Sinuaini

De tornada

2007-11-19T20:27:00.000Z

Doncs això, ja estic aquí, ja he tornat a Barcelona, o no... perquè tinc la sensació que el meu cos està aquí, a casa, però que el meu cap encara volta per Alemanya, que no vol deixar enrera el que ha sigut una aventura meravellosa, massa curta, com totes les coses bones d'aquest mon. I es nega a acceptar que ara ha de seguir amb la vida d'abans, que això només ha sigut un parèntesi. I és que estic trista, però una tristesa rara, molt nostàlgica, molt de trobar a faltar gent, coses i llocs. I de tant en tant sento que no en puc parlar obertament, perquè faig mal als que tinc al meu voltant, perquè es senten menys importants que els que he deixat a Tübingen, però no és així. M'agradaria tenir-vos a tots a la vegada, fusionar la ciutat que ara se'm fa gran amb el poblet que potser es feia una mica petit. M'agradaria poder arribar a Tübingen amb el metro, anar a saludar, donar una abraçada molt forta als meus alemanys i tornar cap aquí, a poder ser amb ells, per a ensenyar-los aquesta ciutat meravellosa que ara és la meva. Però no és tant senzill i per tant m'haig de desfogar d'alguna manera, o sigui que aquí em teniu, sincerant-me un cop més amb tots vosaltres. No sé si ara que ja no estic lluny algú seguirà entrant en aquest blog, no sé ni tan sols si hi escriuré gaire, ara que el parèntesi s'ha acabat. Deixe'm que et temps ens mostri com aniran les coses...

Us estimo molt a tots, ens llegim, però ara també ens veiem ;-)

Últim post des d'Alemanya

2007-10-28T14:27:00.000Z

Ahir vaig fer la meva festa de comiat, va ser genial!!!! I la veritat és que poca cosa més puc dir, va ser genial. Va ser massa emocionant com per a que us ho pugui explicar aquí i en capte l'essència. O sigui que ja ho faré en persona, perquè bueno, en poc més d'una setmana em teniu per allà. Bueno arribo a Spain el 2 de novembre però em passaré uns dies per casa dels papis, que em ve de gust que em cuidin, i la veritat necessito uns dies de no fer res, que porto 7 mesos que no he parat ni un segon. Ja sé que hauria d'escriure més, que després de tant de temps us debeu esperar un dels meus posts infinits. Ja sé que hauria de parlar de la visita del Jose a Tübingen, que s'ho mereix. Us hauria d'explicar moltes coses, però ara no puc, em posaria a plorar davant de l'ordinador i llavors no sabria el que escric. Però no patiu que quan arribi a Barna us cansareu de sentir les meves aventures, us ho garantitzo.

Un petó molt fort, ens veiem aviat

12 d'octubre

2007-10-12T11:55:00.000Z

Avui és 12 d'octubre, divendres i aquesta nit m'arriben visites. La veritat és que m'importa bastant poc quin dia sigui, a mi el 12 d'octubre només m'interessa a Spain perquè és festa, a veure, haig de confessar que sóc una folclorica empedernida i que al Pilar li trobo la seva gràcia. Però bueno, aquest no és el cas... la qüestió és que és divendres i tinc visites, em moro de ganes d'anar a casa i esperar a que arribi la Mònica i el Jose, però estic al laboratori davant de l'ordinador intentant posar ordre a centenars de números, que en algun moment han d'esdevenir una taula meravellosa amb les meves dades de l'Ebre. I és que avui és l'últim dia (tot i ser festa) per a entregar-li el que serà un dels fantàstics (moooooolt irònic) deliverables d'Aquaterra a la Mira. I mira, la inspiració deu estar en un altre lloc, perquè us asseguro que jo no la tinc. Porto tot el dia donant-li voltes a les taules de l'Excel i no avanso... i he pensat que seria més productiu escriure al blog, jijiji. Almenys així comparteixo les penes. Dilluns us passo la crònica del finde i a poder ser poso les fotos de la meravellosa excursió a Munchen, que tot i que el post estava centrat en la pèrdua de la meva fantàstica (aquest cop no és irònic) motxil.la, un punt important és que vaig veure cervesa, molta cervesa, tot i que segueix sense agradar-me i us ho vull demostrar.

Ens llegim.

La pitjor setmana de la meva estada

2007-10-09T14:19:00.000Z

Tot i que la setmana va comensar i acabar fantàsticament, si pogués m'agradaria esborrar-la perquè tot el que ha passat aquests dies m'ha fet patir molt. Tot va comensar amb la foto del post anterior, en el que anava a ser un dia de relax de 4 amics a l'Oktoberfest a Munic. I tot va ser perfecte fins a les 4 de la tarda. Hi havia una gentada increible, la meitat dels quals anaven vestits amb el tratge típic, era una imatge magnífica (ja em direu quanta gent va vestida de catalanet per les festes de la Mercè). Em van entrar tantes ganes de tenir un vestit d'aquests amb el davantalet, les trenes i les tetes apretades... I és clar, a l'Oktoberfest s'hi va a v(b)eure l'ambient i la cervesa, o sigui que, després de molts intents, vam aconseguir trobar 4 llocs lliures en una de les carpes de la festa. I vam demanar les respectives 4 gerres d'un litre de cervesa, sí, jo també em vaig demanar un litre de cervesa. No es que la cervesa sigui molt forta alcoholicament parlant, però és clar un litre de cervesa per cap en mitja hora té molt més efecte del que us pogueu imaginar. Va ser divertidíssim, tota la gent cantant, ballant i brindant a sobre de les taules i les cambreres (perquè quasi tot són dones) vinga a portar gerres i gerres, que pesen una barbaritat. M'ho vaig passar molt, molt bé, i de seguida que els meus acompanyants em passin les fotos us les poso per a que veieu que de veritat em vaig veure un litre de cervesa (Jose, no me lo tengas en cuenta, pero es que en la Oktoberfest no se puede hacer otra cosa, pero que quede claro que sigue sin gustarme).

El problema va venir quan després d'un petit moment de despiste vaig descobrir que la meva motxil.la no estava on l'havia deixat. La vam buscar desesperadament fins que va ser evident que ens l'havien robat. I això era un gran desastre, perquè entre tot el que hi havia a la motxil.la estaven les claus del cotxe, i per tant no podíem tornar a casa amb ell. Després de donar mil voltes per Munic per a denunciar el robatori i de demanar a la policia què podíem fer amb el cotxe i que passessin olímpicament de nosaltres, vam decidir trucar a la grua, que va obrir el cotxe i vam poder agafar tot el que hi havia a dins i el va moure a una plasa de parquing on no calia pagar. Vam tornar a casa amb el tren en un viatge etern de més de 7 hores i a partir de llavors no em va quedar altre remei que esperar a que arribés la 2a clau del cotxe que el Jordi em va enviar des de Barcelona. Durant tota la setmana només feia que pensar que hi havia algú a Munic buscant un Hyundai espanyol i que segur que el trobaven. Però per fi divendres la vaig rebre i me'n vaig anar a recollir a Kit, que per sort estava al mateix lloc. També vaig anar a l'oficina d'objectes perduts a veure si els lladres havien llensat algo de la motxil.la i alguna ànima caritativa l'havia recollit, però no hi va haver sort. M'han robat la càmera, tota la documentació i absolutament totes les meves claus...almenys el cotxe segueix amb mi, sinó ja em veia a Alemanya per molt de temps...

El bon final de la setmana és que per fi, i quasi de sorpresa, el Jordi em va venir a visitar. Em va fer moltíssima il.lusió i a més a més així ell s'ha escapat d'una mort segura. Van ser dos dies, massa curts, però molt intensos, amb guitarreta i xerrera fins a les dues del matí, visites a un castell (per descomptat) i a la ciutat d'Strasbourg, que tot i que estar a Fransa sembla que sigui alemanya però que val moltíssim la pena. La part més positiva per al Jordi va ser que per anar a Strasbourg haviem de travessar la Selva Negra i de tornada vam aturar-nos a menjar-nos un tros del pastís més famos de la zona, boníssim. I bueno... el matalàs de convidats encara està a la meva habitació perquè aquest cap de setmana torno a tenir visites!!!!

Ens llegim

Una imatge val més que mil paraules

2007-10-02T22:23:00.000Z

Diumenge em van fer aquesta foto...

Vista germanil

2007-09-29T07:13:00.000Z

És dissabte al matí i haig d'anar al laboratori, però no em ve de gust, com podeu suposar. O sigui que he decidit que primer us posava al corrent d'aquesta última setmana. El meu germà i la nòvia van arribar dissabte i tot i anar mig resacosa per una festa del divendres els vaig anar a buscar a l'aeroport. Mai m'hagués pensat que em faria tanta il.lusió veure el meu germanet!! I és clar, jo ja tenia un programa turístic ben atapeït per a que no s'avorrissin, i la veritat és que tot i només van estar 4 dies per aquí, vam fer de tot. Però em penso que algunes de les coses us sonaran repetides, i és que hi ha certs llocs i activitats que són fixes en el meu programa, jeje. Per començar, a que ja us ho imagineu???? Doncs si, vam anar en stocherkahn, i és que jo ja li estic agafant el truquillo a conduir la barqueta aquesta i la veritat és que el meu germà en només una horeta ja es va tornar un expert. Però aquest cop no vam fer barbacoa, que ara al vespre ja comença a fer fresca, sinó que vam fer un passeig a mitja tarda, per a després seguir amb la visita turística pel poble, que els va encantar. Inclòs el cementiri, que encara no li havia ensenyat a ningú i és una monada (Su, a ti seguro que te gustaría)

Diumenge va ser el dia llarg, i és que, tot i no aixecar-nos gaie aviat perquè dissabte vam anar a fer un cocktail, vam agafar el cotxe i ens vam plantar a dos castells a tres hores de Tübingen, el Schloss Linderhof i el Schloss Neuswanstein, dos dels castells De Ludwig II, el que li diuen el rei de conte de fades, i és que els seus castells són preciosos, tant per dins com per fora, i la veritat val la pena fer el viatge. Però al segon vam arribar bastant tard i de fet no el vam poder veure per dins... un pena, però ja coneixeu els horaris dels alemanys. De fet vam creuar fins i tot a Austria perquè el camí era més curt que anar per Alemanya, coses de la vida. I el paisatge per allà baix la veritat és que és molt més impressionant que per aquí, clar, estan als Alps, encara que només sigui al principi.

Dilluns tocava currar, estic molt enfeinada amb els meus experiments, o sigui que els vaig deixar sols per a que anessin a voltar i de pas compressin tot el necessari per a la paella multitudinaria que tenia organitzada per a la nit. Van fer una gran compra, no es van deixar res, els ha costat menys descobrir com van els supermercats alemanys que a mi :-( Però abans de fer la paella encara vam tenir temps per a visitar un poblet preciós que hi ha relativament aprop de Tübingen. Tot i que temps no en vam tenir gaire i lo de relativament... doncs això, que és relatiu. Ens va costar un munt arribar fins al poble i vam haver de sortir corrents perquè feiem tard per a preparar la paella. El pobre Kit va patir lo seu per a portar-nos fins a casa, però bueno, ha estat tota la setmana descansant. Però bueno, vam arribar a temps i el sopar va ser un exit de participació (12!!!!!!!!!). Sort que van fallar 3 perquè a la taula no hi havia més lloc i per suposat la paella també va ser un èxit :-). I després cerveseta al Neckarmüller (per a mi vi) amb molta més gent. Per tant aquí els dos visitants van conèixer tots els meus amics i van parlar un anglès fantàstic, ho haig de reconèixer. Felicitats!!!

Que em queda??? Ah sí, dimarts al matí bicicletada a Bebenhausen tot un clàssic, on els nens s'ho van passar teta, si us puc penjar el video riureu una estona. I mira que va ser difícil aconseguir bicis de la nostra mida, al pobre del meu germà li va tocar la del Dietmar, que és bastant alt i arribava als pedals pels pèls, però es que no podíem baixar el seient. I jo, doncs vaig haver de deixar la meva a la Vero perquè l'altra bici que teniem, del Prasesh, no te frens!!!! i sempre és preferible que és mati l'amfitriona abans que la convidada. Però vam arribar sencers, encara em pregunto com. I a més a més vam visitar el monestir per dins, que és una monada. I per la tarda un altre classic: Schloss Lichtenstein. Juro aquí, davant de molts testimonis que no tornaré a aquest castell, que ja hi he anat 5 vegades i me'l se de memòria, que és bonic però ja cansa. I per acabar la jornada que millor que un berenar (tot i que els alemanys no saben que és això) a base de pastissos típics alemanys??

I fins aquí la crònica de la setmaneta, la resta de dies treballant moooooolt, però bueno també vaig tenir sessió de guitarra :-))))) Que ara li estic ensenyant cançons en castellà, Ismael Serrano, concretament. I ara al laboratori, que les meves mostres m'estan esperant.

Ens llegim.

I aquesta nit... paella

2007-09-24T07:36:00.000Z

Si senyors... com a part de les activitats de la visita del meu estimat germanet :-) a les terres germàniques he organitzat un sopar "tipical spanish" amb paella, sangria i crema catalana jejejeje. I de moment ha tingut una acceptació bestial, de moment som 15 comensals... deu meu, per que em ficaré en aquests embolics. Total que em passaré mitja tarda cuinant per alimentar tantes boques, però segur que serà divertit, tinc ganes de veure el meu germà practicant l'anglès, a veure que tal se li dona.

De moment, però, estic al laboratori, m'he aixecat ben aviat per a poder posar en marxa un dels meus experiments i així tinc la tarda lliure per a una visiteta turística i cuinar per a la nit. Però bueno, mn'haig d'esperar 20 minuts per a les meves mostres i he pensat que seria un bon moment per a escriure, encara que sigui només una miqueta. Quan els meus visitants tornin a casa ja us faré la crònica sencera, que segur que no tindrà desperdici.

Ens llegim

Fastiguejada... al principi

2007-09-19T17:31:00.000Z

Avui era un dia trist, estic fins a dalt de feina, de fet ja m'ha començat aquell estrés de merdaqueaixòjas'acabaiencaranohefettotelquevolia però bueno, amb una mica de sort encara en traurem alguna cosa. El cas és que m'he passat el dia al laboratori, fins que tenia el cap a punt d'explotar. A més aquesta nit tenia una cita amb el meu guitarrista però m'ha abandonat per la Champion League, que trist. I la veritat estava una mica decepcionada... m'ha dit que demà però bueno, jo ja no em faig il.lusions, si ve guay, i sinó em faré un sopar fantàstic. Quan m'he quedat sense plan he pensat que seria molt bona idea quedar amb la Roberta, que marxa d'aquí a poc i vull passar temps amb ella, però la cosa pintava molt malament. A més a més el Prakash m'ha demanat que li expliqués com quantificar al GC/MS i després no m'ha fet ni cas. En resum... que estava bastant fastiguejada, cansada psicologicament i avorrida de mirar el mail i el blog i veure que no tenia res nou. Total que he decidit que avui aniria a dormir aviat i que la millor manera seria si estava cansada, o sigui que he agafat la bici i he donat una volta enorme per Tübingen i he arribat a casa vermella com un tomàquet i suant com una mala cosa. I fixa't tu que ha sigut entrar a casa i veure un mail del Prasesh, rebre una trucada de la Roberta convidant-me a sopar, la Carola m'ha dit que em seguia a través del blog i el Jose que em ve a visitar i mira... m'ha marxat la tristesa. Gràcies a tots. Mua.

Per cert, no us fa llàstima que el post anterior s'ha quedat sense cap comentari, algun voluntari que comenti les fotos plis ;-)

Napoli, un cap de setmana de contrastos

2007-09-17T20:34:00.000Z

I ara que ja he reprès l'activitat com a escriptora de blogs, no podia deixar de passar-vos la crònica del meu estrany cap de setmana a Napoli. Crec que la majoria sabeu part de la història, però per si de cas us en faig un resum. El (meu) nepalí anava a una escola d'estiu i em va convidar a anar el cap de setmana per a visitar la ciutat. Jo, que no havia estat mai a la ciutat italiana i que, a més a més, diguem que tinc certa predilecció per aquest noi no m'ho vaig pensar dues vegades i em vaig comprar els vols. En el temps que va passar entre la compra dels vols i el viatge definitiu vaig canviar d'idea sobre anar unes quantes vegades, però això és una història per a un altre post, el cas és que al final hi vaig anar.

La ciutat és una autèntica bogeria: el tràfic és infernal i és una sort que no morís atropellada per una de les milers de motos o cotxes que passen a tota velocitat a menys de 20 cm de la gent i tocant el claxon a tothora. Jo crec que la gent està tant habituada al claxon que simplement l'ignora, però a mi em va arribar a posar molt nerviosa, serà que m'estic acostumat a la tranquil.litat alemanya.

L'arquitectura és impressionant en algunes zones i un autèntic caos en altres, les esglésies són com les farmàcies a Barna, des d'una pots veure la següent (n'hi ha més de 400) i de castells en tenen uns quants, autèntiques fortaleses laberíntiques, un d'ells a la part més alta de la ciutat, amb unes vistes genials però molt, molt, molt lluny.

Des d'allà es pot anar a Pompeia, les ruines romanes més impressionants que hagi vist mai, val la pena anar a Napoli només per visitar Pompeia, per on jo em vaig passejar com una autèntica turista imaginant com la pobre gent fugia quan el Vesubi va entrar en erupció. La veritat és que aquell dia vaig quedar feta pols de tant caminar, és una ciutat enorme.

La gastronomia és fantàstica, crec que no tornaré a menjar pizza mentre recordi el sabor de la del restaurant més famós de la ciutat i, és clar, els gelats són fabulosos, però bueno, de gelats si que en menjaré, però ara cada cop que vagi a la gelateria italiana de Gràcia em vindrà a la ment aquest viatge.

Tenen una extranya tradició de lligar cadenats (ei quina parauleta, i jo que em pensava que es deia candau) als fanals per a assegurar-se l'amor etern. I mentre la gent es dedicava a això, jo passejava el meu no-amor amb el Prasesh en companyia d'una amic de la Mònica, que és de Chile, però viu a Leipzig i que vaig conèixer en la meva primera visita a l'Alemanya de l'est, si és que el món és un mocador, i d'altra gent de l'escola d'estiu. La veritat és que potser el cap de setmana no va ser exactament com jo hauria volgut... però tot i això va tenir els seus molt bons moments, que ara mateix no em dedicaré a explicar ja que no tinc fotos que els il.lustrin ;-), si algú vol més detalls que contacti amb mi (i ja veurem si us els dono ;-) De moment us deixo aquesta foto, en la que estem molt macos.

Ens llegim.

La rentadora

2007-09-13T21:28:00.001Z

Que trist que és adonar-te, que després de 5 mesos vivint a un lloc, no poses bé la rentadora. I és que no és un aparell fàcil, almenys el que tenim a Geigerle. Té bastants botons amb unes maravelloses explicacions en alemanys (sense opció a traducció) i la veritat és que jo a l'únic que li faig cas és al que diu la temperatura i al START. A partir d'aquí mai havia tingut cap problema, a part de l'incident del primer dia de no saber obrir la porta. De fet, sempre he passat bastant de la rentadora, la poso i me'n desentenc fins que arriba l'hora de treure-la. Però avui és tard, demà haig de matinar per anar a l'aeroport (això és història per a un altre post) i he baixat a estendre la roba 10 minuts abans que acabés la rentadora. Em feia molt de pal tornar a marxar per tant poca estona, o sigui que he agafat la cadira i m'he assegut al davant a observar. En aquell moment l'Anna m'ha vingut al cap, he pensat que segurament ella estaria filosofant entre les voltes que dona la rentadora al centrifugar i les voltes que dona la vida, però que hi farem, jo tinc una ment més científica i m'ha donat per calcular l'aigua que expulsava la rentadora mentre centrifugava: ha fet tres cicles d'un minut aproximadament i segons el cabal que sortia per la manguera... en fi. El cas és que quan de sobte s'ha aturat i s'han apagat totes les llums, que en té unes quantes, a mi se m'ha encès una al cap i he obert ràpidament el compartiment del suavitzant perquè em semblava que no l'havia agafat. I, evidentment, allà estava, de color verd perfumat i surant al compartiment antigament blanc, enlloc d'estar a la meva roba acabada de rentar. Però quan jo arribo a posar la rentadora mai hi ha suavitzant, de forma que hi ha algú que ha estat utilitzant el meu suavitzant al trobar-se'l ja posat a la rentadora, algú que deu entendre alemany a la perfecció i no té problemes per a saber en quina posició cal posar el botó. He intentat trobar la paraula suavitzant a la meva ampolla, per a comparar-la amb el que apareix escrit a la rentadora, però no hi ha hagut manera, finalment he desistit i he deixat allà el suavitzant, podriem dir que aquesta és la meva bona acció a Geigerle, perquè ja he gastat una ampolla sencera. Que hi farem... hauré d'aprendre alemany o deixar de comprar suavitzant, total, el resultat a la meva roba és el mateix.

Bimbotown

2007-09-11T10:12:00.000Z

A petició de la Mònica i perquè a més a més va ser una experiència... diguem... diferent... aquí teniu la crònica del meu últim cap de setmana a Leipzig, que aniria encabit entre la visita de la Txell i l'Abenteuerpark. Doncs bé, si no em surten malament els comptes, per 4a vegada en 5 mesos em vaig dirigir cap a l'Alemanya de l'est, perquè volia veure a la Mònica, volia visitar Dresden i, sobretot, volia anar a Bimbotown. La veritat és que va ser un cap de setmana d'allò més mogut (com quasi tots els meus caps de setmana): dissabte vam estar tot el dia a Dresden, és una ciutat preciosa que per la imbecilitat humana van quasi destruir just al final de la 2a Guerra Mundial, però tot i així no deixa de ser preciosa. La veritat és que tenia moltes ganes de veure-la i no em va decepcionar gens, a més a més portava unes guies excepcionals que es coneixien tots els racons bonics i per sort el temps va acompanyar. Diumenge vam anar a una mena de llac d'1 m de profunditat en el que feien una carrera de barques que cadascú havia fet. No va estar malament, però hagués sigut més divertit si haguessin caigut més a l'aigua, però els alemanys són massa apanyats, i després dinar i sessió de guitarra a casa del Tobias, el xicot de la Ilka, que fins i tot vaig gravar amb el mp3.

Però el plat fort d'aquest cap de setmana va ser Bimbotown. No sé gaire bé com definir-ho, seria una mena de discoteca-pub-club, barrejat amb un parc d'atraccions o una Fura dels Baus i amb concerts i actuacions vàries. La cosa és un invent d'un britànic i només obre un cop al mes, però és algo especial que s'ha de viure un cop a la vida. Ja de per si l'aventura va començar quan vam haver de donar mil voltes amb el cotxe fins a trobar-lo, i es que teniem un mapa molt cutre, però a més a més està amagadissim i no hi ha ni un cartell que et digui que és allà, fins i tot vam passar per davant de la porta i no ho vam veure, quin desastre. El lloc en qüestió és una nau industrial decorada de la forma més subrealista que mai he vist, i el que a mi més em va agradar van ser les parts mòvils. Hi havia un llit que es passejava per tot el local (que no és petit) i en el que encara que només podies anar de dos en dos, un alemany ros i grenyut se'ns va acoplar fins que el van fer fora els de seguretat. Els sofàs també es movien, i ens van donar algun que altre susto a més a més de ser els causants de que em tornés una exhibicionista durant cinc minuts, si és que mai vaig vestida per a l'ocasió. Però el millor de tot va ser la cadira que donava bots quan els que s'asseien a la taula de davant pitjaven els botons, no se que em va agradar més si està a sobre la cadira o pitjant els botons. No sé si us feu una idea del que és això, em penso que s'ha de viure...

Ens llegim.

(Des)cansada

2007-09-10T18:08:00.000Z

Sabeu que fa dies que estic cansada, moooolt cansada, i és que no paro ni un moment. Quan no tinc activitats me les busco i de qualsevol tonteria en faig un gran event, resultat: no puc amb la meva ànima i això bàsicament significa que cada dia m'aixeco una miqueta més tard per anar a treballar, quin desastre. Però per altra banda penso, però si només et queden dos mesos, no els pots desaprofitar, has de fer coses, acabar de descobrir tot el que puguis i passar moltes estones amb els teus amics. I per això mateix dissabte me'n vaig anar a l'Abenteuerpark, és allò d'anar pel bosc però per sobre dels arbres amb cordes i tirolines i coses d'aquestes. M'ho vaig passar de conya, però diumenge no em podia ni moure del mal que em feia tot el cos, i és que vam estar tres hores enfilats al boscos i una ja no està per a tantes alegries. Poso una foto encara que no és meva, només per a que us feu una idea. M'haurieu d'haver vist volant per les altures, haig d'organitzar una cosa d'aquestes per a quan estigui a Barcelona.

Però bueno, aquesta setmana la meitat de la gent del laboratori està a un congrés i l'altra meitat de vacances, incloent a la gent de la residència, o sigui que estic soleta, i així tinc excusa per a no anar gaire lluny amb el cotxe ni muntar sopars o festes. I per tant us puc dedicar, per fi, una estoneta. Bueno, de moment vaig a sopar, a veure si m'animo i demà us explico més cosetes.

Ens llegim.

Mireu les fotos a l'anterior post ;-)

Visites varies

2007-08-27T21:02:00.000Z

Per a poder posar-me al dia amb aquesta mena de diari d'aventures que he creat haig de resumir en un sol post les últimes dues setmanes per les terres germàniques, que extranya però molt feliçment han estat plenes de visites de gent de Barcelona que per una o altra raó ha vingut a parar a aquest país humit i fred.

Les primeres: l'Anna i la Gemma, que després d'un llarg viatge en avió que quasi les porta a l'altra punta d'Alemanya van estar instal.lades a un raconet de la meva habitació durant 6 dies (crec, fa tant de temps que ja quasi ni ho recordo). Les nenes van aprofitar que havia de treballar durant el matí per a gandulejar com Deu mana quan un està de vacances, no com jo, que normalment després de les vacances necessito uns dies per a descansar. Però tot i això vam fer bastantes coses, inclosa la ja tradicional barbacoa a l'stocherkahn, aquest cop però amb una mica menys d'entusiasme, l'excursioneta en bici (jo perquè ja m'he acostumat però crec que les nenes es sentien com a "Verano Azul"), el típic sopar alemany al Neckarmüller i un parell de visitetes turístiques a Stuttgart i Bamberg, que se suposa que és la ciutat més bonica d'Alemanya i a més va coincidir que estaven de festa major. I a més a més d'això vaig aprofitar per fer un soparet de coneixença amb els meus amics, sense gaire èxit, en el que les nenes vam llansar-se una mica amb l'anglès. Heu de venir més sovint i ja veureu com en 4 dies parleu perfectament en anglès.

(m'ha molat això de no haver acabat el post i ja tenir un comentari ;-) Comentari del comentari: si sabessis com ha millorat el meu anglès des de que estic aquí...)

Bueno, segueixo amb les visites: tot i que tècnicament no era una visita sinó més aviat un congrés la Txell també es va passejar per aquí, bueno, més aviat em vaig passejar jo, perquè la setmana passada vaig anar fins a Koblenz per a visitar-la i de pas vam fer una ruteta pel riu Mosela (que bonic) i, com no podia ser d'una altra manera, vam visitar un castell. Aprofitant que tot plegat no quedava massa lluny d'Idstein vam anar a visitar a la Manuela que ens va preparar un sopar fantàstic acompanyat per dues ampolles de vi per a 3 persones.

I ahir doncs vaig rebre la inmensa sorpresa de saber que la Lina venia a Tübingen per a un minicurset d'extracció amb un home que treballa amb mi al laboratori. O sigui que hem quedat per fer el minicircuit de reconeixement de la city i un fantàstic sopar al restaurant de sempre. De fet acabo de deixar-la a l'hotel, que també és el de sempre, els que mai heu anat a Tübingen ja sabeu quin és.

(si la Txell i la Lina em passen les fotos ja les penjaré)

I entremig de tot això se suposa que he treballat, jeje.

Torno a la càrrega

2007-08-24T08:46:00.000Z

Us tinc molt abandonats, ho sé. I a més a més l'últim post ha causat una gran preocupació entre tots vosaltres, cosa que haig de confessar que em reconforta molt. Però bueno, fa dos dies que el sol torna a brillar a Tübingen, les coses tornen a poc a poc al seu lloc i jo segueixo tant enfeinadíssima que no trobo cap moment tranquil per a posar-vos al corrent de la meva vida alemanya. Després del terrabastall de fa quasi dues setmanes, buf, tant de temps em vaig prendre uns dies de vacancetes a casa de la Hannah, aprop de Hannover, on a part de relaxar-me una barbaritat, d'avansar moltíssim amb l'últim de Harry Potter i de fer una miqueta de turisme a Bremen i Hamburg, vaig redescobrir la meva passió pel piano amb un llibre de cansons per a nens, però estic molt orgullosa de poder recordar com es tocava després de 10 anys d'abstinència.

I ara, doncs torno a tenir visita catalana, l'Anna i la Gemma estan passant uns dies amb mi i si abans tenia poc temps doncs ara encara menys. Al matí vaig a treballar (de fer ara estic al laboratori esperant que el gasos acabi de punxar una mostra) i a la tarda i a la nit faig de guia turístic, cuinera, taxista i el que faci falta per a tenir a les meves visitants molt contentes. Que després del que els hi va costar arribar fins aquí...

Bueno, intentaré no apalancar-me tant i prometo no tornar-vos a espantar d'aquesta manera. Al proper post, totes les aventures de la companyia catalana, a poder ser amb fotos.

Ens llegim

Crees en los milagros? Hoy no

2007-08-13T14:20:00.000Z

Què fer quan una de les persones més properes a tu et fa mal? Probablement sense intenció, segur sense intenció, només per fer les coses sense pensar en com poden afectar a l'altra persona, però tot i això et fa mal. I veus en els seus ulls que li sap molt greu, que es va equivocar i es penedeix. Però no saps si prefereixes fugir del seu costat o apropar-te encara més, perquè en contra de tota lògica, és la única persona que et pot consolar. Què fer quan en un instant perds tota esperansa i el món màgic que havies construit al teu voltant es desfà i topes de morros amb una realitat, que tot i saber que era la vertadera, quedava amagada per aquells petits detalls tan importants per a ser una miqueta més felis? Què fer? Oblidar-ho tot? Fer com si diumenge a la nit no hagués existit i seguir en el món màgic que tant t'agrada? No, això no ho puc fer, i no sé si queda temps per a construir un altre món màgic.

.....................-Crees en los milagros?

-Hoy no.

........................................................"Amelie"

Blackmore's night

2007-08-12T10:09:00.000Z

Com més o menys tots sabeu, m'encanta aquest grup, tant que l'any passat vaig fer la bogeria més gran de la meva vida, vaig agafar a Jordi, a Kit i vam anar rumb a Alemanya només per a veure un concert seu. Quan vaig arribar a Tübingen ara fa uns mesos vaig començar a mirar la pàgina web cada dia per veure si aquest any també feien una gira alemanya i és clar que sí. Des d'aquell moment jo crec que m'he tornat encara més fan i una part molt important de la meva estada aquí ha començat a girar entorn del meu grup preferit. Vaig comprar entrades per a dos concerts, amb possibilitat d'un tercer, que és aquesta nit, però encara estic decidint què fer. El primer concert va ser aprop de Leipzig i amb una gran alegria per part meva la Mònica em va acompanyar (i crec que li va agradar i tot, qui sap, potser tindrem una altra fan, jeje). El concert va estar molt bé però va ploure molt i crec que això va afectar notablement a la meva opinió perquè al final vaig sortir una mica decepcionada. A part de l'inconvenient de la pluja, no quatre gotes, no us penseu, va arribar a ploure moltíssim, el concert va ser una mica raro, perquè tot i que no el van suspendre i van seguir tocant hi va haver un moment, quan ja havia acabat de ploure, que la Candice va dir: gràcies per haver aguantat el xàfec i fins una altra. I així es va acabar el concert, per més que vam cridar i aplaudir no van tornar a sortir. I no sé, em va quedar mal sabor de boca, em va donar la sensació que li va faltar un vertader final, que es van saltar alguna cosa i la veritat es que vaig sortir una mica decepcionada. Però bueno, el posterior robatori d'un cartell, juntament amb la fusta on estava enganxat a l'arbre va animar una mica la tornada cap a Leipzig.

Jo encara tenia una altra entrada, aquest cop per a Burghausen, un castell realment enorme que hi ha a una hora de Munchen. Aquest cop també anunciaven pluja i jo ja m'esperava el pitjor però tot i això em vaig plantar al castell amb el meu vestit medieval, l'mp3 per a intentar gravar alguna cosa i un parell d'entrepans per a no morir de gana. La veritat es que vaig arribar més tard del que volia i això no va permetre que seiés gaire endavant, però no va ploure i el concert va ser fantàstic. Vaig disfrutar molt tot i que els alemanys protestar molt quan m'axecava o em posava a cantar a crits però al final hi va haver un moment d'eufòria general i tothom es va posar dret, aconseguint un munt de bisos. La gravació va resultar mig aprofitable, quasi aconsegueixo un autògraf (hauré d'anar a un altre concert) i vaig sortir carregada de CDs, mocadors i pòsters.

I entre un concert i l'altre vaig anar a Praga amb els meus pares, però això serà per un altre post, i allà vaig anar a un restaurant al que ells hi van molt (això ho va dir la Candice en el primer concert) i al que li han dedicat una de les seves cançons. O sigui que em vaig plantar al famós restaurant amb els meus pares. Quin lloc més màgic, pel lloc, per la música, per l'atmòsfera, per moltes coses va ser un sopar que no oblidaré mai.

Però a part de tot el tema del concerts Blackmore's Night també s'ha convertit en un punt d'unió molt important entre el Prasesh, el noi nepalí, i jo. Descobrir que hi havia més gent a qui també li agradava un grup tan estrany i que a més a més tocava algunes de les cançons amb la guitarra va ser magnífic. Se'm posen els pels de punta cada vegada que el sento tocar Blackmore's night i tot i que no he aconseguit que m'acompanyi a cap dels concerts és genial saber que tinc algú molt aprop amb qui puc parlar d'aquest grup sense que em miri amb cara rara. A veure si li fa il.lusió la meva gravació cutre en mp3.

Ens llegim

VIVINT

2007-08-08T22:02:00.001Z

Fa molts, molts dies que no escric, i no és que no hi pensi, de veritat, senzillament és que no trobo el moment, la inspiració. I tinc mil coses per explicar, excursions, visites, concerts... tantes coses que podria amplir fulls i fulls i us cansarieu molt abans d'arribar al final. Però també m'he adonat que sempre us parlo del que faig i molt poques vegades del que sento, de sentiments, sensacions o pensaments. Aquest blog està resultant una descripció del fets i no pròpiament una imatge de la meva vida aquí, i us esteu perdent potser la part més important de tota aquesta aventura, que va molt més enllà d'un experiment a un laboratori o del fet d'explorar un país nou.

Aquesta és potser l'experiència més enriquidora que he tingut mai i de la que estic intentant exprimir fins a l'última gota. És fantàstic adonar-me de tot el que estic aprenent, veure que el món no s'acaba als Pirineus, que hi ha mil coses noves per a fer i mil formes de fer les coses que un ja coneix. Però, sense cap mena de dubte, una de les millors coses és conèixer gent, aprendre dels que saben més que tu, fer amics, dels que potser no tornaràs a veure mai més però que deixen el seu petit granet de sorra en tu, dels que segur que et venen a visitar i conservaràs durant molt de temps, tornar-te a enamorar, encara que no sigui un amor del tot correspost, però quina importància té? Conèixer altres realitats, altres cultures, i intentar aprendre una mica de qualsevol situació, de la llengua (quasi impossible), de l'anglès (molt més factible), de química i altres ciències, aprendre a entendre el maleit temps alemany i a preveure quan plourà, cuinar altres plats i tastar-ne encara de més variats...

És una experiència molt més que enriquidora i serà més que satisfàctoria passi el que passi amb la part científica, que per altra banda va bastant bé. Jo li recomanaria sense cap mena de dubte a tothom que conec, una escapada a un món nou que et fa redescobrir-te per a després tornar a casa sabent una mica més del que ets capaç i sobretot, sobretot, sobretot amb la inmensa sensació d'haver aprofitat el temps de la millor manera possible: VIVINT.

Després de molts dies...

2007-07-25T15:19:00.000Z

Aquí em teniu novament, al cap de més d'una setmana de l'últim post... i és que no dono a l'abast. La setmana passada vaig fer de tot: des d'un sopar nepalí a la llum de les espelmes (jeje, oi que queda suggerent?, doncs tampoc no us feu il.lusions, que sí, el Prasesh va cuinar per a mi (i dues persones més) i vam anar a sopar al parc, per això les espelmes, perquè sinó no veiem res. I va estar molt bé, a més a més vaig portar sangria de la bona i va triumfar, clar, és que la sangria que fan els alemanys és horrible, però si ells són felisos així... Ah, i vam encendre la shisha, que l'ocasió ho mereixia. També hi va haber una sessió intensa de vi, te, shisha i pastes àrabs al balconet de la residència, quin colocón que portava. I com tots més o menys sabeu una excursioneta fugas a la ciutat comptal per a veure la meravellosa presentació de tesi del que ja és el Dr. Amigo (que bé que sona això, algun dia ho aconseguiré????), que em penso que es va emportar una petita sorpreseta en veure'm, bueno, en veure'ns, perquè l'expediciò alemanya va estar al complert, incloent una cistella com les de Nadal de productes típics. Per cert, que ara que ja no estàs tant estressat a veure si retornes al blog, que et trobem a faltar. I de passada em vaig apuntar a la festa d'aniversari de l'Emilio (MOLTES FELICITATS i espero que disfrutis de la cervesa). I en el que portem de setmana una altra festa d'aniversari, una peli de cinema a la fresca (no em vaig enterar de res perquè era en alemany), avui un passeig en bici i la festa de comiat del Petar, per un noi que val la pena a la residència i marxa perquè diu que està fart dels alemanys. I demà si tot va bé i no plou la segona edició del sopar internacional, però això ja serà un altre post.

I entre tantíssima activitat encara tinc temps de treballar, tinc una feinada terrible, però jo crec que ho acabaré tot, siguem optimistes. I també temps per a pensar... fa dies que hi dono voltes i ho volia compartir amb vosaltres: porto una miqueta més de la meitat de la meva estada a Alemanya i tinc una sensació enorme que això s'acaba, que ja estic a la recta final i que d'aquí a quatre dies estaré carregant a Kit per anar una altra vegada cap a casa. I no sé, és molt raro, perquè em fa moltíssima pena marxar d'aquí, però per altra banda també tinc ganes de tornar, que la terra crida, i a més us tinc a tots vosaltres per allà. Algú m'ho pot explicar????? Però bueno, tot i que ja comenci a pensar-hi encara falten quasi tres mesos per a això, però el temps passa tant ràpid, que tot i que no he parat, sembla que no hagi fet ni la meitat del que volia fer. Me'n recordo molt de tots vosaltres, dels que llegiu el blog i dels que no ho fan, un petó molt fort per a cadascú de vosaltres.

Ens llegim

Stadtfest i més

2007-07-16T15:59:00.000Z

Si senyores (i senyors)!!!! Aquest cap de setmana passat era la Festa Major de Tübingen, o el que més se li assembla a les nostres estimades festes. I a més a més comptava amb la ilustre visita de la Mònica que, per fi, va decidir traslladar-se cap al sud aprofitant a més a més que anunciaven un temps esplèndid. Però com ja sabeu aquests alemanys tenen un estrany concepte de diversió, de forma que la festa major es reduia a les nits de divendres i dissabte (molt curteta, vaja), això sí la city estava a petar. Hi havia un concert cada 100 metres (sense exagerar) i moltes altres actuacions pels carrers (ya se que no es lo mismo, pero vi taekowndo, o como se escriba, y me acordé di ti), acompanyades de paradetes de beguda i menjar on podies tastar plats pràcticament de tot el món i beure només cervesa o aigua amb gas (el tema de les begudes aquí sempre és més limitat). De forma que ja sabeu quin va ser el plan de les nits del cap de setmana, tampoc no us penseu, que a les 12 plegaven veles, no fos cas que algun veí es queixés. Però com que voliem fer altres coses ja ens va estar bé.

A part de la festeta, la primera activitat va ser una excursió en bici a Bebenhausen, un monestir moníssim que hi ha a 5 km de Tübingen, distància bona per a fer en bici. Pobre Mònica, la vaig fer pujar a una bici una mica gran per a ella, però haig de dir que ho va fer de meravella (ueeeeeeee!!!!). La Sofia de la residència ens va acompanyar, per sort, perquè sinó no se se haguessim trobat el camí. I en el famós monestir que millor que fer un picnic amb les famoses cocretes i una truiteta a lo spanisch. Com la tarda pintava calurosa i anar en bici no és pas tant relaxat, després de la visita cultural ens en vam anar de cap a la piscina, a més a més així la Mònica pot corroborar si és tan gran com jo deia. Per cert, que ella també es va dedicar a empènyer nens per a pujar al tobogan.

I per a diumenge al matí, increiblement encara amb sol, ens en vam anar a visitar el Schloss Lichtenstein, que està molt apropet de Tübingen i és com un castell de cinexin, recordeu?, i de pas unes coves enooooooormes que hi ha allà al costat. I per acabar bé un dinar a l'hora espanyola al restaurant que més m'agrada de Tübingen, juntament amb un munt d'alemanys que jo crec que sopàven. Un cap de setmana ben complert que encara vaig allargar amb 4 hores de quantificació de cromatogrames (buf) després de portar la Mònica a l'aeroport, si és que quan una està inspirada...

I ara, com que ja porto moltes hores al laboratori amb les meves ampolles i els meus cromatogrames i a fora segueix fent aproximadament 35 graus... doncs me'n vaig un altre cop a banyar-me, que aquì quan fa sol s'ha d'aprofitar, que mai saps quants dies durarà.

Ens llegim.

(Aquest post serà completat amb imatges quan la Mònica em passi les seves fotos ;-)

Kroketten

2007-07-11T16:28:00.000Z

Crec que tots sabeu com m'agraden les "cocretes", en podria estar menjant tot el dia. Però és clar, a Alemanya la cosa resulta una miqueta més difícil i aquí no tinc a la mama que me les faci (les de la mama són les millors). La veritat, però, és que tampoc les havia trobat a faltar, simplement perquè no hi pensava... però l'altre dia al menjador necessitava comprar alguna cosa per acompanyar la meva amanida i vaig veure que al menú hi havia una cosa que es deia kroketten. Crec que en aquell moment se'm va il.luminar la cara i vaig anar tota decidida a agafar el bol ple fins dalt del que jo pensava que eren croquetes. La cosa se'm va començar a fer estranya quan em van cobrar 60 centims per 7 o 8, allò em va semblar massa barat, fins i tot per Alemanya. És clar que era barat, ho vaig entendre tot de seguida que les vaig tastar... només era patata triturada i empanada. Que pessats que poden arribar aquesta gent amb la patata, no tenen res que no en porti????

Conclusió, ara que ja m'havia fet il.lusions no podia ser que em quedés sense les meves estimades croquetes, o sigui que vaig telefonar la meva mare per a demanar-li la recepta i em vaig disposar a fer-les per primera vegada a la meva vida... aprofitant a més a més que aquest cap de setmana tinc visita i necessito cuinar alguna cosa ;-) Ara me'n vaig a acabar-les, ja us diré que tal han sortit.

Ens llegim

Cap de setmana llarg

2007-07-09T10:13:00.000Z

En els últims 4 dies he fet tantes coses, i a més a més us en vull explicar tantes altres que la veritat no dono a l'avast. No tinc dies suficients per a escriure en el blog i explicar-vos les meves experiències, pensaments, curiositats... i la veritat és que tinc moltes idees per a nous posts però no trobo el moment. O sigui que de moment us faré un resum molt resumit dels meus últims 4 dies, i si aquesta setmana les activitats es redueixen una mica doncs ja us explicaré altres cosetes que tinc en ment.

El cap de setmana va començar dijous amb la tant esperada barbacoa a la barca de Tübingen, però la veritat és que no va ser un dia gaire encertat. El temps pintava a fred i plujós, però tot i així ens vam fer els valents i vam agafar l'Stocherkahn. El resultat no va ser magnífic, al final va ploure, feia vent i això es va transformar en bastant de fred per als assistents, als que agraeixo moltíssim que al final es decidissin a venir o sigui que l'haurem de repetir si algun dia torna a fer sol en aquest país.

Divendres hi havia una mena de festa d'aniversari del laboratori, que fa 10 anys que es va traslladar al nou edifici i, és clar, hi havia preparada una barbacoa (aquests alemanys són súper fans de la carn a la brasa) i mooooooolta cervesa. Per sort vaig portar el meu mp3 carregat de la música de la festa de carnaval i després de sopar, o sigui a les 8 de la tarda el vaig enxufar als altaveus. Va costar molt, però al final vaig aconseguir un grup d'uns 5 o 6 que estaven disposats a ballar i allà vam estar fins a les 2 del matí, aguantant gràcies als còctels que va preparar la Renate. Va ser una bona festa, estil alemany, però una bona festa.

Dissabte tocava netejar el parquing del laboratori de la festa de divendres, o sigui que no vaig dormir gaire i a les 9 ja estava allà amb la meva bici, cosa que va fer que després de la neteja, que no va ser gaire llarga, la veritat, el Prasesh i jo anessim a fer una volteta amb la bici a una àrea de Tübingen que la veritat és molt bonica, amb el proper que vingui a visitar-me anirem allà. Per sort vaig fer migdiada perquè a la nit era la festa d'aniversari del Prakash a la seva residència, i allà que vam anar, per sort amb el cotxe del Dietmar. Al principi no hi havia gaire gent però després la cosa es va animar, van arribar la tira de sudamericans amb els que vam ballar molta salsa, barrejada amb la música índia del Prakash, una barreja rara però molt animada. Al final vam quedar 4, però la veritat és que va ser la millor estona, i tenint en compte que em van portar a casa en cotxe... amb la borratxera que duia... jo sola no hagués arribat.

I diumenge, per acabar de rematar el cap de setmana, amb la Sofia, la Hannah i l'Ilka vam anar al Bodensee, més conegut amb el nom de Llac de Constança on vam visitar Konstanz i Meersburg. Konstanz és famós perquè allà va ser escollit el papa que va substituir als 3 que hi havia sobre 1400 i per tant va acabar amb el Gran Cisma, o algo així, però la veritat és que la ciutat em va decepcionar una mica, tot i que el llac és molt bonic, i enooooooorme. Però Meersburg és molt bonic, està a l'altra banda del llac, de forma que vam haber de creuar amb un ferri. És la típica ciutat medieval alemanya i té un castell on vam acabar prenent un vi amb vistes al llac. El dia estava una mica gris i al migdia va ploure però m'ho vaig passar molt bé. Ah, se m'oblidava, diumenge també vaig descobrir una nou mètode de transport alemany, aquí us passo la foto. No, no esteu alucinant, son bicis sobre d'una mena de flotadors amb els que pots anar per l'aigua. El que no s'hagin inventat aquests alemanys no ho ha fet ningú.

Això sí, avui estic destrossada i amb ben poques ganes de treballar, però ho intentaré.

Ens llegim

Avui us explicaré un conte...

2007-07-05T21:27:00.001Z

Hi havia una vegada una noia a la que no li agradava GENS la cervesa. Alguns podien acusar-la de no haver-la tastat prou i s'escandalitzaven quan ella deia que només amb olorar-la ja li feia fàstig. Però aquesta noia, per coses del destí, va anar a parar al país de la cervesa per excelència. Ella insistia en la seva repugnància cap a tan apreciada beguda i molts li contestaven que en aquell país almenys n'havia de prendre un cop. Amb tot això va arribar un dia en el que en el bar de la residència on la noia vivia van organitzar un Bierprobe (N. de la T. això ve a ser un test de cerveses), una amiga va portar a la noia mig enganyada assegurant que era una festa i que segur que hi hauria alguna cosa més per beure que no només cervesa. I quina va ser la sorpresa de la noia, quan només arribar al bar es va trobar que li posaven al davant un got ple de cervesa i un full amb una llista de noms i una taula amb números. Els nois que organitzaven l'event no paraven de treure gerres de cervesa i anaven cantant els números per a que la gent no es despistés i a l'hora d'endevinar de quina cervesa es tractava no s'equivoqués de número. A més a més d'encertar de quina cervesa es tractava, s'havia d'atorgar una puntuació de l'1 al 6 per a seleccionar la millor i la pitjor cervesa. En total aquella nit van aparèixer 12 cerveses diferents, la noia va beure de totes, tot i que cada vegada la quantitat del got era més petita i va encertar-ne 3, que era pràcticament la mitjana d'encerts. La gent, però, tenia una certa tendència a riure de la noia quan la veien fer unes cares de fàstig bastant expressives i davant la cara d'interrogació ella els dirigia un somriure i amb el seu alemany macarrònic els deia que no li agradava la cervesa. Afirmació que encara desconcertava més als 25 assistents a un acte de culte a la beguda alemanya per excelència. L'experiència li va servir a la noia per a afirmar que, després d'haver tastat 12 cerveses diferents i no haver atorgat més de la meitat dels punts a cap d'elles (podríem dir que la Paulaner va ser l'excepció), segueix pensant que la cervesa és una beguda dolentíssima i que encara li agrada menys que fa dos dies, però almenys ara ja pot dir que n'ha begut un cop i per tant no té cap obligació de tornar-ne a beure mai més en la seva vida, a no ser que en facin una dolça, és clar.

Ens llegim

P.D. Al post anterior he afegit unes quantes fotos ;-)

La setmana passada

2007-07-02T18:05:00.000Z

CAPÍTOL 1: dijous

Va ser un dia de mal temps, com tot el mes de juny, de forma que vam decidir traslladar el nostre pícnic internacional a la meva residència. La cuina de Geigerle és bastant gran, però tot i així quan van aparèixer les 11 persones que participaven en el nostre sopar internacional, cadascuna carretejant menjar del propi país per a un regiment vaig pensar que se'ns quedaria petita. I així va ser, ja que pel camí es van afegir 3 companys de la residència que es disposaven a cuinar mentre nosaltres sopàvem i degut a la meva insistència van decidir abandonar el seu menjar i aprofitar els excedents del nostre. Va ser un sopar del més variat: arròs nepalí, pollastre de Bangladesh, experiment colombià, amanida ucraniana, maultaschen de Tübingen, patates amb quark al més pur estil alemany, una mena de creps xinesos, fideus també xinesos, truita espanyola i postre turc (crec que no em deixo res...). Em va encantar el sopar, m'ho vaig passar molt bé però a més a més passarà a la història perquè el Prasesh, el noi nepalí, va portar la guitarra i ens va amenitzar, juntament amb una altra guitarra que va sorgir i que es va passejar per tota la taula, amb un concert magnífic en el que hi havien incloses dues cançons de Blackmore's Night, quasi em moro del gust allà mateix. Però enlloc d'això quan la gent va començar a marxar em vaig traslladar amb el Dietmar i el Muhit a la festa que feien a la terrassa per acomiadar a la Nicole... vaig arribar al llit a les 2 de la matinada després de recollir la cuina, aquest és el problema de ser l'amfitriona.

CAPÍTOL 2: cap de setmana

Quan te n'has anat a dormir a les dues de la matinada i el despertador sona a les 5 el més probable és que no et despertis. Sort que m'havien de portar a l'aeroport en cotxe que sinó perdo l'avió a Κρήτη (Creta), però bueno, al final el vaig agafar, tot i que una mica més estressada del compte. Arribar a Creta i veure brillar el sol en un cel sense núvols, poder abandonar la jaqueta i posar-te les ulleres de sol perquè sinó no veus res... em penso que mai m'havia fet tanta il.lusió passar calor. Allà tenia a la Mònica i al Nuno esperant-me amb el cotxe de lloguer amb el que vam recórrer la part oest de l'illa. Abans però imprescindible la compra d'un barret (moníííííssim) i l'untació de crema solar a totes les parts visibles del cos, i tot i això ens vam cremar. El cap de setmana va consistir en: una barreja de visites culturals, als palaus minoics de Κνωσός (Knossos) i Φαιστός (Festos); una extensa visita a unes quantes de les millors platges de l'illa, amb bany inclòs, evidentment; un recorregut per les dues ciutats més boniques: Χανιά (Hania) i Ρέθυμνο (Rethymno) i, sobretot, un festí gastronòmic digne dels prínceps dels palaus que vam visitar i on les dues mig alemanyes ens vam dedicar a menjar tot allò que no existeix a Alemanya. És un resum molt resumit en el que no s'aprecia per a res tot el que vam fer i com ens ho vam passar de bé recorrent l'illa i disfrutant de les mini-vacances, però és que és tard i demà toca treballar molt, o sigui que ja us explicaré més quan us ensenyi les fotos, perquè a més a més el blog no em deixa penjar les de la Mònica.

Ens llegim

Un parèntesi

2007-06-27T12:48:00.000Z

Em prenc un descans a la feina per a escriure-us una miqueta, que últimament us tinc una mica abandonats, però és que no tinc temps per a res, en serio. Al laboratori tinc molta feina amb els meus experiments d'adsorció, de moment tinc els resultats de la primera tongada i m'ha sortit bé la meitat, això vol dir que haig de repetir l'altra meitat, que és el que estic fent ara... però m'han pres la balansa (mmm, teclat estranger) i per tant m'haig d'esperar. O sigui que aprofito l'ocasió per a explicar-vos les meves últimes aventures.

El cap de setmana passat, per tercera vegada des de que estic aquí, me'n vaig anar a un mercat medieval, però aquest cop acompanyada pel Dietmar, el Sanheng i la Sofia. Vam anar al castell Lichtenberg, ja que el mercat es feia a dins. La veritat és que el castell val la pena de visitar o sigui que imagineu-vos que bonic que era amb el mercat... clar que vam tenir un petit problema meteorològic: el diluvi. No va parar de ploure en tot el dia, i a més a més amb ganes. Conseqüència immediata: ens vam mullar, conseqüència secundària: es va anar enfangant tot de forma que jo amb el meu vestit medieval em vaig dedicar a netejar el terra, a més a més com que s'anava mullant, cada cop pesava més i per tant cada cop l'arrossegava més... al final del dia va quedar... molt medieval. I com que ens havíem de refugiar a algun lloc doncs anavem de botigueta en botigueta i una mica més i em gasto tots els estalvis.

I diumenge, doncs per no avorrir-me me'n vaig anar amb la Ilka i el seu xicot a Würzburg, una ciutat molt maca a la vora del riu Main. Per sort allà no va ploure, perquè a la tarda vam anar a un festival que es deia algo així com "a l'aire lliure i gratis". Va estar molt bé, ja podrien fer alguna cosa d'aquestes a Tübingen, jeje.

Bueno xiquets, que em diuen que la balansa ja està lliure, ens llegim.

De barbacoa

2007-06-22T08:13:00.000Z

Ahir al matí va caure el diluvi sobre Tübingen, de fet porta una setmana plovent totes les nits, però ahir va ploure durant el dia. Jo tinc una teoria per a explicar aquest canvi en el comportament meteorològic, i és que ahir estàvem convidats a una barbacoa i si hagués plogut a la nit ens hauríem mullat. Per tant, el cel de Tübingen, amb una gran indulgència per part seva, va decidir descarregar durant el dia per a estalviarnos la dutxa nocturna... que amable.

La barbacoa estava organitzada pels estudiants de geologia de la universitat, i ens van convidar a tots els doctorands perquè més o menys formem part d'aquesta facultat. Es feia al mig del camp, a uns 15 minuts de Tübingen en el transport alemany per excelència: la bici. O sigui que ja ens teniu a les 8 del vespre l'Uli, el Sangheng, l'Ilka i jo muntats en les bicis cap a la barbacoa. Jo amb la antiga bici de l'Uli, que és molt més gran que jo i per tant no em puc posar d'empeus, cosa que fa que les parades als semàfors siguin tota una aventura, però vam arribar sense tenir cap accident.

La veritat és que aquesta gent té molta pràctica en això de les barbacoes: hi havia dos focs preparats on cadascú es feia la seva pròpia carn (l'havies de portar de casa), un bar amb beguda molt barata, incloent cubates a 1,5 euros i un buffet d'amanides per al que pagaves 2 euros i podies menjar tot el que volies. Quan es va fer fosc la barbacoa es va convertir en un foc on vam acabar tots perquè començava a refrescar. Tot acompanyat amb música, antortxes i mooooooooooooooolt de fang, no vulgueu saber com van quedar els pantalons i les sabates. Si a més a més afegim que em vaig trobar a l'Andi, el meu guapo veí d'habitació, i que vam estar xerrant una estoneta, descobrint que és geòleg, és clar, sinó no hagués anat a la barbacoa, doncs podem dir que la nit va ser genial.

El problema va ser la tornada, jo seguia tenint el problema de la bici, incrementat per l'alcohol en sang i pel fet que la meitat del camí era a les fosques pel mig del bosc i que la meva bici no té llum, però miraculosament vaig arribar a la residència sencera i crec que vaig aconseguir lligar la bici prou bé. Això sí, aquest matí m'he aixecat amb una lleugera resaca i molt mal al cul, m'abstendré d'agafar la bici aquest cap de setmana.

Ens llegim

Organitzadora?

2007-06-20T10:27:00.001Z

Ahir era l'aniversari de l'Ilka i ho vam anar a celebrar a un bar de cocktails, res especial, de fet la majoria de la gent es va enterar en aquell moment que era el seu aniversari, perquè ella no ho havia dit, i per tant l'únic regal que va rebre va ser el meu... però vam passar una bona estona. I la veritat és que van ser un parell d'hores molt ben aprofitades.

En els dos mesos que porto aquí m'he guanyat la fama d'organitzadora d'events i jo crec que la gent agraeix aquestes coses, perquè van sorgir unes quantes propostes que òbviament em tocarà organitzar a mi, però que ho faré amb molt de gust. De moment demà tenim una barbacoa al mig del camp que organitzen els estudiants de màster, jo com sempre vaig oferir el cotxe, però algú va dir que era un passeig bonic per a fer en bici... però és clar, no tinc bici, cap problema, aquí tothom en té de sobres, o sigui que de seguida va sorgir un dels nois que m'oferia la seva bici vella, i avui s'ha presentat al laboratori amb una bici enorme i súper bruta amb la que espero no matar-me demà a la tarda. De moment aquest matí m'he dedicat a netejar-la una mica, i el resultat no ha sigut gaire bo, però mentre les rodes girin i els frens funcionin, jo em conformo.

Per dissabte anem a un mercat medieval... síííííííí, un altre, encara no està clar a quin, perquè n'hi ha uns quants aquest cap de setmana. I a part de tot això em toca organitzar, espero que l'Ilka em doni un cop de mà, una barbacoa a una stocherkahn, no sé si això us ho he explicat: a Tübingen hi ha unes barques molt típiques per anar riu amunt i avall, i és molt comú que a les tardes la gent agafi aquestes barques i faci una barbacoa a dins. Cal tenir en compte que la cosa és una mica inestable i que a més a més hi ha algú que ha de remar, de forma que tot acaba sent un embolic, però és molt divertit, especialment quan ja portes una estona bebent. Això sí, tothom ha de colaborar amb això de remar i guanyar-se el sopar. Ja us explicaré que tal resulta.

Ens llegim

Sin noticias en el frente

2007-06-19T07:20:00.001Z

Després d'un cap de setmana d'allò més avorrit, no sé que va pasar però tothom va desaparèixer divendres a la tarda i em vaig trobar jo amb mi mateixa compartint un dia de lectura, un intent de sortir de festa i una visita a un dels molts mercats medievals que es fan per aquestes terres, ahir per fi vaig reprendre les meves relacions socials amb l'Ilka. Va resultar un dia dels més tranquils, treballant bastant i poca cosa més. Jo esperava rebre notícies dels meus corresponsals a Barcelona, però per coses del destí no va ser així, mira, en el fons millor, així estic una mica més tranquil.la. Total, que després d'estar tot el dia davant de l'ordinador processant les fantàstiques dades de l'últim mostreig de l'Aquaterra i de parlar amb el Jose, que em va dir que no l'havien atès a l'oficina d'assistència jurídica perquè ja no hi havia lloc, vaig decidir que ja n'hi havia prou, que l'endemà seria un altre dia i que necessitava una mica d'aire fresc. Com semblava que l'Ilka es trobava en la mateixa situació, vam decidir anar a la piscina per a refrescar-nos. I quina piscina!!!!!! No us penseu que és un rectangle d'aigua blava amb línies al fons, que va... Més aviat és una barreja entre això, un petit parc aquàtic i un petit SPA. O sigui que és una piscina enorme amb trampolins, tobogans i xorros d'aigua per tot arreu, una passada... el que veieu a la foto és més o menys un terç i s'intueixen l'enorme trobogan a la dreta on els nens es tiren com bojos passant olímpicament del semàfor, però on faig disfrutar quasi tant com ells. I el massatge a sota del bolet aquest del mig em va relaxar de tal manera que avui em sento capaç d'enfrontar-me al que faci falta, espero que duri tot el dia.

I després de tant reconfortant bany que millor que una sessió de cuina germànica, que va incloure patates amb quark, això ho haig s'exportar perquè està boníssim, i un parell de pastissos per a celebrar l'aniversari de l'Ilka, que és avui, i que ja us explicaré que tal van quedar. O sigui que ara, amb forces renovades me'n vaig a treballar i a esperar ansiosa les notícies de la ciutat comptal.

Ens llegim

Aigua

2007-06-14T21:53:00.000Z

Sabeu quant de temps feia que no em posava unes botes d'aigua?? M'he sentit una nena un altre cop, trepitjant tots els tolls que trobava, saltant no, que després s'embruta la roba i ara no és la mama qui la renta. I tot perquè he anat a sopar a casa de la Ilka una cosa que en diuen Kartoffelpizza ( que de pizza no tenia res) com a teràpia antiestrés després d'un dia sencer penjada al telèfon intentant solucionar pacíficament el que no té solució pacífica. I a l'hora de marxar cap a casa no parava de ploure, total que m'ha equipat amb un impermeable i unes botes d'aigua (anava amb sandàlies de dit) i cap a la resi... i la veritat és que aquest passeig sota la pluja m'ha servit per a netejar els nervis i el patiment que he carregat tot el dia, es podria emportar també els advocats... Almenys ara estic més tranquil.la, amb mitja Barcelona revolucionada, espero que d'aquí a poc comenceu a recollir signatures per la causa. Ara en serio, gràcies a tots pels consells, gestions, preguntes vàries, interès i ànims. Quan tot es solucioni positivament ho celebrarem.

Ens llegim

Tornar a la realitat

2007-06-12T22:55:00.000Z

Una de les coses més dures que hi ha en aquesta vida és venir de passar-t'ho bé amb els teus amics, de disfrutar d'una tarda meravellosa fent una barbacoa en una stocherkahn (la barca típica de Tübingen) i topar-te de cara amb la realitat. Entrar a la teva petita habitació... que et costa només 180 euros però que prefereixes perquè així pots estalviar i adonar-te que les teves fantàstiques setmanes a Alemanya ja no són tan meravelloses com abans.

Crec que aquest és el segon post negatiu que escric, no us he explicat les meves penes, de fet perquè no en tenia... però ahir va ser un dia horrible. I sé perfectament que podria fer un post super graciós explicant que tenia mal de panxa perquè el cap de setmana vaig anar a Holanda i em vaig posar fins al cul de Stroopwafels, o dient-vos que les meves amigues les "garrapates" han tornat a l'atac i que de la meva excursió al bosc en tenia una de record a la panxa... podria explicar-vos això i molt més... però avui no em sento graciosa... avui m'han donat la gran notícia que l'administrador del pis va deixar de cobrar-me les despeses de comunitat els últims 4 anys de lloguer i és veu que ara ho haig de pagar. Ho he mirat al contracte i és cert, bueno, més que cert és interpretable, però quan un qualsevol com ara jo es llegeix el contracte no pensa que "gastos derivados del mantenimiento de la finca" es refereixi a 50 euros al més de comunitat. Total, haig de pagar de cop 2500 euros... res, mig milió de pessetes, però com que sóc rica doncs no passa res, total, comparteixo el meu pis de 32 metres quadrats amb un amic que dorm al sofa per a tenir companyia, no per a res més. Però bueno, els diners no són importants, no?

Ens llegim

BA + Geigerlefest

2007-06-08T06:53:00.000Z

Dimecres va ser un dia intens, tan intens que he necessitat un dia sencer per a recuperar-me, si és que l'edat no perdona, tot i que segons la Sofia la culpa la té el vodka alemany, que és del pitjor del món.

15:30: surto del laboratori cap al Hanns-Martin-Scheleyer-Halle, que ve a ser el Palau Sant Jordi d'Sttutgart, equipada amb el carnet, la clau de Kit, un entrepà i l'entrada per al concert de Bryan Adams.
16:30: sobre l'hora prevista i després d'aparcar Kit sota un cartell de prohibit aparcar (ups) em planto a l'entrada del Halle aquest seguint a la gent que porta les samarretes de Bryan Adams i al més pur dels vells temps em disposo a fer cua resant per a que cap de la cincuantena d'alemany que hi ha asseguts al terra estigui equivocat i aquesta sigui la porta correcta.
17:30: després d'avorrir-me com una ostra sota un sol impressionant considerant que estic a Alemanya i dedicar-me a fer papiroflexia amb el paper de plata de l'entrepà, decideixo que és moment de menjar-me el meu sopar... i el formatge de l'entrepà estava fos, en serio, feia una calor horrible.
17:50: un dels alemanys s'aixeca i tota la resta de gent, que havia ascendit a uns 200 ens precipitem cap a les valles, "cual borregos", esperant que obrissin le portes a les 18:00 per a sortir del sol que ens està fregint.
18:10: no van obrir les portes a les 18:00 i fins aquesta hora no comença a haver moviment a l'altra banda de les valles
18:35: per fi es decideixen a deixar-nos passar, jo disposada a fer la carrera de la meva vida intentant seguir als alemanys que tenia davant, però els de seguretat no ens van deixar córrer, inaudit i vaig haver d'ensenyar l'entrada com a cinc vegades!!!!
18:45: estic situada a primera fila una mica a l'esquerra de l'escenari, esperant a que comenci She says, els teloners, que suposo que deuen ser alemanys.
20:00: la gent comença a xiular i 3 minuts després apareixen She says, toquen durant mitja hora amb un exit relatiu i per fi deixen pas a l'estrella de la nit.
21:15: per fi, després de quasi 5 hores d'espera comença el concert, ueeeeeeeeeeeeeeeeeee!!!! Però el Bryan, que és molt considerat enlloc d'apareixer a l'escenari comença a tocar a un altre escenari al fons de la sala, de forma que tothom el pot tenir aprop, que mono. I amb Best Of Me es passeja entre el públic fins arribar a davant, on es va pujar a la valla just a dos pams d'on jo estava, buuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuf, impressionant. http://www.youtube.com/watch?v=xfQ1LZ4Kjg8 Va ser un concert genial, amb tots els grans èxits i, contràriament al que jo pensava, amb un públic bastant entregat que cantava amb totes les forces, fins i tot avançant-se al propi Bryan Adams. Més de dues hores plenes d'emocions de les que us podria posar mil cançons, estan quasi totes al Youtube.

23:45: jo i Kit sortim corrents cap a Tübingen, on haig d'arribar a les 12 per a estar preparant cubates a la gran festa del semestre de la meva residència.

00:30: per fi arribo a la barra de bar més cutre que he vist en la meva vida i em disposo a complir amb la meva mitja hora de feina comunitaria a la festa, preparant cubates en uns gots de plàstic reutilitzats, que ecologistes que són aquests alemanys, amb l'alcohol més xungo que he vist mai. Encara no se com ho vaig aconseguir, però crec que em vaig apanyar prou bé amb l'alemany. Això sí, feia una calor horrible i hi havia tantíssima gent.

01:00: acaba el meu torn al bar i em disposo a disfrutar de la festa, em trobo a mil amics, em conviden a uns quants cubates, em presenten a un munt de gent, parlo més castellà que una altra cosa i m'ho passo súper bé!!!! Heu de venir a alguna d'aquestes festes.

03:00: torno al bar per anar a ballar amb la Nicole, però acabo preparant cubates amb una turca impressionant, em foto l'òstia del segle i a partir de llavors no recordo res més, només que ahir tenia tal resaca que vaig ser incapaç d'aixecar-me del llit, tampoc vaig veure tant, ho juro, que jo recordi tres cubates...

Un altre sentit de l'estança

2007-06-05T22:30:00.000Z

Avui tres persones diferents m'han dit que es sentien molt afortunades per tenir-me al seu costat, fins i tot una m'ha dit que era un regal per a ella que jo hagués vingut a passar 6 mesos a Alemanya i una altra que no estaria tant feliç a Tübingen si jo no estigués aquí. Diuen que els contagio la meva alegria, que se senten molt bé quan estic al seu costat, m'han fet emocionar tant!! No sé si mai us ha passat això, si mai us han dit aquestes coses tan boniques, no sé si mai heu tingut la meravellosa sensació que tinc ara, el saber que la meva presència aquí és important per a unes quantes persones. És una sensació magnífica que no canviaria per res, em fa sentir bé amb mi mateixa, em fa sentir bé amb el món. Me n'adono que estic com a casa, que només en dos mesos ja hi ha gent que m'estima i que vol que estigui al seu costat i això no es paga ni amb tot l'or del món. Avui aquestes tres persones m'han fet molt feliç, m'han arribat a l'ànima i els estaré eternament agraïda, i de moment no conec una altra forma per a donar-los les gràcies que compartint-ho amb vosaltres. Ara ja sabeu que a Alemanya hi ha gent meravellosa i que he tingut la immensa sort de trobar-los a Tübingen. Científicament la meva estança pot ser un desastre, m'és igual, perquè el dia d'avui li dóna sentit a aquests 6 mesos.

Spanisch essen

2007-06-03T18:03:00.000Z

És diumenge a la tarda i estic amb un colocón impressionant, conseqüència d'una shisha que m'acabo de fumar i del dinar al més pur estil català-espanyol que ara mateix us passo a relatar, o sigui que si aquest post acaba sent una mica incongruent no patiu, que és cosa de l'alcohol.

A les 12 del migdia he començat a cuinar amb la Hannah i la Sofia en el que ha sigut la meva primera aportació a la vida social de Geigerle B2-Kuche. Entre les 3 hem preparat un munt de coses per a un dinar de 10 persones: un bol enorme d'empedrat (aquesta mena d'amanida de fesols), un munt d'escalivada, amb el corresponent pa amb tomàquet i el que vaig trobar al super que s'assemblava més a les anxoves, una truita enorme a l'estil de Bilbao, o sigui truita de patates farcida de formatge i pernil, i el plat estrella: una mena de paella-arròs a la cassola mar i muntanya que ha quedat prou decent per a no estar feta amb els estris i ingredients adequats. A més a més uns 9 litres de sangria feta amb vi de Macedònia (el més barat que vaig trobar) i crema catalana de postre, sense cremar és clar, perquè aquí no tenen el cremador, i tot i que he intentat fer un invent... doncs no ha resultat gaire bé. Resultat, la taula parada feia un goig impressionant i de fons, Amaral, la Oreja, Shakira i Juanes per a fer ambient.

El plat estrella ha resultat no ser tan estrella, perquè aquí els alemanys són un pel rarets i han començat a fer cares rares quan han vist que hi havia sípia, gambes i musclos, alguns fins i tot m'han dit que no els havien menjat mai!!!!!!!!!!!!!!!!! I mira que em van costar cars, això sí, eren uns musclos enoooooooooooooormes, no us ho podeu ni imaginar. Total que veies com durant el dinar anaven passant coses d'un plat a l'altre i al final el Micha i el Petar s'han acabat menjant els musclos de tothom. Però el que si que ha tingut un exit impressionant i del que el Martin ha solicitat que en faci un altre dia és la truita de patates!!!! Si és que em surten unes truites boníssimes. Després ha sorgit un fan de l'escalivada, que m'ha demanat la recepta i se m'ha posat tothom a intentar pronunciar el nom... quin fart de riure. La crema catalana ha suscitat un "mmm, sehr lecker" general, que ve a ser un "mmm, molt bona", i això que no estava cremada. On m'han deceptionat, per això, és amb la qüestió del beure, la Sofia i jo ens hem posat les botes, però la resta ha passat bastant de la sangria. Resultat en excedents: empedrat i escalivada per a una setmana i sangria per un tubo, que com ens la bebem la Sofia i jo... demà no anem a treballar.

Ara, el que de veritat ha sigut per a morir-se és quan se m'han posat tots a donar cops a la taula, que ve a ser l'estil alemany d'aplaudir, amb totes les seves ganes i no han parat de repetir-me que estava tot molt bo i que moltes gràcies... m'he emocionat i tot. La veritat és que són molt monos, i més encara quan s'han posat a fregar els plats... Ja ho sabeu, jo cuino i els altres freguen. Aquí us deixo un últim record del dinar.

Ens llegim

Cap de setmana tranquil (?)

2007-06-02T22:24:00.000Z

Aquest cap de setmana, per primer cop des de que estic a Tübingen, no tinc plans. Això vol dir que no tinc res a fer? Els que em coneixeu bé ja sabeu la resposta: NOOOOOOOOOOO, tinc mil plans i de cap de setmana tranquil l'únic que té es que no haig de conduir mil quilòmetres per anar-me'n a l'altra punta d'Alemanya, és a dir, que em quedo a Tübingen, que ja tocava. Però està sent un cap de setmana mogudet-relaxat, incongruent?, sí, molt però que hi farem, sóc així. Per començar amb bon peu divendres, o sigui ahir, vam planejar anar de festa al meu local preferit, el Jazz Keller, que algunes ja coneixen, però abans vaig passar a buscar a la Ilka per casa seva ampolla de Porto en mà (homenatge al Nuno, a l'Agus i al guapo de la Garrafeira de Porto), total que almenys jo vaig arribar al bar una mica tocadeta. I la cosa va millorar notablement després del primer Tequila Sunrise, que és que aquí si demano un Bayleis em quedo una mica amb les ganes, perquè em posen l'equivalent als gots de fluor de quan anavem al col.legi, vaja, que en necessito 10 per notar algo. La música no era una meravella però va anar millorant durant la nit al mateix ritme que els alemanys s'animaven, perquè mira que els costa, no hi ha manera de que deixin la cervesa i es posin a ballar. I a mitjanit van apareixen uns nois de la residència amb els que vam estar tota la nit ballant de meravella.

Aquest matí he decidit que per a fer passar la resaca no hi havia res millor que anar caminant (45 minuts aprox i en pujada) al Jardí Botànic de Tübingen, on havia quedat amb la noia italiana del grup per a una visita cultureta. I ha resultat ser molt interessant, a més a més de gratis, no en serio, que m'ha agradat molt i he fet tantíssimes fotos de flors... I a la tarda excursió al súper amb la Sofia, de la residència, per a comprar tot el necessari per al meu dinar spanish de demà, al que vindran unes 10 persones, el menú: arròs a la cassola, escalivada, truita, empedrat, crema catalana i, sobretot, molta sangria, a veure si així se m'espavilen una mica, que aquests alemanys no es relacionen amb ningú si no porten una mica d'alcohol en vena. O sigui que ja sabeu, demà toca la crònica del dinar "haciendo amigos", a veure si surt tot bé.

Ens llegim.

Primers resultats

2007-05-31T15:21:00.000Z

Avui, per fi, després de mes i mig (aprox) per aquestes terres he aconseguit els meus primers resultats científics!!!!!! Ueeeeeeee!!!! La veritat és que tampoc és res de l'altre món, no us penseu, però és fantàstic poder dir que ja he fet alguna cosa. A veure si ara que ja he començat en serio la cosa no s'atura i puc fer uns fantàstics experiments de degradació, o sigui que a partir d'ara em tocarà currar molt. Però ja em ve de gust, que m'estava apalancant una mica, en el tema científic, perquè en el tema oci estic amb les piles a tope!!!!!! Ja ho sabeu, oi?

De moment avui anirem a prendre algo amb l'única alemanya que no es queda a casa a les tardes, demà els he convençut per anar de festa, que en tinc unes ganes... dissabte si puc me'n vaig de visita cultureta al jardí botànic de Tübingen i diumenge tinc organitzat un dinar spanish a la residència, els fotré una sangria que hauran de sortir de la cuina arrossegant-se. Ja us explicaré. I moltes altres coses, no fos cas que m'avorrís.

A veure si algú més es decideix a venir a fer-me una visita i així puc compartir tots els meus plans amb vosaltres. A més a més m'estic introduint en els misteris de la cuina alemanya, avui de moment he fet Maultaschen, una mena de ravioli gegant típic de Tübingen, i ha quedat prou bo, almenys millor que el mejar del menjador.

Ens llegim

Mitfahrgegennnnnnneign per anar a escalar

2007-05-29T15:11:00.000Z

Mitfahrgelegenheit: sistema de nom impronunciable que s'han empescat els alemanys (que organitzats!!!) i que és motiu de riure sempre que intento pronunciar-lo amb el meu alemany de Burgos, és que aquesta parauleta no se l'aprèn ningú. La cosa consisteix en una pàgina web en la que la gent que vol fer un viatge en cotxe s'inscriu dient l'origen, el destí, el dia, l'hora i les places que té lliures al cotxe. D'aquesta manera si algú vol fer el mateix trajecte s'acopla pagant una mòdica quantitat, de manera que per al que condueix el viatge li surt més barat i a més a més té companyia. I vosaltres direu per que coi ens explica això aquesta???? Doncs perquè jo, que sóc molt apanyada, amb la inestimable ajuda de l'Ilka com a traductora, em vaig apuntar a la famosa pàgina i quasi que es barallen per venir amb mi. Tenia 5 persones de les que vaig triar 3, resultat: el viatge em va sortir gratis (i encara em vaig guanyar 10 euros) i vaig estar 6 hores parlant en castellà, perquè resulta que un dels nois havia estat 1 any d'Erasmus a València. Molt bon resultat, no?

Total, que em vaig plantar a Dresden dissabte a la tarda disposada a escalar tot lo escalable. Bueno, ben bé a Dresden no, sinó a un poblet super petit al mig de la Sächsische Schweiz (eign?). És que aquesta gent li posa uns noms a les coses que tela... Allà el club d'escalada del Christian té una cabana on tot acaba sent com una gran família, fent barbacoes tots junts, que els encanten, a les que el sector spanish (com ens deien) va contribuir amb uns quants litres de sangria casolana. Això sí, l'últim dia s'ha de fer neteja, però hi va haber una petita escaquejada, jeje. El cas és que diumenge vam anar a escalar a unes roques tipus les de Montserrat però molt més sorrenques i enmig dels arbres. I allà em veieu a mi, amb els peus de gat a una mà i a l'altra un arnés que em van deixar amb mil trastos penjant, i és que aquests alemanys fan unes coses molt rares per a pujar a les roques. Per als més entesos: les vies no estan equipades, no hi ha ni una xapa, sinó que s'empesquen uns sistemes super raros amb cordes i nusos que fiquen entre les escletxes de la roca i que a mi em donen menys confiança..., almenys a dalt hi ha la reunió, que ja és algo. Però no pugen amb grigri, sinó que el primer que puja assegura des de dalt a la resta, amb un nus molt raro però que funciona, perquè jo vaig caure un cop i no vaig tocar a terra. I quan tothom està a dalt vinga a donar-se les mans i a dir coses rares en alemany abans d'agafar el llibret que hi ha a totes les reunions per a deixar constància de la proesa. I per baixar... doncs fent rappel amb un vuit, cosa que jo no havia fet mai... vaig calcular malament la distància que tenia fins a un forat enorme que hi havia a la paret, se'm van escapar els peus cap a dins del forat i em vaig fer una bonica rascada a la cama esquerra d'un pam de llarg que va deixar en anecdota la resta de rascades de les meves cames. Vaja, que vaig quedar feta un cromo, decididament necessito unes malles llargues si no aniré deixant trossos de pell de les cames repartits per tota la geografia.

I per acabar bé el cap de setmana que millor que una sessió de relaxació a un balneari on l'estrella és una piscina d'aigua salada i molt calenta ambientada amb llums i música, fins i tot a dins de l'aigua, que em va anar de perles per a curar les meves ferides, que encara em couen. I com molts debeu recordar d'un dels primers mails de la Mònica a la part de les saunes i yacuzzi es va en pilotes, però amb molta naturalitat, que per a aquestes coses els alemanys no tenen problemes, i nosaltres dues ja estem totalment integrades. O sigui que deixant la vergonya a la taquilla ens vam endinsar en el meravellos món del nudisme, ja ho diuen no? allà donde fueres haz lo que vieres

Aquest cap de setmana s'ha de repetir, algú s'apunta a venir a escalar amb mi?

Ens llegim.

Lisboa

2007-05-24T23:13:00.000Z

Com que sembla que se'm van acumulant les històries per explicar, tot i que és tardíssim i acabo d'arribar de prendre algo amb la gent del labo, us faré un resumet de la meva última aventura, congrés i presentació inclosos, a Lisboa, que us la debia des de fa dies.

Diguem que va ser un viatge més aviat accidentat. Clar, que també és veritat que anava una mica adormida pel món, perquè el dia abans hi havia una festeta a la residència, a la qual estava convidada (ueeeeeeeeeeeeeeeeee) i no vaig dormir més de 3 hores, però bueno, de la meitat de les coses que em van passar jo no en tinc la culpa. A que no us imagineu com va començar el dia?, doncs sense els bitllets d'avió, no sé que va passar però quan vaig arribar a l'aeroport em vaig enterar que des del CSIC no m'havien comprat els bitllets i els vaig haver de comprar jo en aquell moment ( 508 euros!!!!!!!!) amb l'estrés que comporta anar corrent d'un lloc a l'altre per a no perdre l'avió, que va anar d'un pel, a més, quina casualitat aquell dia vaig pitar a totes les màquines possibles. També em va estressar el fet que no vaig pensar que feia escala a Zurich, que no és de la UE i no portava el passaport, encara no sé com em van deixar passar. El cas és que un cop a Lisboa estava tant feta pols que vaig fer una migdiada de les llargues. I surto a visitar la ciutat, ja més relaxada i el primer que faig es torçar-me el turmell, us havia dit mai que odio la "calzada portuguesa"??? Culpable de que hagués d'anar a una farmàcia a comprar-me una vena i fotre'm un xute perquè és que no podia caminar. El primer dia de congrés la Chus i jo ens vam perdre perquè ens van dir que el congrés era a un lloc i al final resulta que estava molt més lluny, però al final vam arribar quasi a temps de sentir el principi i tot. I per acabar d'arreglar el viatge vaig l'últim dia i em cauen les ulleres al terra, de tal manera que se'm va trencar un vidre, i a part de que em feia vergonya anar així pel carrer, veia una ratlla al mig de l'ull que despistava moltíssim.

Però a part d'això el viatge va ser genial, la presentació molt bé, vaig conèixer un munt de gent, inclosos dos gallecs que estaven de turisme i que me'ls vaig trobar tres dies, al final vaig anar a sopar amb ells el diumenge y resulta que un d'ells estiuejava al meu poble, si es que el món és un mocador. Vam visitar tota la ciutat, i encara vam tenir temps d'anar a Sintra, però aquest cop vaig portar una llanterna per a visitar la Quinta da Regaleira, i la Paula i jo vam descobrir un munt de passadissos amagats... heu d'anar a aquest lloc, és fantàstic. Vam anar a sentir fados a la Tasca do Chico y a prendre un cóctel al Pavilhao Chines, que són dos llocs que no us podeu perdre sota cap concepte si mai aneu a Lisboa. I per a sopar heu d'anar a la Casa de Indias, un lloc super cutre però on vam sopar de maravella, gracies a la Paula que hi havia anat una vegada.

Ja sé que aquest ha sigut un post una mica desordenat, i la meitat de vosaltres no us haureu enterat de res, però és que són quasi les dues del matí i demà a les 7 sonarà el despertador. Si de cas ja us explicaré el viatge amb més detall.

Gutte nacht. Ens llegim.

Leipzig

2007-05-22T11:45:00.001Z

A petició popular (gràcies Mònica) aquí teniu la crònica del meu viatget a l'antiga Alemanya de l'est fa dos caps de setmana.

Abans de res cal dir que està súper lluny, entre Leipzig i Tübingen són més de cinc hores conduint, i quan això ho fa un de sol acaba sent una mica de pal, però bueno, tot sigui per a no avorrir-me, jeje. Que va, que no em costa gens, de fet ja estic planejant anar-hi un altre cop, jeje. Bueno, com que va ser un cap de setmana molt intens amb tota la spanish troupe que la Mònica s'ha muntat a Leipzig (i no un cap de setmana íntim, com jo havia pensat) doncs us faré un resumet una mica original per a que no us canseu de llegir les meves peripècies.

- El més impressionant: potser el fet que portés 5 hores conduint només amb una petita parada per a fer una pixadeta va influir, però us juro que quasi em moro del susto quan arribant a Leipzig vaig veure com em passava un avió per sobre. I és que en aquesta city l'aeroport està partit per una carretera, amb la terminal a una banda i les pistes a l'altra, o sigui que els avions han de passar sempre per sobre de la carretera.

- El més bonic: Erfurt va ser l'estrella del viatge. És una ciutat medieval (és clar) molt bonica amb casetes de pedra i fusta i un pont super raro en el que hi ha tantes cases a banda i banda com en un carrer normal que si no et diuen que és un pont ni te n'adones. A l'entrada del pont hi ha una església a la que es pot pujar a dalt des d'on es té una vista magnífica. I a la vora del riu un munt de terrassetes per a prendre la fresca. Tenint en compte que vam estar una estona tirats a la gespa a la vora del riu i van venir uns nois a tocar la guitarra, ja us podeu imaginar com em va agradar el lloc.

- El més pesat: no és que fos lleig, però Weimar és un poble més normalet, ple fins a dalt de referents a Goethe i Schiller, que és veu que són els dos poetes més famosos d'alemanya i quina casualitat, els dos van viure, van estudiar, representar obres de teatre, pixar a una cantonada...a Weimar, i t'ho van recordant cada dues passes. Que pesats!!! Aquí ens teniu davant de l'estatua que hi ha davant del teatre on van presentar alguna de les seves obres, oi que nosaltres som més maques? (per cert, l'altra noia es la Nathalie)

- El més lleig: I que quedi clar que el nom no li he posat jo, que a mi em va agradar, però a Leipzig hi ha una mena de piràmide rara enorme que van construir per a conmemorar que els alemanys van guanyar a Napoleó i des de llavors totes les ideologies l'han utilitzat com a símbol i que els spanish de Leipzig l'han batejat com a "monumento feo"

- El més frustrant: divendres a la nit vam passar al costat d'un museu d'art a Leipzig que tenia un tant de combat a la gespa tot pintat de colors, i la hippie de l'Alícia va pensar que seria molt bonic fer-li una foto amb una margarida al canó. Total, que vaig comprar una margarida diumenge al matí però el tanc ja no hi era, i és veu que ningú tenia ni idea d'on estava, ni qui l'havia posat o tret, que pocs organitzats. És clar, d'això no tinc fotos perquè me'l van treure abans que li pogués fer una, però era molt mono.

- El més freaky: em van fer veure Eurovisión!!!! Quin desastre, i el cas és que al final m'hi vaig enganxar i tot. Però tot va ser com acompanyament d'un fantàstic sopar amb sabor a nostàlgia de la terra (pa amb tomàquet, pernil, llom embutxat (boníssim, per cert), conserves gallegues varies...)

- El més curiós: i ja per acabar, vaig aprendre una nova paraula en alemany, aquesta fantàstica llengua en la que tot té un nom, fins i tot (ADVERTÈNCIA: és una mica guarro, aprensius abstingue-vos de seguir llegint) les boletes mig merda mig paper de water que es fan al cul, especialment quan fa calor, que a Alemanya es diuen Klabusterbeere, que literalment ve a ser algo així com les baies del cul, jeje. Encara ric ara quan recordo a la Mònica fent l'explicació de la parauleta.

I fins aquí la crònica de Leipzig, per a més informació sobre aquesta bonica ciutat contacteu amb la Dra. Rossell, demà us faig la de Lisboa ( i peripècies associades, que n'hi va haver unes quantes).

Ens llegim

Una nit fantàstica

2007-05-15T23:47:00.000Z

Avui ha sigut una nit genial, de veritat. Per primer cop des de que estic aquí m'he sentit integrada, he sentit com em feien cas i no em deixaven de banda per no parlar alemany. M'he sentit entre amics, i això és una sensació meravellosa. Avui la Nicole feia una festa per a celebrar que s'ha graduat en medicina, i m'ha convidat. No era res especial, només un munt de gent bebent cervesa i intentant cuinar alguna cosa a la barbacoa, però ha sigut realment genial. He parlat amb un munt de gent i fins i tot en algun moment que estava una mica sola, el Micha i l'Andy han vingut a parlar amb mi, i això m'ha fet molt feliç. Fins i tot hem engegat la shisha i encara estaria allà baix fumant, bebent martini (era l'alternativa a la cervesa) i xerrant en una barreja rara de castellà, anglès i alemany si no fos perquè són quasi les dues del matí i demà m'haig d'aixecar abans de les cinc per agafar l'avió que em portarà a Lisboa. Ha sigut una nit fantàstica, realment m'he sentit com a casa.

Bona nit a tothom

Rareses 2: el meravellós món dels transports

2007-05-14T12:27:00.000Z

Que fort, que fort, que fort!!!!!! Després d'això costarà molt que alguna cosa em torni a sorprendre... mira que són raros aquests alemanys.

I jo que em pensava que en cuestions de transports ja ho havia vist tot, però es veu que no, i qui sap, potser encara em queden moltes rareses per descobrir, però després d'aquest cap de setmana crec que ja en tinc per uns quants dies. Jo sempre em fixo en tot el que em vaig trobant pel carrer i la veritat és que he vist de tot en quan a mitjans de transport es refereix. Com tots sabeu aquí el cotxe no és gaire popular i en canvi la meitat de la població té una bici, les hi ha de tots els tamanys i colors, d'aquestes plegables de rodes minúscules, però també de vellíssimes amb rodes enormes, d'aquestes que vas com estirat, que a Barna se'n veu alguna de tant en tant però aquí n'hi ha moltes més i és molt graciós perquè si plou es posen un plàstic per sobre de les cames, com si fos una manteta. Hi ha tàndems i una mena de tàndem desmuntable en el que la bici del darrera va enganxada amb una barra a la del davant i amb la roda de davant aixecada, de forma que el de darrera, normalment un nen, no ha de treballar gaire, no sé si us feu una idea del que vull dir.

I parlant de nens, la varietat de formes de transportar-los també és bestial, porten cadiretes a la part de darrera de la bici, o a la de davant, també una mena de carro enganxat a la bici, tipus els de dinamarca, però també hi ha una mena de bicis-carro en el que està tot integrat. Fins i tot un dia vaig veure una mena de bicis d'aquestes xineses que porten terradet i tot. Motos la veritat no n'hi ha gaires, i les poques que hi ha son de les grans, o motos de tres rodes, o de 4, bueno, no sé si son motos, però és que no sé on classificar aquests trastos. També hi ha molts sidecars i quads i coses d'aquestes subrealistes. He vist un munt de bicis d'aquestes d'una roda (monocicles??), mil classes de patinets i un munt de gent que va en patins a treballar i porta les sabates normals a la mà.

Però el que mai, mai de la vida m'hagués imaginat veure és el que em vaig trobar aquest cap de setmana, anant cap a Leipzig (el post de Leipzig s'haurà d'esperar una mica) per l'autopista. Vaig veure una moto, vale, era una moto molt gran, però no deixava de ser una moto, doncs això, que vaig veure una moto... arrossegant una caravana!!!!!!!! Quasi em foto una òstia de la impressió que em va fer veure que davant de la caravana que estava avançant hi havia un senyor tot espatarrat i amb la melena al vent assegut en una d'aquestes motos que semblen el sofà de casa. Fins i tot vaig reduir la velocitat per a tornar-ho a veure, perquè no m'ho acabava de creure. I encara no m'havia recuperat de la impressió, que vaig i em trobo una altra caravana, aquest cop arrossegada per un tractor!!!! Però si arribarien abans arrossegant-la a peu!!!! En resum, que es podria escriure una tesi només amb els transports a Alemany, però com que jo em dedico més aviat a la química, doncs li hauré de deixar a algú altre, però aquí hi ha tot un món per descobrir.

Ens llegim

Un dia a les cavernes

2007-05-11T07:36:00.000Z

(Per problemes tècnics amb internet, sí una altra vegada, aquest post el penjo avui des del labo, però és d'ahir)

Avui he descendit a les cavernes del laboratori. Sembla mentida que a sota de l'edifici de Hölderlinstrasse hi hagi tot un món subterrani on la gent hi treballa, però és cert, uns passadissos llarguíssims amb molt poqueta llum i amb un munt d'habitacionetes des d'on pots veure una escletxa de llum arran de sostre, i quan estàs allà et preguntes, serà això un antic búnquer?, perquè la veritat és que en té tota la pinta. La qüestió és que en una d'aquestes habitacions, envoltada de mil mostres de roques i terra i per tamissos de totes les mides imaginables, hi ha la pulveritzadora. I vosaltres us preguntareu, i això què és? Doncs un trasto súper antic que pulveritza les mostres de sols i sediments, bueno, de fet se suposa que si hi poses una roca també te la pulveritza, però això no ho vaig probar. A dins té una mena de morters amb tapa i amb unes boles que pesen una barbaritat i s'ha d'obrir a cops de martell, rudimentari però eficaç. Pobre del que es torni a quexar del soroll que fa la mufla o dels cops raros de la centrífuga, fins que no sentiu la pulveritzadora no sabreu el que és soroll de veritat. I allà em teniu a mi, amb les meves mostres de l'Ebre, la música a tota òstia (cantant i ballant, és clar) tota feliç de començar la feina dura de laboratori. Vaig acabar de pols fins a les celles, però tan contenta amb les meves mostres pulveritzades... Ha sigut un bonic dia a les cavernes.

Ens llegim

Blackmore's Night a Alemanya

2007-05-09T13:49:00.000Z

Bueno, això més que un post de com em va la vida a Alemanya és una notícia: Blackmore's Night, aquell grup raro mig medieval, mig folk, mig no se sap què, per fi han anunciat les dates dels concerts a Alemanya!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Si és que no podia ser que estant jo aquí no vinguessin a fer algun concertillo.

Ja sé que a la gran majoria de gent que llegeix aquest blog se li rebufa que vinguin a Alemanya, de fet amb que li interessi al Jordi em dono per satisfeta, però és que jo estic mooooooooolt contenta i no volia deixar de compartir la meva alegria amb vosaltres. Suposo que amb això deduireu que aniré a algun concert, sinó a més d'un ;-), l'únic inconvenient és que cap dels concerts es fa aprop de Tübingen, però n'hi ha molts que són majoritàriament a les rodalies de Leipzig, potser això ja no és un inconvenient ;-)

Cap de setmana medieval

2007-05-08T20:18:00.000Z

A petició popular, aquí teniu un post del meu cap de setmana medieval.

Aquest cap de setmana passat es celebrava una fira medieval a Bacharach, que jo pronunciava com a Bacarac i que resulta que es diu més aviat Bajaraj, nom gairebé impronunciable pels alemanys mateixos que se'n fotien i tot, suposo que els que no eren del poble. Doncs bé, allà que hi vaig anar, amb la Manuela (records d'ella per a tothom), tot el dia fira amunt, fira avall, que enlloc d'estar pels carrers del poble, que és un d'aquells medievals, amb carrers estrets de pedra i castell a dalt de tot, la van fer a un parc vallat on havies de pagar una entrada, més aviat simbòlica, però entrada al cap i a la fi.

Però la veritat és que estava molt bé, hi havia moltes paradetes d'artesania i sobretot moltes d'espases, escuts, arcs i armadures, vaja que podies sortir d'allí equipat totalment per a una batalla medieval. Et llegien el futur, en alemany, és clar, hi havia un munt de vestits xulíssim i fins i tot una paradeta de música on vaig conèixer 4 dels grups dels que tenien CDs, algú em sap dir el nom d'algun dels grups, jeje. I entre tanta paradeta no podien faltar les de beguda i menjar, beguda fàcil, no? Bier!!!! Doncs sí, heu encertat, però és incomplert, també tenien un licor dolcet que es diu MET i que és clar, a mi em va encantar. I com a bons medievals i alemanys doncs t'ho servien tot en uns gots de ceràmica de moltes mides diferents per als que havies de pagar una fiança que et retornaven quan tornaves el got, molt ecologistes ells, pero després llençaven els papers al terra. I per menjar doncs coses molt rares: una mena de pizza amb patates, amanida de patates ( i que us penseu, per molt medievals que siguin segueixen sent alemanys), salsitxes i una cosa boníssima que es una mena de pa d'all fregit al que li posen una salsa com de iogurt i tu a sobre et pots posar el que vulguis, tipo kebab. Estava boníssim i tenia dues variants: el knobibrot (ai nens, que us volia posar una foto pero no he trobat cap que li faci justicia, això és el que més s'hi assembla) que està fet amb all i el brauchbrot (o algo així) que es el mateix però fet amb un parent proper de l'all que es veu que no es repeteix, si és que els alemanys se les inventen totes.

Després hi havia el tema de les actuacions, que és clar, eren en alemany i no m'enterava ni de la meitat, però us puc assegurar que mostrava molt més entusiasme que la majoria dels alemanys presents. Hi havia llegendes, malabars, lluita d'espases, foc, i, sobretot, música. I entre els 5 o 6 grups de música hi havia els Duivelspack, cantaven molt bé però és que a més a més segur que si arribo a entendre el que diuen encara estic rient, i es que només amb les cares que posaven mentre cantaven jo ja em pixava, a veure si els puc tornar a veure.

En el que són aplaudiments he arribat a la conclusió que els alemanys són uns sosos, em feien una pena els que actuaven, perquè ningú els aplaudia, i jo allà amb totes les meves forces i cridant i tot. I clar, de ballar ja no us dic res, a mi em miraven raro, saltant i ballant com una boja... Això sí com a públic són súper educats, cada vegada que el cantant en qüestió deia danke (gràcies), tots responien a la vegada: bitte (de res).

I com podeu suposar em vaig posar el meu vestit medieval, és clar (sí, estic tant boja que l'he portat a Alemanya, jeje), i no era precisament jo qui desentonava, sinó més aviat la Manuela, que anava vestida normal. Perquè allà hi havia des de reis a monjos, passant per cavallers i per un geperut genial. Fins i tot vaig veure uns iaios, iaios amb els seus vestits medievals, més monos!!!

I fins aquí la crònica de la meva primera fira medieval a alemanya, que segur que n'hi ha més.

Ens llegim.

La cortina de colors

2007-05-08T07:00:00.000Z

Ahir va ser un dia gris, en tots els sentits en que un dia pot ser d'aquest color. Després de molts dies de sol inexplicable, ahir el dia es va aixecar ennuvolat, feia vent i fred i va començar a ploure. I ahir els meus ànims estaven com el temps, grisos, sabeu d'aquells dies que més val no aixecar-se, que tot et surt malament durant el dia i això fa que encara ho vegis pitjor del que és?

Abans de sortir de casa ja vaig començar a veure que la cosa no aniria bé, no tenia res per esmorzar, i això, en la meva persona, pot ser molt traumàtic. Al laboratori vaig començar a fer experimental, però em posen trabes per tot arreu, no els semblen bé els meus/nostres mètodes per mil raons i ho volen refer tot, però jo no tinc temps ni ganes de fer-ho, jo he vingut a fer adsorció i no mètodes d'extracció, però el jefe de laboratori m'ha de donar permís per a treballar d'una manera o una altra i aquí és on comencen els problemes. Hi ha tants jefes per a tot, està tot tant organitzat, que et perds en la immensitat de les persones a les que has de preguntar abans de poder moure un dit. Resultat, només vaig fer unes dilucions. I vaig optar per posar-me a quantificar, quin error més gran, perquè llavors te n'adones del que has fet malament abans de venir a Alemanya i que no pots solucionar perquè la solució està a més de 1000 kilòmetres. I després tens classe d'alemany i és clar, era un dia gris, per tant la classe va ser horrible, no vaig entendre res i a més a més m'havia deixat la llibreta a casa, quin desastre. I en un dia així els ànims estan cada moment pitjor i et preguntes que fas aquí, i per què no estàs aprofitant res. I penses en les mil coses que tens per a fer i les poques ganes de fer-les. I t'adones que fa molts dies que no parles amb la gent que més estimes, potser per coses del destí, potser perquè a més a més no tens internet a l'habitació perquè has de tornar a parlar amb el noi de la residència per a que et reconfiguri l'ordinador. Ahir tenia un dia gris, molt gris, i per això em vaig comprar una cortina de colors.

I avui és divendres

2007-05-04T07:33:00.000Z

Bon dia a tothom!!

Ahir vaig tenir un petit inconvenient amb internet al laboratori, resulta que m´havien de fer una cosa a l´ordinador per a poder fer còpies de seguretat automàticament i van veure que tenia l´emule conectat i me l´han prohibit, vaja, i de pas em van desconfigurar internet a la residència... Jo em pensava que això d´internet era més fàcil, que només calia enxufar el cable i ja està, però es veu que no, total que fins que no torni a trobar al raro de l´informàtic de la residència, doncs no tindré internet. Per això us estic escrivint des del laboratori i a més a més des d´un ordinador que no és el meu i que té un teclat molt raro on al lloc dels accents hi ha les lletres amb dièresi i algunes lletres estan canviades de lloc, però tot i això crec que m´estic apanyant molt bé, perquè he trobat una tecla que posa accents i amb la mateixa faig els apòstrofs, jeje.

La gran notícia d´avui és que comenso (bueno, demanar una c trencada ja era massa) la feina al laboratori, a veure que tal, perquè em penso que aquí funcionen molt diferent de Barcelona, de fet em dóna la impressió que hi ha coses que no les deixen fer als estudiants, a veure si m´entero bé com va tot i no em prenen gaire el pel. La veritat és que ja tinc ganes d´engegar en sèrio, perquè això d´estar tot el dia davant de l´ordinador és una mica avorrit.

I a més a més avui és divendres, això té una cosa negativa i una positiva, la negativa és que toca seminari i són un avorriment, però últimament em porto coses a fer i així se´m passa l´estona més ràpid. La positiva és que comensa el cap de setmana i he quedat amb la Manuela a casa seva, des d´on anirem a una fira medieval que fan en un poble molt bonic a la vora del Rin, ja escriure un post sobre això, és clar, i a veure si us puc posar algunes fotos, perquè em posaré la meva disfressa medieval, jeje, pot ser tot un espectacle.

I ja per acabar, una petita anèctoda de la residència, resulta que feia dies que hi havia un cartell penjat, però com que n´hi ha tants i a més són en alemany, doncs no els hi presto gaire atenció. Però es veu que aquest era important, resulta que un cop al semestre es fa neteja general a la cuina i el labavo i cal que cadascú faci una cosa. Sort que Micha es va dedicar a traduir el que deia, perquè sinó m´haguessin pres per poc col.laboradora, i de pas va ser tan amable de baixar la llista de coses pendents, perquè és clar, la posen a l´alsada alemanya, que queda com dos caps per sobre del meu. I ja em veieu ahir a la tarda netejant una de les dutxes, vaig acabar xopa de dalt a baix, però ara ja he complert. I com que em veuen tan disposada a tot, doncs cada cop parlen més amb mi, tot i que el meu alemany segueix deixant bastant que desitjar.

Bueno xiquets, me´n vaig a treballar, que ja us he donat prou la tabarra.

Ens llegim

De turisme (i altres coses) per Alemanya

2007-05-02T13:46:00.000Z

Després d'un parèntesi bastant llarg aquí em torneu a tenir, i és que aquest cap de setmana, amb pont inclòs, he tingut la primera visita oficial des de Barcelona, ueeeeeeeee! La Paula i la Maria han estat quatre dies a Tübingen(-r) compartint la meva meravellosa habitació, i no va estar tant malament, oi noies? Explicar aquí tot el que hem fet aquest cap de setmana pot ser horriblement llarg i com que no vull que deixeu de llegir el meu blog per avorriment, deixaré que elles us expliquin les aventures (als del CSIC, és clar) mentre us ensenyen les mil fotos que van fer entre les dues, semblaven com aquests japonesos que ho veuen tot a través de l'objectiu. Per part meva, només un petit resum(molt, molt petit, ho prometo) d'algunes de les coses que vam fer amb alguna que altra foto, a veure si així us faig venir dentetes. I bueno, alguna curiositat també us explicaré.

Una petita sorpreseta que tenia preparada va ser un passeig en Stocherkahn, que és una barca típica de Tübingen que enlloc de rems té un pal molt llarg i pesat que cal clavar al terra i empènyer. Aquesta és la de la residència (sí és que tenim de tot) i ens va portar el Dietmar, que és un amic de la feina i de fet el que sabia com fer anar la barca aquesta. Cal dir, però que totes vam provar a empènyer una mica amb el pal, que no és gens fàcil encara que ho sembli. Pel que fa a visites, a part de fer una volteta per la residència i per Tübingen, és clar, vam anar un dia a la selva negra on vam veure alguns poblets d'aquests típics alemanys amb casetes de fusta i la ciutat de Freiburg, molt recomanable, a mi em va encantar. Com no podia ser d'una altra manera també vam visitar un castell, aquest cop el Schloss Neuschwanstein, i vosaltres direu, i aquesta castell quin és, doncs segons la guia és el més famós de món, segur que a la foto el reconeixeu.

I és clar, també vam tenir temps per a tastar la meravellosa gatronomia alemanya, apfelstrudel inclòs, alguns bars més o menys típics i fins i tot vam sortir de festa dues nits, a una mena de mini discoteques subterrànies. En el primer lloc, Schlosscafe, hi havia una sessió de música llatina a la que vam ser formalment convidades pel Dj, i és clar tots els assisstents eren spanish, però no ho vam buscar, que quedi clar que ens hi vam trobar de rebot. I la segona nit vam anar a un lloc més autòcton, Jazz Keller, literalment "bodega del jazz", al que penso repetir seguríssim. És un lloc superpetit, de fet és una bodega, on fan molts concerts i una cosa que en diuen Aperitivo, que encara haig de descobrir que és, però també s'hi pot anar de festa (a partir de les 21:30, jeje) i a més a més amb música molt variada, incloses algunes cançons alemanyes que feien que la gent es tornés boja, uns cubates petits però barats i uns quants alemanys guapos que vam conèixer, espero que el destí estigui de la meva part i me'ls torni a trobar en una propera sortideta nocturna ;-)

Total que després d'aquests 4 dies tan intensos, de no parar de voltar amunt i avall, d'aixecar-nos aviat per aprofitar el dia i anar a dormir tard, o millor dit aviat, per aprofitar la nit, doncs que estic feta pols, i m'estava quedant adormida mentre llegia un interessantíssim article sobre adsorció. De forma que he decidit fer un parèntesi per a saludar-vos i veure si així m'espavilava una mica, però no sé si ha funcionat. I ara marxo a classe d'alemany, a dir-li al profe el "Maisingen", una cosa que ens havia recomanat de veure la nit del 30 d'abril a l'1 de maig, i que se suposava que era super tradicional, doncs que va ser un fisco, perquè no va passar res, ja us ho explicaran les nenes, perquè és una cosa una mica rara, amb molts policies pel mig, gent cantant i altres que no deixen cantar... Sort que vam arreglar la nit al Jazz Keller!!

Ens llegim.

Celebració

2007-04-26T21:13:00.000Z

La Ilka i jo, que som molt apanyades, vam pensar que no estaria malament fer un pica-pica al més pur estil del CSIC per a donar-nos la benvinguda a nosaltres mateixes i dir hola a tothom del grup, que són uns quants. Total, que aquest matí a les 10h, com sempre dues hores abans que l'horari mediterrani, hem preparat la nostra festeta, com diu ella, amb ensaïmada de menorca, carquinyolis, moscatell i mel i mató per part meva i un pastís de xocolata i un boníssim de cireres per part seva. Ha sigut tot un èxit, la gent súper contenta i agraïda i jo feliç per expandir la cultura catalana a les terres germàniques, tot i que algun que altre italià ja m'ha recordat que això del moscatell i els carquinyolis no només està a Cataluya, oi que si Sabino? I el cas és que amb tot això m'he adonat que aquests alemanys estan molt ben preparats, tenen una cuineta amb tot el que es necessita per dinar, plats, gots i coberts per a un regiment, una cafetera i un munt de termos (és que aquí fan litres i litres de cafè i se'ls emporten allà on van amb els seus termos) fins i tot un rentavaixelles i un munt d'ampolles d'apfelsaft i aigua amb gas per a tot aquell que vulgui, sucre, tasses i tovallons, cerveses,... de tot vaja. Una altra cosa no tindran, però apanyats ho són.

I ja que parlem d'apanyats he descobert una altra cosa que només podia passar a Alemanya, si us plau tots els que en tinguin coneixement que ho corroborin. Al menjador, o mensa com li diuen ells, hi ha un munt de fliers tirats per totes les taules, propaganda de bars, festes, cursets... Jo em pensava que allò estava allà dia rere dia, doncs es veu que no, avui hem anat a dinar tard (o sigui a la 1:15) perquè després dels pastissos no hi havia gaire gana i he descobert que abans de que tanquin el menjadors un exèrcit de nois i noies es dediquen a recollir tots els fliers, cadascú el seu, vaja perquè no els poden deixar allà que sinó no poden netejar les taules. I l'endemà doncs els tornen a repartir per les taules, que curiós, no? Allà segur que s'anirien acumulant a sobre de les taules i podries trobar alguns d'anys anteriors.

Bueno xiquets, que avui no estic gaire inspirada, i tinc una són que no m'aguanto, sí és que quan jo dic que ja estic totalment adaptada és per alguna cosa.

Ens llegim.

Post Menorca

2007-04-25T21:38:00.000Z

Hola guapos!!!!!!

Després d'estar uns dies tranquils ja va sent hora que us torni a donar la tabarra, o sigui que aquí em teniu, de tornada a les terres germàniques després d'uns dies de feina/relax a Ses Illes, disposada a tornar a explicar-vos les meves aventures. De Menorca poca cosa a dir, el congrés com tots, avorrit, la presentació crec que bastant bé, almenys això diu el Johannes, mentre que el Damià ni va obrir la boca, en el seu estil. I el que vindrien a ser els dos dies de vacances, doncs fantàstics, no vam tenir gaire temps per a visitar l'illa, o sigui que hauré de tornar, quina llàstima, jeje. Això sí, ens vam donar un bany que ni al Carib, hi ha fotos, Alain, ja faràs sessió, i ens vam fotre un arròs negre que encara l'estic digerint. Aquí teniu una foto de la cala on ens vam banyar, entre gavines, crancs i cormorans, sorra blanquíssima i aigua transparent, tota una delícia.

I dels viatge poca cosa més, només que de vegades, quan estàs decaiguda, nostàlgica, en el teu mon, la millor manera de tornar potser no és que algú et pregunti que et passa, sinó el contrari, ser tu el que ajudes a algú verdaderament necessitat, i això és el que m'ha passat a la tornada des de Barcelona. Just arribo a la cua de facturació a germanwings que em trobo un noi carregat fins als topes que el primer que em demana és si parlo alemany. Ha resultat ser un estudiant d'Erasmus que ha passat 8 mesos a Cadiz, i és clar portava bastant més que 20 quilos d'equipatge. Total que he fet la bona acció del dia i he facturat i posat al meu equipatge de mà part de les seves coses, i tot i això el pobre ha hagut de pagar una pasta, és que anava molt carregat!!! En resum, un començament de viatge entretingut, amb uns quants passejos per l'aeroport, conversa agradable durant el vol i una invitació a la pressumiblement bonica ciutat univeristària d'Ausburg per a un sopar alemany, en mostra d'agraïment. La veritat és que no necessito res més que la meravellosa sensació de sentir-me útil, d'haver ajudat a algú, però tot sigui per veure mon.

Avui he començat el curset d'alemany, per sort, tal i com vaig suposar, m'han posat al nivell "saberdemanarunacervesaambdignitat", o sigui al 2. I els primers 10 minuts anava tant, tant, tant perduda..., però per sort després m'he trobat i encara he pogut seguir la classe, ja us aniré explicant com avança el tema, de moment avui he parlat una miqueta amb els de la residència en alemany i crec que m'han entès i tot. Per cert, parlant de la residència, vaig a fer-vos una petita descripció del meus veïns perquè així si alguna vegada dic un nom raro ja sabreu qui és:

Sofia: la més simpàtica, Ukraniana però com si fos alemanya, aquesta és la que em convida a te dia si, dia també. I avui va i em diu que m'ha trobat a faltar aquests 4 dies, és tan mona!!!!
Hannah: compi inseparable de Sofia, alemanya de les autèntiques i es veu que és del nord i té una casa que més que una casa és un palau, a veure si un dia em porta. Per cert, que aquestes dues són super religioses i em volen portar a missa, a veure si em puc escaquejar.
Zoranna: Búlgara o algo així, es passa el dia penjada al telèfon de la cuina, jo creia que trucava al nòvio però avui he pensat que era sa mare. Aquesta és la que pren el sol en bikini a l'Abril!!!!
Kremi: un pel autista, de fet com la d'abans, només es saluden entre elles, però de fet aquesta va ser la primera que vaig conèixer.
Nicole: majíssima i més o menys de la meva edat, parla súper bé l'anglès i també acaba d'arribar.
Steffani: és la més mona de totes les nenes, però la veritat és que no cuina gaire, o almenys a la cuina no està mai.
Violeta: futura adquisició italiana que encara no arribat i que es veu que tampoc parla alemany, ueeeeeeeeeeeeeee!!!
Andy: aquest és el meu veí d'habitació i és tan guapo!!!!! I a més molt simpàtic, sempre disposat a ajudar, clar que també és el que em va fer fora de la nevera, però a canvi ha aconseguit que de les feines de la cuina em toqués la més fàcil, anar a llençar el paper reciclat, si es que és un sol
Martin: informàtic, i per tant un pel raro, però parla castellà bastant bé i a més es veu que li mola practicar, o sigui que és l'unic amb el que no parlo anglès.
Karani: crec que és turc, o algo així, però no sé gaire més d'ell.
Ming Guang: amb aquest nom només podia ser el xines, el que diu que abans parlava anglès però que ara ja l'ha oblidat. Me'l trobo cada dia a l'hora d'esmorzar.
Petar: no se com s'ho fa però sempre té convidats, i es curra uns sopars que t'hi cagues, un dia li hauré de dir que em convidi
Ahman: Siri de naixement, i segons la Sofia es la versió alemanya de l'Alain, perquè diu que li agraden totes les dones.
Micha: aquest és el pedazo de aleman que va amb la cistelleta de caputxeta vermella al súper.
Hardy: és el guaperas 2, o això m'ha dit la Sofia, perquè la veritat es que ara no recordo quina cara té
Patrick: l'autista del grup, quasi que no diu ni hola...

Bueno, crec que em deixò algú però és que ara mateix no em ve al cap. Però amb aquests si algun dia em sentiu dir algun nom raro estareu més o menys situats.

Bueno gent, que mestic morint de son, demà més.

Ens llegim

P.S. Per cert, que em va alegrar molt veure-us a tots (més o menys), un petó molt fort

Scheisse (versió millorada del post anterior)

2007-04-18T21:04:00.000Z

Òstres merda, acabo d'esborrar una parrafada enorme que tenia escrita per a vosaltres, ara em fa molt de pal tornar-la a escriure, amb lo bé que m'havia quedat... i això no és com el word, que pots tornar endarrera. Bueno va, ho intento, però perquè sou vosaltres, eh! A veure, com havia començat...

Avui per fi, després de moltes deliveracions interiors he decidit que l'alemany és massa difícil i que si em vull integrar haig de fer un curs. I ja em teniu boli en mà disposada a fer el test de nivell per a veure en quin dels tres grups de principiants em toca, i és que mira que són organitzats aquesta gent, que tenen el nivell de principiants del que no tenen ni papa de res, el grup dels que poden arribar a demanar una cervesa en un bar i el grup dels principiants avançats, quina contradicció, no?, en el que se suposa que la classe és integrament en alemany. Jo espero sincerament estar en el grup del mig, perquè si tot és en alemany m'estressaré una mica, però bueno, el test ho dirà, ja us informaré de com acaba la història.

Ara us vull demanar una mica d'imaginació, heu de crear una imatge mental. Els que sou del CSIC imagineu-vos el Damià i els que no doncs penseu en el/la vostre/a jefe/a amb el camal dret del pantaló arromangat, un casc (al cap, és clar) i diposat a enfilar-se a una bici... Doncs així és com m'he trobat aquesta tarda el meu jefe alemany, i m'ha donat tal atac de riure allà al mig del carrer d'imaginar-me el Damià amb aquestes pintes... Això sí, el bon home em saludava molt efusivament, sí és que és maco i tot.

Per cert, que avui he tornat al súper, amb tota la calma del món, disposada a descobrir tots els productes secrets d'aquest gent. I, a part de trobar l'arròs, en el racó més amagat i en paquets de mig kilo, perquè és clar com que és per a fer arròs amb llet, doncs tampoc cal gaire quantitat, he fet un estudi de les diferents formes d'anar a comprar dels alemanys que donaria per a escriure una tesi. M'explico, com ja sabeu als súpers alemanys no donen bosses, en tot cas les venen, però la gent no tira gaire cap a aquesta opció i se les ingenien de formes vàries per a arribar amb la compra fins a casa. Hi ha qui es porta la bossa de plàstic de casa, però també hi ha qui porta una d'aquestes bosses de roba que alguns utilitzem per a portar el dinar, de fet es veu que les mares sempre en porten una d'aquestes al bolso per si de cas. Després tenim els que van amb la motxil.la i carreguen tot el que poden, jo estaria inclosa en aquest grup, o els que ho encabeixen tot al bolso, que un dia els rebentarà. També hi ha gent que va a pel, sense cap contenidor adient i per tant surt carregat del súper fent equilibrisme amb el paquet de galetes, els iogurts i l'ampolla de cervesa, un dia els hi caurà algo i tindran un disgust. També he vist alguns que van amb una mena de cistell modern que té tota la pinta de ser plegable, el que no he vist són els típics carros de la compra, ja m'hi fixaré més. Això sí, el que mai m'hagués imaginat seria trobar-me a un alemanot de metre noranta i grenyes rosses, que per cert és un dels meus companys de cuina a la residència (es diu Micha i em treu tres caps), amb un cistell com el de la caputxeta vermella. Estava tant graciós...

Ah, se m'oblidava, ahir vaig fer de MacGyver (que fort, he buscat al google per a veure com s'escrivia i la primera entrada era de Wikipedia, i de pas he trobat això, i és tant bo que no m'he pogut reprimir). Doncs això, que ahir vaig fer de MacGyver amb la nevera, perquè resulta que un altre dels meus companys de cuina em va fer fora molt amablement de l'estanteria de la nevera que jo tenia assignada i em va desplaçar fins a la de baix de tot, que és on més merda s'acumula. Primer vaig pensar que tenia bastant de morro, perquè a més a més a baix de tot és on hi ha aquells calaixos típics amb un tros de vidre a sobre que fa d'estanteria, però el vidre deu fer segles que es va trencar i el calaix estava ple d'ampolles perquè el seu lloc estàndar, o sigui la porta de la nevera també estava trencat. Total que ja em teniu amb un cartró, unes tisores i un rotllo de precinte apanyant l'estanteria de la porta i fabricant una repisa per a substituir el vidre trencat. I com a resultat ara tinc una estanteria sencera i el calaix de baix de tot, o sigui que encara he sortit guanyant, si és que no hi ha res com ser apanyada, jeje.

I fins aquí la crònica d'avui. Ens llegim

FELICITATS!!!

2007-04-17T21:37:00.000Z

Avui no anava a escriure... és tard, no he parat en tot el dia, i a més no se si això té límit de capacitat, però a aquest ritme segur que de seguida hi arribo. Avui no anava a escriure però és que l'ocasió s'ho mereix. A més, crec que per primer cop des de que estic aquí, no parlaré de mi. I és que aquesta tarda m'han donat una notícia fantàstica. Molts no els coneixeu, però igualment vull compartir-ho amb tots vosaltres, els meus amics Vanesa i Max tindran un fill d'aquí a uns mesets. Me n'alegro molt per vosaltres, de veritat, disfruteu d'aquests mesos i rebeu el vostre fill, aquest ent encara sense sexe, oi que si Vanesa?, amb tota l'alegria que es mereix. Sigueu feliços.

Ens llegim

Tranquil.litat

2007-04-16T20:15:00.000Z

Ahir a la nit, per problemes tècnics, no vaig poder escriure-us un altre post que tenia pensat. I es que Rodolfo II es va posar malaltó, per a qui no el conegui, Rodolfo II és el meu nou-vell ordinador. El pobre va decidir deixar de menjar i clar, és va apagar. Vaja, que el transformador va petar i és clar, quan es va acabar la bateria doncs ja no hi va haver qui l'engegués. Cosa que em va estressar moltíssim, em vaig posar com una boja a gravar al pendrive tota la feina recent per si era irrecuperble, resant per a que fos recuperable, és clar. Però per sort aquest matí, després de més de mitja hora de voltar per Tübingen, i això que és petit, he trobat una botiga on en venien i ara ja està com nou. Buf, quin descans.

Ahir volia fer una mica de repàs del meu primer cap de setmana sola a Tübingen. Del que pensava en principi que seria bastant avorrit perquè no tenia cap plan i que vaig decidir transformar-lo en un cap de setmana de feina, ja que tenia temps de sobres i moltes coses a fer... però al final va resultar que ni una cosa ni l'altra. Resulta que venia el xicot de l'Ilka i em van convidar a anar amb ells tant dissabte com diumenge, i entre això o posar-me a llegir articles... doncs la veritat és que no va ser gaire difícil de triar, jeje. Dissabte vaig fer de guia turístic per Tübingen, sí, sí, ja em conec prou la ciutat com per a preparar una ruta, i diumenge vam anar a la muntanya, bueno, muntanyeta, perquè em penso que no tenia més de 500m, però bueno, tot és començar. Vam anar a la Wurmlinger Kapelle, una capelleta molt petita a dalt d'un turó, la gràcia està en que tot el camí de Tübingen a la capella, forma part del camí de Santiago, en sèrio, no calia mapa, només anar seguint les indicacions. Això és el destí, segur, quan acabi la tesi faré el Camino.

I fent tot això em vaig adonar de com trobava a faltar la tranquil.litat de viure a un lloc petit, de no haver d'agafar metro ni autobús per a anar enlloc, els teus peus ja t'hi porten; de sortir caminant de la ciutat i al cap de mitja hora no sentir ni un cotxe, sinó milers d'ocells que t'anuncien que ja ha arribat la primavera, però és que tampoc cal anar gaire lluny, des de la finestra del laboratori també se senten, i a vegades em quedo com una tonta escoltant atentament, com si mai hagués sentit un ocell; de veure els estels a la nit asseguda a la terrasseta de la residència, feia tant de temps que no els veia, i distingir clarament les constel.lacions que tant esforç li ha costat al meu mestre particular en astronomia ensenyar-me; de passejar per carrers deserts i descobrir aquells detalls que ningú veu en una ciutat que més que ciutat és un poble gran; de fer una volta en barca pel riu per un preu bastant mòdic, la veritat, i agafar un entrepà i anar a la riba a menjar-te'l, sense preses, només pel gust que dóna estar assegut a la gespa dinant tranquil.lament; d'estar envoltada de flors de mil colors, miris on miris, cuidades com si fos el tresor més preuat d'aquesta gent del nord; de veure nens jugant al carrer, perquè passen tants pocs cotxes que no cal patir, dibuixant amb guixos de colors sobre l'asfalt, jo això també ho feia de petita; de respirar aire net, molt net, i sentir l'olor de les flors i del pa acabat de fer i descobrir, a la vegada, que la teva maleïda alèrgia ha desaparegut quasi completament... i tantes altres coses. I que sí, que a Barcelona estic molt bé i a la meva manera la trobo a faltar, però aquest parèntesi s'agraeix moltíssim i et retorna la vida, l'energia que l'estrés et fa perdre, et serveix per a recarregar les piles al màxim i despertar-te cada dia amb la ilusió d'un nou dia per endavant. Només em falteu vosaltres...

No us estresseu, veniu a Tübingen ;-)

Ens llegim

Rareses 1

2007-04-15T16:11:00.000Z

Ahir vaig riure molt. I és que aquests alemanys són raros, raros, bueno, de fet ells deuen pensar el mateix de nosaltres. I és que la qüestió no és que un sigui més raro que l'altre sinó més aviat un tema cultural. Tothom està acostumat a fer les coses com les ha vist sempre, i quan vas a un altre país, per molt europeus que siguem tots ara, te n'adones que el que tu sempre havies acceptat com una veritat inamovible, doncs potser no ho és tant, i que a altres llocs tenen uns costums diferents dels teus. "Para muestra un botón", de fet tres:

Ahir a la tarda estava fent un volt per Tübingen amb la Ilka i el seu nòvio Tobias i vam entrar a un súper a comprar piles per a la meva càmera, quan ja estava pagant a la cua, l'Ilka va dir que anava a agafar una mica d'aigua que tenia set, em va dir si jo en voldria i li vaig dir que sense gas, plis (és que no el soporto). Doncs bé, va la xiqueta i se'm presenta amb un brick de llet, o això creia jo, perquè veritablement semblava un brick de llet però era un brick d'aigua!!!! I va i em diu que és la més barata, per a que després ens diguin als catalans que som garrepes!!!!

Després els vaig explicar el meu trauma amb l'arròs (mira cadascú amb el seu trauma, la Mònica no trobava llenties i jo no trobava arròs) i va decidir posar-hi remei. Total que em va portar a l'estànteria de l'arròs, me'ls miro tots i finalment trio un que hi diu Milch Reis i em diu, no aquest no, que és dolç, només serveix per a fer arròs amb llet (que ve a ser igual que el nostre arròs amb llet). Sort que la Mònica ja m'havia avisat i per tant jo ja sabia que per a fer arròs com a casa s'ha de fer amb aquest que ells diuen que és dolç, de fet si te'l mires és com el nostre. Però l'Ilka encara riu de que utilizem aquest arròs per a cuinar, jo no sé on li veu la gràcia, jeje. Total que li he promès una paella com deu mana, si trobo els ingredients, és clar, per a que deixi de riure.

I per acabar de riure, va i m'ensenya una cosa per a coure plàtans al forn!!!! Amb la forma d'un plàtan, és clar, no cal que us digui el que sembla, oi? Bueno, de fet ja ho esteu veien. Potser existeix allà també, però us juro que jo no ho havia vist mai...

Suposo que de coses com aquestes en trobaré un munt, o sigui que ja escriuré el Rareses 2, 3, 4 i els que calguin...

Ens llegim

Petites coses

2007-04-14T09:22:00.001Z

És dissabte al matí i aquí estic esmorzant davant de l'ordinador quasi a l'hora en que els alemanys dinen i pensant que us podia escriure. La veritat és que no tinc cap nova aventura digna de ser explicada, però potser si petites coses, detalls que em fan somriure i que potser si els poso tots junts tenen la seva gràcia i tot. I es que aquests alemanys són un tant peculiars, potser és falta de costum, no ho sé, i quan jo torni a Barcelona em trobareu igual de peculiar, qui sap? On més ho noto és al laboratori, és clar, més que res perquè és on m'hi passo més hores. Ahir per exemple, hi havia seminari, tipus els que de vegades han fet al CSIC, en el que segur que és una aula de la universitat, amb taules i tal. Doncs bé, jo estava reunida amb els meus jefes (el Johannes i el guapo) i el Satoshi quan va ser l'hora i vam anar tots cap allà i quina és la meva sorpresa quan em trobo dues caixes plenes de cerveses, sucs i aigua, amb gas, és clar, per a que cadascú agafés el que volgués, això sí, després s'havia de tornar l'envas buit. I quan es va acabar la xerradeta, jo, que havia desconectat, passo de la modelització i més si és en anglès (sí, sí, allà tots els seminaris són en anglès), anava a posar-me a aplaudir quan veig que tothom es posa a donar cops a la taula!!!! eign???? Així és com aplaudeixen aquí??????

Una altra cosa que em sorpren és a l'hora de dinar, a part de l'hora, però a això quasi que ja estic acostumada, resulta que a vegades només dinen coses dolces, ahir per exemple un dels plats principals era Apfelstrudel (pastís de poma), però si això és el meu postre!!!!! I a més són supersònics, sempre acabo l'última (Marta Terrado: mentre tu dines un cop ells ho poden fer cinc, jeje) i quan ja han acabat llavors se'n van a un altre lloc a menjar-se el postre, encara que hagin dinat Apfelstrudel, raríssim, de veritat. De fet, crec que un dia faré un post sobre el menjador (Mensa pels amics, perquè dona per bastant).

L'altre dia anava pel carrer de tornada a casa i quasi em dona un colapse, vosaltres sabieu que el Camí de Santiago passa per Tübingen???? Doncs es veu que sí i des d'aquell dia, que vaig veure una enganxina de la famosa "concha" a un fanal que no paro, en trobo pertot arreu. Ho he mirat a internet i he trobat que a Wikipedia ho diu (http://es.wikipedia.org/wiki/Sch%C3%B6nbuch) i si ho diu a Wikipedia és que és veritat.

Per cert, que ahir vaig anar a pagar la residència, sí, si, he estat d'ocupa fins ara. I va ser tota una experiència, perquè aquella senyora només parlava en alemany i jo... doncs jo ho intentava, però es veu que no ho vaig aconseguir del tot, perquè em deia algo que no entenia, fins que al final la pobre dona va desistir, després vaig pensar que potser es referia a la fiança que se suposa que haig de pagar i que no he pagat. Bueno, però vaig pagar el mes d'abril i la dona ja es va preocupar de deixar-me ben clar, calendari en ma, que el 2 de maig haig de tornar i tornar a pagar.

I després de totes aquestes rareses i d'estar tot el dia parlant en anglès amb quatre paraules intercalades en alemany i arribar a la residència i adonar-te que mentre sopes serà el mateix però pitjor, perquè aquí parlen més alemany que anglès, només em queden ganes de conectar-me al messenger i parlar una mica en la meva llengua. Però ahir es veu que no era el meu dia, és clar, divendres i tothom se'n va de festa... Sort que vaig trobar un salvador que em va treure de l'avorriment i em va fer riure com feia dies que no feia, sí és que la webcam dóna molt de joc, oi que sí?

Ens llegim

I per fi... la residència

2007-04-12T16:37:00.000Z

Avui que per fi ja tinc instal.lada la webcam que em van regalar els meus amics del laboratori (gràcies a tots) i amb la que he descobert que es poden fer fotos i m'he dedicat a fer un reportatge fotogràfic del que ara és casa meva. O sigui que aquí teniu la tan promesa descripció, amb suport gràfic, de la residència.

Quan vaig arribar a la Geigerle per primer cop (Charlottenstrasse, 8/230 72070 Tübingen, per a qui li interessi) els meus pares quasi cauen de cul perquè és una mica desastrosa. És velleta i està plena de trastos, de moooooooooooooolts trastos, i mooooooooooooltes bicis. I a més a més amb la pinta de hippie que tenia el noi que me la va ensenyar, amb nen petit inclòs, els meus pares van acabar de decidir que no era un bon lloc per a mi. Però la veritat és que tot i el desordre general, no està tant malament, i com que ja m'havien avisat... Us explico una mica: són 3 edificis, jo estic al B, que la veritat desentonen una mica amb la resta del carrer, perquè tot són casetes típiques alemanyes i això, doncs...no. Més aviat són uns edificis sesenteros de totxo marró no gaire agraciats. La foto de l'esquerra ja l'havia posat però es que em feia una mica de vergonya sortir al carrer amb el portàtil a la mà per a fer-ne una jo i a més il.lustra molt bé això dels edificis. I després entre els edificis hi ha arbres i tot i una mica de gespa i com que està fent bon temps doncs estan tots els alemanys prenent el sol com si estiguessin a l'estiu, en bikini i tot!!! I avui em penso que fan una barbacoa a l'edifici A.

Llavors puges les escales, jo estic al segon pis, i et trobes amb uns passadissos plens de trastos dels que a la gent no els hi cap a l'habitació, jo com que encara no he començat a acumular res, doncs ho tinc tot a dins, però suposo que tot arribarà. Això si, amb moltes plantes per tot arreu. Per als que em vingueu a visitar, que sapigueu que a la foto de la dreta hi teniu el llit, la meva habitació està just davant (la 230) i el labavo, del que no he fet cap foto, és sorpresa per als que vingueu, està just darrera del matalàs. La veritat és que el tema labavo és curiós, per una banda hi ha el water, que com que no els hi cabia una planta a dins, doncs l'han pintat a la paret, potser es pensen que farà bona olor igualment, jeje. I després hi ha la dutxa, de fet n'hi ha dues però com si només n'hi hagués una, perquè estan les dues dins d'un quartet amb una única porta, de forma que si no vols que et vegin en pilotes, doncs has de tancar la porta i per tant inutilitzes l'altra dutxa. Per mi que el disseny no és alemany perquè això no és gens pràctic.

Llavors tenim la cuina, plena de plantes, és clar, tot i que no s'aprecia a la foto. Bueno, de fet la foto només és mitja cuina, concretament la part de cuinar, després hi ha una taula enorme amb un munt de cadires, dos sofàs amb una tele i com a 3 o 4 neveres i congeladors, de fet tot això em quedava a l'esquena quan he fet la foto. Però és que hi havia un noi assegut al sofà i era una mica violent fer-li la foto. Més que res perquè l'acabo de conèixer i ni tan sols recordo com es diu. Doncs bé, la cuina està plena d'estris que ningú utilitza perquè fins ara tots els que he vist menjaven pizza, però jo aquesta nit faré una truita. De moment està bastant endreçada, ja veurem quan hagi arribat tothom (fins dilluns molts estan de vacances). I l'espai, doncs em toca un armariet molt petit (estan a l'esquerra de la porta del fons), una caixa al costat de la tele, on he posat la meva garrafa de 5 litres d'oli "virgen extra" amb denominació d'origen, perquè no hi cabia enlloc més, una de les estanteries d'una nevera i un calaix d'un congelador. Tot amb el correponent nom, és clar, espero que a mi no em desapareguin coses com a la Mònica, ja us aniré explicant. De moment ma mare ja m'ha dit que tregui l'oli d'allà que segur que als alemanys els agrada molt i me'l gasten. Per cert, que a la cuina hi ha el telèfon per si algú vol trucar en algun moment: 0049707143991, heu de dir el meu nom i que estic a l'habitació 230 i se suposa que algú em vindrà a buscar.

Ah, molt important, al soterrani de l'edifici C hi ha dues coses imprescindibles, una són les rentadores. A la foto no s'aprecia del tot bé, però hi ha dues rentadores que funcionen amb 0'50 euros. T'has d'apuntar a una llista per a demanar torn, per cert que jo ara haig d'anar a treure la meva, i allà mateix s'estèn la roba amb la dificultat de que no arribo als fils i hauré de pujar a una cadira, pot ser molt divertit, de fet si arribeu a llegir tot això és perquè no m'he matat allà emparrada, segur que les classes d'escalada ajuden, jeje. Doncs això, que vaig a estendre la roba, torno en 10 minuts, no marxeu. Ja ta, no he caigut de la cadira, però m'ha costat un munt trobar per on s'obria la porta de la rentadora. Bé, i l'altra cosa que hi ha a l'edifici C és el bar/sala de billar/fumadero, perquè se suposa que es pot fumar "de tot" segons em va dir el noi del nen petit i de fet l'olor que se sent ho demostra. Bueno, a la foto els billars no es veuen però estan allà, i l'olor és clar a vosaltres no us arriba però us asseguro que només entrar ja et col.loques.

I ja per acabar passem al meu regne, aquí és on he fet més fotos perquè no em veu ningú, jeje. És un habitació petiteta però amb una finestra enorme per on m'entra un sol al matí impressionant per ser Alemanya i sota la finestra la taula des d'on us estic escrivint això. La finestra, és clar, amb la corresponent cortina, sinó no seria jo. I al costat doncs una estanteria amb les meves espelmes, encens, bruixetes i alguna cosa de cadascú de vosaltres, que m'alegra el dia cada matí. I com no podia faltar, la SHISHA, que encara no he estrenat a Alemanya, però tot arribarà. Després hi ha el llit amb el meu fantàstic coixí lila, que em va salvar la vida perquè no hi havia coixí al llit i en vaig haver de comprar un. I alguns del meus ninos, algú en reconeix algun ;-) I l'únic que em falta ensenyar-vos és el labavo, que ve a estar just a la paret de darrera del llit i que sembla una tonteria però és fantàstic tenir-lo a l'habitació.

I amb això ja està tot, a més a més ja hauria d'anar acabant que haig d'anar a fer la truita i ja us he donat prou la tabarra, només dir-vos que us envio un petó molt fort des d'aquí i que si voleu conèixer tot això en persona ja sabeu que heu de fer.

Espero veure-us a tot molt aviat.

Integració?

2007-04-11T14:06:00.000Z

Quan arribes a un lloc on tothom es coneix i ets el nou, i a més a més ningú sap de la teva existència poden passar dues coses: que et llancis com un boig a presentar-te a tothom que et trobes i expliquis 30 cops al dia que has vingut a fer una estada de 6 mesos i que durant aquest temps estaràs a la residència amb tots ells, però que no tens ni idea d'alemany i que per tant si es volen comunicar amb tu t'hauràn de parlar en anglès, o que, com jo vaig fer fins ahir, saludis tímidament amb un hallo i corris a tancar-te a l'habitació perquè no et ve gens de gust de posar-te a explicar la teva vida i menys en un idioma del que només saps 4 paraules.

Però de qualsevol manera arriba un dia en el que has d'entrar a la cuina i fer-te el sopar ( que quedi clar que m'ho vaig estar pensant durant 5 minuts) perquè se t'ha acabat el pa i pernil que tenies a l'habitació i aquella mateixa tarda has anat a comprar al super, o sigui que ara l'excusa de "no tinc res per a cuinar" ja no serveix. I quan arriba aquest moment saps segur que et trobaràs algú, perquè la cuina està compartida per unes 15 persones, i segur que hi ha algú que te gana a la mateixa hora que tu, i més quan t'han portat a dinar a les 12 del migdia.

Jo he trigat tres dies en llançar-me a l'aventura ( i això que tots em considereu tan oberta) però haig de reconèixer que no va ser tant terrible. Tot era posar-s'hi, perquè em vaig presentar al primer que va arribar i a partir d'aquí tot va anar rodat i crec que en una hora ja em coneixia oficialment la meitat de la població del meu edifici. Clar que el fet que dues de les noies em convidessin a un te va ser un punt important, bueno, això i el fet que m'oferís a fer alguna sessió de Spanish cuisine. Llavors descobreixes que n'hi ha dos o tres que xapurregen castellà, que l'anglès el tenen fatal i que els fa molta il.lusió que els diguis que vols que et parlin en alemany, clar queno m'entero de res.

En resum, que avui he anat a esmorzar a la cuina d'una altra manera, amb la sensació que només en una nit la residència havia passat a ser una mica més casa meva, que ara ja començava a formar part del grup de gent que viu allà. És una bona cosa, oi?

Me'n vaig a treballar, que aquest és un pas que encara no he donat, però a poc a poc, no?

Ens llegim,

Encara us dec la descripció de la meva residència, no us penseu que ho he oblidat.

Com anar al súper i no morir en l'intent

2007-04-10T20:27:00.000Z

Sí, per fi aquesta tarda he anat a comprar menjar, que la cosa començava a ser preocupant. I ha sigut tota una experiència...

Per començar només entrar per la porta et trobes les verdures, ja em direu quina lògica té això, si les poses al principi quan omples el carro amb la resta de coses se't xafen, no vull ni saber com han quedat els plàtans. I a més a més els preus no estan com per a llençar res, els pebrots valien 6,99 euros!!!!!, he decidit que podia viure sense pebrots... Això si, tenen 30 classes de patates i les taronges són d'Spanien, ah i els kiwis els venen per unitats, però si en compres 6 et fan rebaixes.

L'ordre d'aquests alemanys no hi ha qui l'entengui, ara que ja em sabia el dels supers d'allà i es veu que no té res a veure... la pasta està a sobre dels congelats, trobar les galetes ha sigut tota una odissea, i encara rai que les he trobat perquè en el cas de l'arròs he desistit quan portava tres voltes a les estanteries, en una altra ocasió serà, així com els haig de fer una paella als de la residència!! I la llet no podia estar més amagada, hi havia quatre briks mal comptats i ha sigut impossible endevinar si l'estava comprant sencera o desnatada, ja us ho diré quan la tasti. Ara, això sí, la quantitat de iogurts que tenen és impressionant, però els venen d'un en un, total que n'he agafat un de cada per a tastar-los, jeje. Una altra cosa en la que hi ha molta varietat és amb salses, vinagres i històries vàries per a amanir l'amanida, jo crec que si li posen tot això el gust de l'enciam es deu perdre del tot, si fins i tot hi havia una garrafa de 5 litres de vinagres, impressionant.

La part del sabó ha sigut curiosa, aquesta gent només es deu rentar els cabells, perquè tenien com a 50 classes de xampú, però trobar un gel de mida gran ha sigut d'allò més complicat. I no cal que us expliqui per a la roba, no estic segura d'haver agafat sabó o suavitzant.

I el més interessant ve al final... no donen bosses, però com que sóc una dona preparada per a la vida moderna, doncs havia sigut previsora i portava una motxil.la a l'esquena amb una bossa enorme a dins. Però es veu que no he sigut suficientment previsora perquè he patit molt fins arribar a la residència, i això que el súper no està gaire lluny... em pensava que perdia tota la compra pel camí. Em penso que hauré d'anar a comprar més sovint i menys quantitat.

Bueno xiquets, més a la propera.

Ens llegim.

El laboratori

2007-04-10T09:43:00.000Z

Guten morgen!!!!

Ara mateix estic asseguda davant d'una taula enorme (com el doble de les nostres) al que serà la meva office. Hi ha set taules en un espai enorme, de forma que suposo que serem 7 personnen però ara mateix només n'hi ha dos més i amb un silenci... si això fos a Barna estaríem de xerrera segur, o sigui que m'he posat la musiqueta, perquè sinó això serà un avorriment!!!!

De moment aquest matí he arribat en 5 minuts de la residència (la descripció de la resi serà a la propera), aquí no calen metros, ni busos, ni res, està súper aprop. I m'he dedicat a anar coneixent gent, primer al que és el laboratori i després a l'oficina, que són dos edificis separats, quina cosa més rara, o sigui que em passaré els dies passejant-me amunt i avall. I ja he assistit a la primera reunió al laboratori, es veu que en fan una cada setmana, que diferent del nostre labo!!! Res, no us penseu, han sigut 10 minuts de reunió i com que hi ha un munt de gent de fora, doncs la meitat ha sigut en anglès, o sigui que perfecte.

I la gent de moment molt bé, aquí hi ha el David i el Dietmar, que jo ja coneixia i alguns de vosaltres també. He conegut al famós Satoshi (records per a la Chus i la Cris), molt simpàtic però té un anglès una mica raro, a una noia que es diu Erika i que coneix a la Mònica, si és que el món és un mocador, i a un dels meus futurs jefes amb el que haig de tenir un meeting quan arribi el també famós Johannes. Doncs bé aquest noi, perquè no sembla tenir més de 30 anys, es diu Tilman i és súper simpàtic i guapíssim!!!!! (això va per la Txell), m'ha portat a passejar per tot arreu i és el meu traductor oficial de les converses en alemany.

Bueno xiquets, que em porten a dinar... a les 12:15. Aquí us deixo un mapeta de la uni, a l'1 estan els laboratoris i al 3 els ordinadors, i al mensa és on anem a dinar.

Ens llegim

Alemania

2007-04-09T19:22:00.000Z

Aquí estic, en un país estranger en el que parlen una llengua indesxifrable disposada a començar un blog, qui m'ho havia de dir temps endarrera, i quina és la meva sorpresa en descobrir que des d'aquí el blog que vaig obrir abans del meu trasllat a les terres germàniques està en alemany!! Total, que no entenc res i ho estic fent per intuició, espero que funcioni.

Doncs bé, aquí em teniu, a una habitacioneta acabada de pintar de blanc on he posat les quatre coses que m'identifiquen com a persona, per a sentir-me una miqueta com a casa, escoltant l'emisora que he trobat on posaven més música i xerraven menys i disposada a explicar les meves aventures per aquest país estrany, en el que la bici és una de les reines, la patata és l'altra, i a les 8 de la tarda ja no hi ha ni una ànima al carrer.

I ja fa una setmana que, excepte els meus pares, ningú sap res de mi perquè el procés per a tenir internet ha resultat més difícil del que jo creia. Durant aquests dies m'han passat pel cap mil coses per a explicar en aquest acabat d'inaugurar blog, però tot i que entre tots m'heu omplert la maleta de llibretes per a les meves vivències, he comès l'error de no apuntar-les i ara no sé per on començar. Deu ser el famòs pànic de la pàgina en blanc... O sigui que no começaré bombardejant-vos amb les vivències d'una setmana sencera, m'esperaré a que tot torni al seu lloc i quan estigui més o menys aclimatada al que serà el meu ambient durant 6 mesos ja us aniré explicant. Qui sap, potser serà aquesta nit mateix, després d'omplir la panxa amb les restes de pernil que han quedat del que van portar els meus pares.

Ens llegim.

De moment aquí teniu una foto del poble i una de la residència per anar obrint boca.