi: un pel autista, de fet com la d'abans, només es saluden entre elles, però de fet aquesta va ser la primera que vaig conèixer.
• Nicole: majíssima i més o menys de la meva edat, parla súper bé l'anglès i també acaba d'arribar.
• Steffani: és la més mona de totes les nenes, però la veritat és que no cuina gaire, o almenys a la cuina no està mai.
• Violeta: futura adquisició italiana que encara no arribat i que es veu que tampoc parla alemany, ueeeeeeeeeeeeeee!!!
• Andy: aquest és el meu veí d'habitació i és tan guapo!!!!! I a més molt simpàtic, sempre disposat a ajudar, clar que també és el que em va fer fora de la nevera, però a canvi ha aconseguit que de les feines de la cuina em toqués la més fàcil, anar a llençar el paper reciclat, si es que és un sol
• Martin: informàtic, i per tant un pel raro, però parla castellà bastant bé i a més es veu que li mola practicar, o sigui que és l'unic amb el que no parlo anglès.
• Karani: crec que és turc, o algo així, però no sé gaire més d'ell.
• Ming Guang: amb aquest nom només podia ser el xines, el que diu que abans parlava anglès però que ara ja l'ha oblidat. Me'l trobo cada dia a l'hora d'esmorzar.
• Petar: no se com s'ho fa però sempre té convidats, i es curra uns sopars que t'hi cagues, un dia li hauré de dir que em convidi
• Ahman: Siri de naixement, i segons la Sofia es la versió alemanya de l'Alain, perquè diu que li agraden totes les dones.
• Micha: aquest és el pedazo de aleman que va amb la cistelleta de caputxeta vermella al súper.
• Hardy: és el guaperas 2, o això m'ha dit la Sofia, perquè la veritat es que ara no recordo quina cara té
• Patrick: l'autista del grup, quasi que no diu ni hola...

Bueno, crec que em deixò algú però és que ara mateix no em ve al cap. Però amb aquests si algun dia em sentiu dir algun nom raro estareu més o menys situats.

Bueno gent, que mestic morint de son, demà més.

Ens llegim

P.S. Per cert, que em va alegrar molt veure-us a tots (més o menys), un petó molt fort

Scheisse (versió millorada del post anterior)

Òstres merda, acabo d'esborrar una parrafada enorme que tenia escrita per a vosaltres, ara em fa molt de pal tornar-la a escriure, amb lo bé que m'havia quedat... i això no és com el word, que pots tornar endarrera. Bueno va, ho intento, però perquè sou vosaltres, eh! A veure, com havia començat...

Avui per fi, després de moltes deliveracions interiors he decidit que l'alemany és massa difícil i que si em vull integrar haig de fer un curs. I ja em teniu boli en mà disposada a fer el test de nivell per a veure en quin dels tres grups de principiants em toca, i és que mira que són organitzats aquesta gent, que tenen el nivell de principiants del que no tenen ni papa de res, el grup dels que poden arribar a demanar una cervesa en un bar i el grup dels principiants avançats, quina contradicció, no?, en el que se suposa que la classe és integrament en alemany. Jo espero sincerament estar en el grup del mig, perquè si tot és en alemany m'estressaré una mica, però bueno, el test ho dirà, ja us informaré de com acaba la història.

Ara us vull demanar una mica d'imaginació, heu de crear una imatge mental. Els que sou del CSIC imagineu-vos el Damià i els que no doncs penseu en el/la vostre/a jefe/a amb el camal dret del pantaló arromangat, un casc (al cap, és clar) i diposat a enfilar-se a una bici... Doncs així és com m'he trobat aquesta tarda el meu jefe alemany, i m'ha donat tal atac de riure allà al mig del carrer d'imaginar-me el Damià amb aquestes pintes... Això sí, el bon home em saludava molt efusivament, sí és que és maco i tot.

Per cert, que avui he tornat al súper, amb tota la calma del món, disposada a descobrir tots els productes secrets d'aquest gent. I, a part de trobar l'arròs, en el racó més amagat i en paquets de mig kilo, perquè és clar com que és per a fer arròs amb llet, doncs tampoc cal gaire quantitat, he fet un estudi de les diferents formes d'anar a comprar dels alemanys que donaria per a escriure una tesi. M'explico, com ja sabeu als súpers alemanys no donen bosses, en tot cas les venen, però la gent no tira gaire cap a aquesta opció i se les ingenien de formes vàries per a arribar amb la compra fins a casa. Hi ha qui es porta la bossa de plàstic de casa, però també hi ha qui porta una d'aquestes bosses de roba que alguns utilitzem per a portar el dinar, de fet es veu que les mares sempre en porten una d'aquestes al bolso per si de cas. Després tenim els que van amb la motxil.la i carreguen tot el que poden, jo estaria inclosa en aquest grup, o els que ho encabeixen tot al bolso, que un dia els rebentarà. També hi ha gent que va a pel, sense cap contenidor adient i per tant surt carregat del súper fent equilibrisme amb el paquet de galetes, els iogurts i l'ampolla de cervesa, un dia els hi caurà algo i tindran un disgust. També he vist alguns que van amb una mena de cistell modern que té tota la pinta de ser plegable, el que no he vist són els típics carros de la compra, ja m'hi fixaré més. Això sí, el que mai m'hagués imaginat seria trobar-me a un alemanot de metre noranta i grenyes rosses, que per cert és un dels meus companys de cuina a la residència (es diu Micha i em treu tres caps), amb un cistell com el de la caputxeta vermella. Estava tant graciós...

Ah, se m'oblidava, ahir vaig fer de MacGyver (que fort, he buscat al google per a veure com s'escrivia i la primera entrada era de Wikipedia, i de pas he trobat això, i és tant bo que no m'he pogut reprimir). Doncs això, que ahir vaig fer de MacGyver amb la nevera, perquè resulta que un altre dels meus companys de cuina em va fer fora molt amablement de l'estanteria de la nevera que jo tenia assignada i em va desplaçar fins a la de baix de tot, que és on més merda s'acumula. Primer vaig pensar que tenia bastant de morro, perquè a més a més a baix de tot és on hi ha aquells calaixos típics amb un tros de vidre a sobre que fa d'estanteria, però el vidre deu fer segles que es va trencar i el calaix estava ple d'ampolles perquè el seu lloc estàndar, o sigui la porta de la nevera també estava trencat. Total que ja em teniu amb un cartró, unes tisores i un rotllo de precinte apanyant l'estanteria de la porta i fabricant una repisa per a substituir el vidre trencat. I com a resultat ara tinc una estanteria sencera i el calaix de baix de tot, o sigui que encara he sortit guanyant, si és que no hi ha res com ser apanyada, jeje.

I fins aquí la crònica d'avui. Ens llegim

FELICITATS!!!

Avui no anava a escriure... és tard, no he parat en tot el dia, i a més no se si això té límit de capacitat, però a aquest ritme segur que de seguida hi arribo. Avui no anava a escriure però és que l'ocasió s'ho mereix. A més, crec que per primer cop des de que estic aquí, no parlaré de mi. I és que aquesta tarda m'han donat una notícia fantàstica. Molts no els coneixeu, però igualment vull compartir-ho amb tots vosaltres, els meus amics Vanesa i Max tindran un fill d'aquí a uns mesets. Me n'alegro molt per vosaltres, de veritat, disfruteu d'aquests mesos i rebeu el vostre fill, aquest ent encara sense sexe, oi que si Vanesa?, amb tota l'alegria que es mereix. Sigueu feliços.

Ens llegim

Tranquil.litat

Ahir a la nit, per problemes tècnics, no vaig poder escriure-us un altre post que tenia pensat. I es que Rodolfo II es va posar malaltó, per a qui no el conegui, Rodolfo II és el meu nou-vell ordinador. El pobre va decidir deixar de menjar i clar, és va apagar. Vaja, que el transformador va petar i és clar, quan es va acabar la bateria doncs ja no hi va haver qui l'engegués. Cosa que em va estressar moltíssim, em vaig posar com una boja a gravar al pendrive tota la feina recent per si era irrecuperble, resant per a que fos recuperable, és clar. Però per sort aquest matí, després de més de mitja hora de voltar per Tübingen, i això que és petit, he trobat una botiga on en venien i ara ja està com nou. Buf, quin descans.

Ahir volia fer una mica de repàs del meu primer cap de setmana sola a Tübingen. Del que pensava en principi que seria bastant avorrit perquè no tenia cap plan i que vaig decidir transformar-lo en un cap de setmana de feina, ja que tenia temps de sobres i moltes coses a fer... però al final va resultar que ni una cosa ni l'altra. Resulta que venia el xicot de l'Ilka i em van convidar a anar amb ells tant dissabte com diumenge, i entre això o posar-me a llegir articles... doncs la veritat és que no va ser gaire difícil de triar, jeje. Dissabte vaig fer de guia turístic per Tübingen, sí, sí, ja em conec prou la ciutat com per a preparar una ruta, i diumenge vam anar a la muntanya, bueno, muntanyeta, perquè em penso que no tenia més de 500m, però bueno, tot és començar. Vam anar a la Wurmlinger Kapelle, una capelleta molt petita a dalt d'un turó, la gràcia està en que tot el camí de Tübingen a la capella, forma part del camí de Santiago, en sèrio, no calia mapa, només anar seguint les indicacions. Això és el destí, segur, quan acabi la tesi faré el Camino.

I fent tot això em vaig adonar de com trobava a faltar la tranquil.litat de viure a un lloc petit, de no haver d'agafar metro ni autobús per a anar enlloc, els teus peus ja t'hi porten; de sortir caminant de la ciutat i al cap de mitja hora no sentir ni un cotxe, sinó milers d'ocells que t'anuncien que ja ha arribat la primavera, però és que tampoc cal anar gaire lluny, des de la finestra del laboratori també se senten, i a vegades em quedo com una tonta escoltant atentament, com si mai hagués sentit un ocell; de veure els estels a la nit asseguda a la terrasseta de la residència, feia tant de temps que no els veia, i distingir clarament les constel.lacions que tant esforç li ha costat al meu mestre particular en astronomia ensenyar-me; de passejar per carrers deserts i descobrir aquells detalls que ningú veu en una ciutat que més que ciutat és un poble gran; de fer una volta en barca pel riu per un preu bastant mòdic, la veritat, i agafar un entrepà i anar a la riba a menjar-te'l, sense preses, només pel gust que dóna estar assegut a la gespa dinant tranquil.lament; d'estar envoltada de flors de mil colors, miris on miris, cuidades com si fos el tresor més preuat d'aquesta gent del nord; de veure nens jugant al carrer, perquè passen tants pocs cotxes que no cal patir, dibuixant amb guixos de colors sobre l'asfalt, jo això també ho feia de petita; de respirar aire net, molt net, i sentir l'olor de les flors i del pa acabat de fer i descobrir, a la vegada, que la teva maleïda alèrgia ha desaparegut quasi completament... i tantes altres coses. I que sí, que a Barcelona estic molt bé i a la meva manera la trobo a faltar, però aquest parèntesi s'agraeix moltíssim i et retorna la vida, l'energia que l'estrés et fa perdre, et serveix per a recarregar les piles al màxim i despertar-te cada dia amb la ilusió d'un nou dia per endavant. Només em falteu vosaltres...

No us estresseu, veniu a Tübingen ;-)

Ens llegim

Rareses 1

Ahir vaig riure molt. I és que aquests alemanys són raros, raros, bueno, de fet ells deuen pensar el mateix de nosaltres. I és que la qüestió no és que un sigui més raro que l'altre sinó més aviat un tema cultural. Tothom està acostumat a fer les coses com les ha vist sempre, i quan vas a un altre país, per molt europeus que siguem tots ara, te n'adones que el que tu sempre havies acceptat com una veritat inamovible, doncs potser no ho és tant, i que a altres llocs tenen uns costums diferents dels teus. "Para muestra un botón", de fet tres:

Ahir a la tarda estava fent un volt per Tübingen amb la Ilka i el seu nòvio Tobias i vam entrar a un súper a comprar piles per a la meva càmera, quan ja estava pagant a la cua, l'Ilka va dir que anava a agafar una mica d'aigua que tenia set, em va dir si jo en voldria i li vaig dir que sense gas, plis (és que no el soporto). Doncs bé, va la xiqueta i se'm presenta amb un brick de llet, o això creia jo, perquè veritablement semblava un brick de llet però era un brick d'aigua!!!! I va i em diu que és la més barata, per a que després ens diguin als catalans que som garrepes!!!!

Després els vaig explicar el meu trauma amb l'arròs (mira cadascú amb el seu trauma, la Mònica no trobava llenties i jo no trobava arròs) i va decidir posar-hi remei. Total que em va portar a l'estànteria de l'arròs, me'ls miro tots i finalment trio un que hi diu Milch Reis i em diu, no aquest no, que és dolç, només serveix per a fer arròs amb llet (que ve a ser igual que el nostre arròs amb llet). Sort que la Mònica ja m'havia avisat i per tant jo ja sabia que per a fer arròs com a casa s'ha de fer amb aquest que ells diuen que és dolç, de fet si te'l mires és com el nostre. Però l'Ilka encara riu de que utilizem aquest arròs per a cuinar, jo no sé on li veu la gràcia, jeje. Total que li he promès una paella com deu mana, si trobo els ingredients, és clar, per a que deixi de riure.

I per acabar de riure, va i m'ensenya una cosa per a coure plàtans al forn!!!! Amb la forma d'un plàtan, és clar, no cal que us digui el que sembla, oi? Bueno, de fet ja ho esteu veien. Potser existeix allà també, però us juro que jo no ho havia vist mai...

Suposo que de coses com aquestes en trobaré un munt, o sigui que ja escriuré el Rareses 2, 3, 4 i els que calguin...

Ens llegim

Petites coses

És dissabte al matí i aquí estic esmorzant davant de l'ordinador quasi a l'hora en que els alemanys dinen i pensant que us podia escriure. La veritat és que no tinc cap nova aventura digna de ser explicada, però potser si petites coses, detalls que em fan somriure i que potser si els poso tots junts tenen la seva gràcia i tot. I es que aquests alemanys són un tant peculiars, potser és falta de costum, no ho sé, i quan jo torni a Barcelona em trobareu igual de peculiar, qui sap? On més ho noto és al laboratori, és clar, més que res perquè és on m'hi passo més hores. Ahir per exemple, hi havia seminari, tipus els que de vegades han fet al CSIC, en el que segur que és una aula de la universitat, amb taules i tal. Doncs bé, jo estava reunida amb els meus jefes (el Johannes i el guapo) i el Satoshi quan va ser l'hora i vam anar tots cap allà i quina és la meva sorpresa quan em trobo dues caixes plenes de cerveses, sucs i aigua, amb gas, és clar, per a que cadascú agafés el que volgués, això sí, després s'havia de tornar l'envas buit. I quan es va acabar la xerradeta, jo, que havia desconectat, passo de la modelització i més si és en anglès (sí, sí, allà tots els seminaris són en anglès), anava a posar-me a aplaudir quan veig que tothom es posa a donar cops a la taula!!!! eign???? Així és com aplaudeixen aquí??????

Una altra cosa que em sorpren és a l'hora de dinar, a part de l'hora, però a això quasi que ja estic acostumada, resulta que a vegades només dinen coses dolces, ahir per exemple un dels plats principals era Apfelstrudel (pastís de poma), però si això és el meu postre!!!!! I a més són supersònics, sempre acabo l'última (Marta Terrado: mentre tu dines un cop ells ho poden fer cinc, jeje) i quan ja han acabat llavors se'n van a un altre lloc a menjar-se el postre, encara que hagin dinat Apfelstrudel, raríssim, de veritat. De fet, crec que un dia faré un post sobre el menjador (Mensa pels amics, perquè dona per bastant).

L'altre dia anava pel carrer de tornada a casa i quasi em dona un colapse, vosaltres sabieu que el Camí de Santiago passa per Tübingen???? Doncs es veu que sí i des d'aquell dia, que vaig veure una enganxina de la famosa "concha" a un fanal que no paro, en trobo pertot arreu. Ho he mirat a internet i he trobat que a Wikipedia ho diu (http://es.wikipedia.org/wiki/Sch%C3%B6nbuch) i si ho diu a Wikipedia és que és veritat.

Per cert, que ahir vaig anar a pagar la residència, sí, si, he estat d'ocupa fins ara. I va ser tota una experiència, perquè aquella senyora només parlava en alemany i jo... doncs jo ho intentava, però es veu que no ho vaig aconseguir del tot, perquè em deia algo que no entenia, fins que al final la pobre dona va desistir, després vaig pensar que potser es referia a la fiança que se suposa que haig de pagar i que no he pagat. Bueno, però vaig pagar el mes d'abril i la dona ja es va preocupar de deixar-me ben clar, calendari en ma, que el 2 de maig haig de tornar i tornar a pagar.

I després de totes aquestes rareses i d'estar tot el dia parlant en anglès amb quatre paraules intercalades en alemany i arribar a la residència i adonar-te que mentre sopes serà el mateix però pitjor, perquè aquí parlen més alemany que anglès, només em queden ganes de conectar-me al messenger i parlar una mica en la meva llengua. Però ahir es veu que no era el meu dia, és clar, divendres i tothom se'n va de festa... Sort que vaig trobar un salvador que em va treure de l'avorriment i em va fer riure com feia dies que no feia, sí és que la webcam dóna molt de joc, oi que sí?

Ens llegim

I per fi... la residència

Avui que per fi ja tinc instal.lada la webcam que em van regalar els meus amics del laboratori (gràcies a tots) i amb la que he descobert que es poden fer fotos i m'he dedicat a fer un reportatge fotogràfic del que ara és casa meva. O sigui que aquí teniu la tan promesa descripció, amb suport gràfic, de la residència.

Quan vaig arribar a la Geigerle per primer cop (Charlottenstrasse, 8/230 72070 Tübingen, per a qui li interessi) els meus pares quasi cauen de cul perquè és una mica desastrosa. És velleta i està plena de trastos, de moooooooooooooolts trastos, i mooooooooooooltes bicis. I a més a més amb la pinta de hippie que tenia el noi que me la va ensenyar, amb nen petit inclòs, els meus pares van acabar de decidir que no era un bon lloc per a mi. Però la veritat és que tot i el desordre general, no està tant malament, i com que ja m'havien avisat... Us explico una mica: són 3 edificis, jo estic al B, que la veritat desentonen una mica amb la resta del carrer, perquè tot són casetes típiques alemanyes i això, doncs...no. Més aviat són uns edificis sesenteros de totxo marró no gaire agraciats. La foto de l'esquerra ja l'havia posat però es que em feia una mica de vergonya sortir al carrer amb el portàtil a la mà per a fer-ne una jo i a més il.lustra molt bé això dels edificis. I després entre els edificis hi ha arbres i tot i una mica de gespa i com que està fent bon temps doncs estan tots els alemanys prenent el sol com si estiguessin a l'estiu, en bikini i tot!!! I avui em penso que fan una barbacoa a l'edifici A.

Llavors puges les escales, jo estic al segon pis, i et trobes amb uns passadissos plens de trastos dels que a la gent no els hi cap a l'habitació, jo com que encara no he començat a acumular res, doncs ho tinc tot a dins, però suposo que tot arribarà. Això si, amb moltes plantes per tot arreu. Per als que em vingueu a visitar, que sapigueu que a la foto de la dreta hi teniu el llit, la meva habitació està just davant (la 230) i el labavo, del que no he fet cap foto, és sorpresa per als que vingueu, està just darrera del matalàs. La veritat és que el tema labavo és curiós, per una banda hi ha el water, que com que no els hi cabia una planta a dins, doncs l'han pintat a la paret, potser es pensen que farà bona olor igualment, jeje. I després hi ha la dutxa, de fet n'hi ha dues però com si només n'hi hagués una, perquè estan les dues dins d'un quartet amb una única porta, de forma que si no vols que et vegin en pilotes, doncs has de tancar la porta i per tant inutilitzes l'altra dutxa. Per mi que el disseny no és alemany perquè això no és gens pràctic.

Llavors tenim la cuina, plena de plantes, és clar, tot i que no s'aprecia a la foto. Bueno, de fet la foto només és mitja cuina, concretament la part de cuinar, després hi ha una taula enorme amb un munt de cadires, dos sofàs amb una tele i com a 3 o 4 neveres i congeladors, de fet tot això em quedava a l'esquena quan he fet la foto. Però és que hi havia un noi assegut al sofà i era una mica violent fer-li la foto. Més que res perquè l'acabo de conèixer i ni tan sols recordo com es diu. Doncs bé, la cuina està plena d'estris que ningú utilitza perquè fins ara tots els que he vist menjaven pizza, però jo aquesta nit faré una truita. De moment està bastant endreçada, ja veurem quan hagi arribat tothom (fins dilluns molts estan de vacances). I l'espai, doncs em toca un armariet molt petit (estan a l'esquerra de la porta del fons), una caixa al costat de la tele, on he posat la meva garrafa de 5 litres d'oli "virgen extra" amb denominació d'origen, perquè no hi cabia enlloc més, una de les estanteries d'una nevera i un calaix d'un congelador. Tot amb el correponent nom, és clar, espero que a mi no em desapareguin coses com a la Mònica, ja us aniré explicant. De moment ma mare ja m'ha dit que tregui l'oli d'allà que segur que als alemanys els agrada molt i me'l gasten. Per cert, que a la cuina hi ha el telèfon per si algú vol trucar en algun moment: 0049707143991, heu de dir el meu nom i que estic a l'habitació 230 i se suposa que algú em vindrà a buscar.

Ah, molt important, al soterrani de l'edifici C hi ha dues coses imprescindibles, una són les rentadores. A la foto no s'aprecia del tot bé, però hi ha dues rentadores que funcionen amb 0'50 euros. T'has d'apuntar a una llista per a demanar torn, per cert que jo ara haig d'anar a treure la meva, i allà mateix s'estèn la roba amb la dificultat de que no arribo als fils i hauré de pujar a una cadira, pot ser molt divertit, de fet si arribeu a llegir tot això és perquè no m'he matat allà emparrada, segur que les classes d'escalada ajuden, jeje. Doncs això, que vaig a estendre la roba, torno en 10 minuts, no marxeu. Ja ta, no he caigut de la cadira, però m'ha costat un munt trobar per on s'obria la porta de la rentadora. Bé, i l'altra cosa que hi ha a l'edifici C és el bar/sala de billar/fumadero, perquè se suposa que es pot fumar "de tot" segons em va dir el noi del nen petit i de fet l'olor que se sent ho demostra. Bueno, a la foto els billars no es veuen però estan allà, i l'olor és clar a vosaltres no us arriba però us asseguro que només entrar ja et col.loques.

I ja per acabar passem al meu regne, aquí és on he fet més fotos perquè no em veu ningú, jeje. És un habitació petiteta però amb una finestra enorme per on m'entra un sol al matí impressionant per ser Alemanya i sota la finestra la taula des d'on us estic escrivint això. La finestra, és clar, amb la corresponent cortina, sinó no seria jo. I al costat doncs una estanteria amb les meves espelmes, encens, bruixetes i alguna cosa de cadascú de vosaltres, que m'alegra el dia cada matí. I com no podia faltar, la SHISHA, que encara no he estrenat a Alemanya, però tot arribarà. Després hi ha el llit amb el meu fantàstic coixí lila, que em va salvar la vida perquè no hi havia coixí al llit i en vaig haver de comprar un. I alguns del meus ninos, algú en reconeix algun ;-) I l'únic que em falta ensenyar-vos és el labavo, que ve a estar just a la paret de darrera del llit i que sembla una tonteria però és fantàstic tenir-lo a l'habitació.

I amb això ja està tot, a més a més ja hauria d'anar acabant que haig d'anar a fer la truita i ja us he donat prou la tabarra, només dir-vos que us envio un petó molt fort des d'aquí i que si voleu conèixer tot això en persona ja sabeu que heu de fer.

Espero veure-us a tot molt aviat.

Integració?

Quan arribes a un lloc on tothom es coneix i ets el nou, i a més a més ningú sap de la teva existència poden passar dues coses: que et llancis com un boig a presentar-te a tothom que et trobes i expliquis 30 cops al dia que has vingut a fer una estada de 6 mesos i que durant aquest temps estaràs a la residència amb tots ells, però que no tens ni idea d'alemany i que per tant si es volen comunicar amb tu t'hauràn de parlar en anglès, o que, com jo vaig fer fins ahir, saludis tímidament amb un hallo i corris a tancar-te a l'habitació perquè no et ve gens de gust de posar-te a explicar la teva vida i menys en un idioma del que només saps 4 paraules.

Però de qualsevol manera arriba un dia en el que has d'entrar a la cuina i fer-te el sopar ( que quedi clar que m'ho vaig estar pensant durant 5 minuts) perquè se t'ha acabat el pa i pernil que tenies a l'habitació i aquella mateixa tarda has anat a comprar al super, o sigui que ara l'excusa de "no tinc res per a cuinar" ja no serveix. I quan arriba aquest moment saps segur que et trobaràs algú, perquè la cuina està compartida per unes 15 persones, i segur que hi ha algú que te gana a la mateixa hora que tu, i més quan t'han portat a dinar a les 12 del migdia.

Jo he trigat tres dies en llançar-me a l'aventura ( i això que tots em considereu tan oberta) però haig de reconèixer que no va ser tant terrible. Tot era posar-s'hi, perquè em vaig presentar al primer que va arribar i a partir d'aquí tot va anar rodat i crec que en una hora ja em coneixia oficialment la meitat de la població del meu edifici. Clar que el fet que dues de les noies em convidessin a un te va ser un punt important, bueno, això i el fet que m'oferís a fer alguna sessió de Spanish cuisine. Llavors descobreixes que n'hi ha dos o tres que xapurregen castellà, que l'anglès el tenen fatal i que els fa molta il.lusió que els diguis que vols que et parlin en alemany, clar queno m'entero de res.

En resum, que avui he anat a esmorzar a la cuina d'una altra manera, amb la sensació que només en una nit la residència havia passat a ser una mica més casa meva, que ara ja començava a formar part del grup de gent que viu allà. És una bona cosa, oi?

Me'n vaig a treballar, que aquest és un pas que encara no he donat, però a poc a poc, no?

Ens llegim,

Encara us dec la descripció de la meva residència, no us penseu que ho he oblidat.

Com anar al súper i no morir en l'intent

Sí, per fi aquesta tarda he anat a comprar menjar, que la cosa començava a ser preocupant. I ha sigut tota una experiència...

Per començar només entrar per la porta et trobes les verdures, ja em direu quina lògica té això, si les poses al principi quan omples el carro amb la resta de coses se't xafen, no vull ni saber com han quedat els plàtans. I a més a més els preus no estan com per a llençar res, els pebrots valien 6,99 euros!!!!!, he decidit que podia viure sense pebrots... Això si, tenen 30 classes de patates i les taronges són d'Spanien, ah i els kiwis els venen per unitats, però si en compres 6 et fan rebaixes.

L'ordre d'aquests alemanys no hi ha qui l'entengui, ara que ja em sabia el dels supers d'allà i es veu que no té res a veure... la pasta està a sobre dels congelats, trobar les galetes ha sigut tota una odissea, i encara rai que les he trobat perquè en el cas de l'arròs he desistit quan portava tres voltes a les estanteries, en una altra ocasió serà, així com els haig de fer una paella als de la residència!! I la llet no podia estar més amagada, hi havia quatre briks mal comptats i ha sigut impossible endevinar si l'estava comprant sencera o desnatada, ja us ho diré quan la tasti. Ara, això sí, la quantitat de iogurts que tenen és impressionant, però els venen d'un en un, total que n'he agafat un de cada per a tastar-los, jeje. Una altra cosa en la que hi ha molta varietat és amb salses, vinagres i històries vàries per a amanir l'amanida, jo crec que si li posen tot això el gust de l'enciam es deu perdre del tot, si fins i tot hi havia una garrafa de 5 litres de vinagres, impressionant.

La part del sabó ha sigut curiosa, aquesta gent només es deu rentar els cabells, perquè tenien com a 50 classes de xampú, però trobar un gel de mida gran ha sigut d'allò més complicat. I no cal que us expliqui per a la roba, no estic segura d'haver agafat sabó o suavitzant.

I el més interessant ve al final... no donen bosses, però com que sóc una dona preparada per a la vida moderna, doncs havia sigut previsora i portava una motxil.la a l'esquena amb una bossa enorme a dins. Però es veu que no he sigut suficientment previsora perquè he patit molt fins arribar a la residència, i això que el súper no està gaire lluny... em pensava que perdia tota la compra pel camí. Em penso que hauré d'anar a comprar més sovint i menys quantitat.

Bueno xiquets, més a la propera.

Ens llegim.

El laboratori

Guten morgen!!!!

Ara mateix estic asseguda davant d'una taula enorme (com el doble de les nostres) al que serà la meva office. Hi ha set taules en un espai enorme, de forma que suposo que serem 7 personnen però ara mateix només n'hi ha dos més i amb un silenci... si això fos a Barna estaríem de xerrera segur, o sigui que m'he posat la musiqueta, perquè sinó això serà un avorriment!!!!

De moment aquest matí he arribat en 5 minuts de la residència (la descripció de la resi serà a la propera), aquí no calen metros, ni busos, ni res, està súper aprop. I m'he dedicat a anar coneixent gent, primer al que és el laboratori i després a l'oficina, que són dos edificis separats, quina cosa més rara, o sigui que em passaré els dies passejant-me amunt i avall. I ja he assistit a la primera reunió al laboratori, es veu que en fan una cada setmana, que diferent del nostre labo!!! Res, no us penseu, han sigut 10 minuts de reunió i com que hi ha un munt de gent de fora, doncs la meitat ha sigut en anglès, o sigui que perfecte.

I la gent de moment molt bé, aquí hi ha el David i el Dietmar, que jo ja coneixia i alguns de vosaltres també. He conegut al famós Satoshi (records per a la Chus i la Cris), molt simpàtic però té un anglès una mica raro, a una noia que es diu Erika i que coneix a la Mònica, si és que el món és un mocador, i a un dels meus futurs jefes amb el que haig de tenir un meeting quan arribi el també famós Johannes. Doncs bé aquest noi, perquè no sembla tenir més de 30 anys, es diu Tilman i és súper simpàtic i guapíssim!!!!! (això va per la Txell), m'ha portat a passejar per tot arreu i és el meu traductor oficial de les converses en alemany.

Bueno xiquets, que em porten a dinar... a les 12:15. Aquí us deixo un mapeta de la uni, a l'1 estan els laboratoris i al 3 els ordinadors, i al mensa és on anem a dinar.

Ens llegim

Alemania

Aquí estic, en un país estranger en el que parlen una llengua indesxifrable disposada a començar un blog, qui m'ho havia de dir temps endarrera, i quina és la meva sorpresa en descobrir que des d'aquí el blog que vaig obrir abans del meu trasllat a les terres germàniques està en alemany!! Total, que no entenc res i ho estic fent per intuició, espero que funcioni.

Doncs bé, aquí em teniu, a una habitacioneta acabada de pintar de blanc on he posat les quatre coses que m'identifiquen com a persona, per a sentir-me una miqueta com a casa, escoltant l'emisora que he trobat on posaven més música i xerraven menys i disposada a explicar les meves aventures per aquest país estrany, en el que la bici és una de les reines, la patata és l'altra, i a les 8 de la tarda ja no hi ha ni una ànima al carrer.

I ja fa una setmana que, excepte els meus pares, ningú sap res de mi perquè el procés per a tenir internet ha resultat més difícil del que jo creia. Durant aquests dies m'han passat pel cap mil coses per a explicar en aquest acabat d'inaugurar blog, però tot i que entre tots m'heu omplert la maleta de llibretes per a les meves vivències, he comès l'error de no apuntar-les i ara no sé per on començar. Deu ser el famòs pànic de la pàgina en blanc... O sigui que no começaré bombardejant-vos amb les vivències d'una setmana sencera, m'esperaré a que tot torni al seu lloc i quan estigui més o menys aclimatada al que serà el meu ambient durant 6 mesos ja us aniré explicant. Qui sap, potser serà aquesta nit mateix, després d'omplir la panxa amb les restes de pernil que han quedat del que van portar els meus pares.

Ens llegim.

De moment aquí teniu una foto del poble i una de la residència per anar obrint boca.