De tornada

Doncs això, ja estic aquí, ja he tornat a Barcelona, o no... perquè tinc la sensació que el meu cos està aquí, a casa, però que el meu cap encara volta per Alemanya, que no vol deixar enrera el que ha sigut una aventura meravellosa, massa curta, com totes les coses bones d'aquest mon. I es nega a acceptar que ara ha de seguir amb la vida d'abans, que això només ha sigut un parèntesi. I és que estic trista, però una tristesa rara, molt nostàlgica, molt de trobar a faltar gent, coses i llocs. I de tant en tant sento que no en puc parlar obertament, perquè faig mal als que tinc al meu voltant, perquè es senten menys importants que els que he deixat a Tübingen, però no és així. M'agradaria tenir-vos a tots a la vegada, fusionar la ciutat que ara se'm fa gran amb el poblet que potser es feia una mica petit. M'agradaria poder arribar a Tübingen amb el metro, anar a saludar, donar una abraçada molt forta als meus alemanys i tornar cap aquí, a poder ser amb ells, per a ensenyar-los aquesta ciutat meravellosa que ara és la meva. Però no és tant senzill i per tant m'haig de desfogar d'alguna manera, o sigui que aquí em teniu, sincerant-me un cop més amb tots vosaltres. No sé si ara que ja no estic lluny algú seguirà entrant en aquest blog, no sé ni tan sols si hi escriuré gaire, ara que el parèntesi s'ha acabat. Deixe'm que et temps ens mostri com aniran les coses...

Us estimo molt a tots, ens llegim, però ara també ens veiem ;-)

Últim post des d'Alemanya

Ahir vaig fer la meva festa de comiat, va ser genial!!!! I la veritat és que poca cosa més puc dir, va ser genial. Va ser massa emocionant com per a que us ho pugui explicar aquí i en capte l'essència. O sigui que ja ho faré en persona, perquè bueno, en poc més d'una setmana em teniu per allà. Bueno arribo a Spain el 2 de novembre però em passaré uns dies per casa dels papis, que em ve de gust que em cuidin, i la veritat necessito uns dies de no fer res, que porto 7 mesos que no he parat ni un segon. Ja sé que hauria d'escriure més, que després de tant de temps us debeu esperar un dels meus posts infinits. Ja sé que hauria de parlar de la visita del Jose a Tübingen, que s'ho mereix. Us hauria d'explicar moltes coses, però ara no puc, em posaria a plorar davant de l'ordinador i llavors no sabria el que escric. Però no patiu que quan arribi a Barna us cansareu de sentir les meves aventures, us ho garantitzo.

Un petó molt fort, ens veiem aviat

12 d'octubre

Avui és 12 d'octubre, divendres i aquesta nit m'arriben visites. La veritat és que m'importa bastant poc quin dia sigui, a mi el 12 d'octubre només m'interessa a Spain perquè és festa, a veure, haig de confessar que sóc una folclorica empedernida i que al Pilar li trobo la seva gràcia. Però bueno, aquest no és el cas... la qüestió és que és divendres i tinc visites, em moro de ganes d'anar a casa i esperar a que arribi la Mònica i el Jose, però estic al laboratori davant de l'ordinador intentant posar ordre a centenars de números, que en algun moment han d'esdevenir una taula meravellosa amb les meves dades de l'Ebre. I és que avui és l'últim dia (tot i ser festa) per a entregar-li el que serà un dels fantàstics (moooooolt irònic) deliverables d'Aquaterra a la Mira. I mira, la inspiració deu estar en un altre lloc, perquè us asseguro que jo no la tinc. Porto tot el dia donant-li voltes a les taules de l'Excel i no avanso... i he pensat que seria més productiu escriure al blog, jijiji. Almenys així comparteixo les penes. Dilluns us passo la crònica del finde i a poder ser poso les fotos de la meravellosa excursió a Munchen, que tot i que el post estava centrat en la pèrdua de la meva fantàstica (aquest cop no és irònic) motxil.la, un punt important és que vaig veure cervesa, molta cervesa, tot i que segueix sense agradar-me i us ho vull demostrar.

Ens llegim.

La pitjor setmana de la meva estada

Tot i que la setmana va comensar i acabar fantàsticament, si pogués m'agradaria esborrar-la perquè tot el que ha passat aquests dies m'ha fet patir molt. Tot va comensar amb la foto del post anterior, en el que anava a ser un dia de relax de 4 amics a l'Oktoberfest a Munic. I tot va ser perfecte fins a les 4 de la tarda. Hi havia una gentada increible, la meitat dels quals anaven vestits amb el tratge típic, era una imatge magnífica (ja em direu quanta gent va vestida de catalanet per les festes de la Mercè). Em van entrar tantes ganes de tenir un vestit d'aquests amb el davantalet, les trenes i les tetes apretades... I és clar, a l'Oktoberfest s'hi va a v(b)eure l'ambient i la cervesa, o sigui que, després de molts intents, vam aconseguir trobar 4 llocs lliures en una de les carpes de la festa. I vam demanar les respectives 4 gerres d'un litre de cervesa, sí, jo també em vaig demanar un litre de cervesa. No es que la cervesa sigui molt forta alcoholicament parlant, però és clar un litre de cervesa per cap en mitja hora té molt més efecte del que us pogueu imaginar. Va ser divertidíssim, tota la gent cantant, ballant i brindant a sobre de les taules i les cambreres (perquè quasi tot són dones) vinga a portar gerres i gerres, que pesen una barbaritat. M'ho vaig passar molt, molt bé, i de seguida que els meus acompanyants em passin les fotos us les poso per a que veieu que de veritat em vaig veure un litre de cervesa (Jose, no me lo tengas en cuenta, pero es que en la Oktoberfest no se puede hacer otra cosa, pero que quede claro que sigue sin gustarme).

El problema va venir quan després d'un petit moment de despiste vaig descobrir que la meva motxil.la no estava on l'havia deixat. La vam buscar desesperadament fins que va ser evident que ens l'havien robat. I això era un gran desastre, perquè entre tot el que hi havia a la motxil.la estaven les claus del cotxe, i per tant no podíem tornar a casa amb ell. Després de donar mil voltes per Munic per a denunciar el robatori i de demanar a la policia què podíem fer amb el cotxe i que passessin olímpicament de nosaltres, vam decidir trucar a la grua, que va obrir el cotxe i vam poder agafar tot el que hi havia a dins i el va moure a una plasa de parquing on no calia pagar. Vam tornar a casa amb el tren en un viatge etern de més de 7 hores i a partir de llavors no em va quedar altre remei que esperar a que arribés la 2a clau del cotxe que el Jordi em va enviar des de Barcelona. Durant tota la setmana només feia que pensar que hi havia algú a Munic buscant un Hyundai espanyol i que segur que el trobaven. Però per fi divendres la vaig rebre i me'n vaig anar a recollir a Kit, que per sort estava al mateix lloc. També vaig anar a l'oficina d'objectes perduts a veure si els lladres havien llensat algo de la motxil.la i alguna ànima caritativa l'havia recollit, però no hi va haver sort. M'han robat la càmera, tota la documentació i absolutament totes les meves claus...almenys el cotxe segueix amb mi, sinó ja em veia a Alemanya per molt de temps...

El bon final de la setmana és que per fi, i quasi de sorpresa, el Jordi em va venir a visitar. Em va fer moltíssima il.lusió i a més a més així ell s'ha escapat d'una mort segura. Van ser dos dies, massa curts, però molt intensos, amb guitarreta i xerrera fins a les dues del matí, visites a un castell (per descomptat) i a la ciutat d'Strasbourg, que tot i que estar a Fransa sembla que sigui alemanya però que val moltíssim la pena. La part més positiva per al Jordi va ser que per anar a Strasbourg haviem de travessar la Selva Negra i de tornada vam aturar-nos a menjar-nos un tros del pastís més famos de la zona, boníssim. I bueno... el matalàs de convidats encara està a la meva habitació perquè aquest cap de setmana torno a tenir visites!!!!

Ens llegim

Una imatge val més que mil paraules

Diumenge em van fer aquesta foto...